10.2.08

UNA GRAN ELEKTRA

ELEKTRA (Richard Strauss)
LLOC I DATA: Gran Teatre del Liceu, 9 febrer 2007

Elektra
s’ha vist massa poc al Liceu: tan sols 29 funcions des de la seva estrena (1949) a les caldrà afegir les set de la present temporada. Una llàstima, perquè bufetades sonores i textuals com les que representen l’òpera de Richard Strauss i Hugo von Hoffmansthal són necessàries, ni que sigui per reflexionar sobre la dualitat entre civilització i barbàrie que, 99 anys d’ençà de l’estrena de l'òpera a Dresde, continua vertebrant els destins del nostre món malgirbat. Ho diu Gavin Plumley al final del seu article sobre l’òpera, inclòs al programa de mà: les òperes de Strauss “formen una banda sonora humana dels actes inhumans del segle XX.”
. Exacte.

Bon muntatge
És per això del tot lògic que la temàtica dels àtrides, d’origen mitològic, es traslladi d’època. I no és mala idea convertir el palau d’Agamèmnon en una presó. Això és el que fa el muntatge que signa Guy Joosten i que es presenta al Liceu en coproducció amb el Teatre de la Moneda de Brussel.les.

Joosten busca l’arrel del mite, que és la del conflicte de dur a terme la venjança. Aquesta es consuma i això marca l'inici del repòs per a Electra quan, al final amb el contundent quadre plàstic a mode “Pietà”, Electra jeu, morta, a la falda del seu germà, en una solució ambigua que bé podria remetre igualment a l’incest: no oblidem que l’univers de Freud i les seves tesis sobre la histèria i l'incest pivoten a l’entorn de l’òpera. El muntatge es sustenta en una bona, excel.lent, direcció d’actors, que subratlla a la perfecció la bogeria paulatina d’Electra i la desgràcia que viu Clitemnestra, allunyada dels trets monstruosos amb què alguns dramaturgs han pintat un personatge com aquest.
Amb tot, hi ha en la peça de Hoffmansthal/Strauss un element decadent, putrefacte i fosc que sembla obviat (o llegit de passada) per l’escenografia i el vestuari de Patrick Kinmonth i la il.luminació de Manfred Voss. Falta més brutícia, una més de mala bava en l’univers espaial d’aquesta Elektra, ni que sigui per reforçar el contrast amb aquell quadre final. Amb tot, ni de bon tros no es justifiquen alguns “bus”del final de la representació.

Bravo, maestro!
El veritable rei de la festa va ser un mestre de cerimònies de luxe com Sebastian Weigle. Des de la contundent introducció fins als acords finals, i al llarg de 100 minuts de representació, el director alemany no va perdre pistonada. Si voleu saber si la cosa funciona, amb Elektra resulta fàcil: guieu-vos pel baix ventre i, si al final de la representació noteu que al llarg de l’òpera heu sentit l’opressió contínua d’un puny contundent, vol dir que musicalment tot ha anat com calia, per molt dolor que sentiu: i és que Elektra fa mal. Weigle ha anat al gra i ha construït el sòlid edifici que exigeix la partitura, amb bon treball en totes les seccions i amb el just equilibri per, fent honor a la sàdica voluntat del compositor, forçar els cantants a emetre sons generosos a risc de ser tapats per la massa orquestral, però sense que caiguin mai en el crit ni en l’estridència. Bravo, maestro!

Veus de luxe
Deborah Polaski és una de les poques sopranos que avui poden resistir el rol d’Electra. I dic
resistència des del vessant musical i psicològic. La preparació i la trajectòria de la soprano nord-americana l’avalen com una excel.lent servidora de la partitura de Strauss, donant-se i entregant-se a la causa i resistint les inevitables defallences d’una part que deixa exhausta qualsevol que s’hi encari. Hi ha limitacions en el seu timbre que són ja “marca de la casa” i que tendeixen a tensar en excés el registre superior, però aquest és un dany colateral per a una veu més que meritòria.
La d’Eva Marton no requereix presentació, tot i que es troba en un estat evident de defallença. Amb gairebé 65 anys, és lògic que el desgast faci acte de presència, i com si fos hereva d’una Varnay, la soprano hongaresa (que ha estat una gran Crisòtemis i una millor Electra), comença a acomiadar-se dels escenaris amb una portentosa Clitemnestra. Perquè allí on la veu ha perdut lirisme s’hi ha quedat una expressió tremenda, gairebé diabòlica, molt adient pel carismàtic paper de senyora d’Agamèmnon. Això sí, comenten entre caixes
que ha posat no poques traves a la Polaski durant els assajos. Lleig, senyora Marton molt lleig.
Complint amb els sants preceptes straussians, la de Crisòtemis ha de ser per a una lírica i indubtablement la d’Ann-Marie Backlund ho és. Però, i també seguint els tòpics, és de les que queden més malparades en el marasme volumètric de la immensa orquestració. Això va fer que en alguns moments la soprano sueca quedés lleument tapada pel fossat instrumental, sense que la sang arribés al riu, però.

Al potentíssim Orestes d’Albert Dohmen només se li pot retreure la foscor excessiva d’una veu al servei d’un paper que requereix la brillantor baritonal. Però l'instrument és tot un luxe i va sonar fresc i ben lligat en tots els seus agraïts passatges. A Graham Clark només li podem agrair que, malgrat la brevetat del rol d'Egist aquest secundari de luxe ens hagi regalat una nit més d'òpera. Passarem pàgina davant la destrempada intervenció de Charles Hens i aplaudirem el planter de serventes que poblaven aquí i allà l’escenari del Liceu, que ha tornat a comptar amb Strauss com un dels autors que mai no haurien de faltar a les temporades operístiques de casa nostra.

5 Comments:

Blogger Vianant said...

Jaume, què vols que et digui? D'acord en tot menys en la posada en escena, que és simplement patètica, cretina, analfabeta, esnob, etc. etc. Per molts motius que enumero al meu blog (i encara me'n deixo). Només diré que si la de Joosten és una bona direcció d'actors no em vull ni imaginar com seria una de dolenta!

2:26 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Doncs sí, Vianant, gran direcció d'actors. Molts detalls, mirades (brutal la Marton llançant llambregades a la Polaski) i magnífic quadre final. Però no estic d'acord, Radigales, amb la teva valoració de la Marton: ja no canta: CRIDA!!!!!!
Albert C. (com puc identificar-me amb el meu Alias???)

12:08 p. m.  
Anonymous Albert C. said...

Ara sí.

12:09 p. m.  
Anonymous Jordi Catalan said...

A mi, francament, no m'agrada aquest tipo d'opera. Espectacle molt bo, molt bona orquesta i tot el demés correcte. Pero on hi hagi una bona opera italiana... Enhorabona per aquests posts. Me agraden molt i donen informacio molt completa de les operes del Liceu. Continua aixi, Jaume.

3:36 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Coqueto, t'has canviat la foto...Bé, a mi el muntatge em va semblar d'un soso supí, per sort musicalment la cosa va anar millor, tot i que la Polaski té un punt de fredor que destrempa una mica (i ja li he vist uns quants cops).
hector

7:00 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home