DULCINEA O EL QUIXOT DESCAVALCAT

Quan anava a l'escola, un professor s’entestava a dir els pares la mateixa frase: “els nens són senzills, però no tontos”. Hi pensava dissabte al matí, al Liceu, mentre assistia a la primera funció matinal de Dulcinea, amb música de Mauricio Sotelo i llibret d’Andrés Ibáñez. El producte, inclassificable, ni és una òpera ni crec que inciti la mainada a, quan creixin, assistir a un teatre operístic si prenen aquest títol com a punt de referència. Tampoc els adults s’ho passen gaire bé al llarg de seixanta-cinc minuts d’avorriment consumat, per culpa d’una partitura insulsa, concebuda a mode de comentaris musicals sobre un text recitat i cantat tan sols en moments puntuals i molt poc interessants.
El punt de partença de la trama està més vist que l’anar a peu: un nen dels, diguem-ne, d’ara, s’entossudeix a no llegir la voluminosa edició que la seva mare li endossa del Quixot de Cervantes. Aleshores, entre somnis, els personatges de la immortal novel.la se li apareixen i el nen reviu amb ells les aventures més cèlebres del cavaller de la trista figura, com ara la topada amb els molins de vent o l’episodi de la cova de Montesinos.
Caldrà esperar la temporada que ve, quan torni al Liceu El retablo de Maese Pedro, per establir nous contactes amb una òpera senzilla però magistral a la vegada i que (la de Falla sí) fa plena justícia a un personatge com Don Quixot. En mans de l’òpera d’Ibáñez i Sotelo, el cavaller de la Manxa descavalca estrepitosament i no hi ha Dulcinea que el salvi.
L’espectacle, que signa escènicament Gustavo Tambascio, té els seus punts atractius en la senzilla però eficaç escenografia i el vestuari, però la forma no pot amb el fons. Ni els bons intents de Guerràssim Voronkov, davant la reduïda plantilla de l’Orquestra de l’Acadèmia del Liceu, per defensar l’indefensable amb un equip vocal tan sols passable.
Als deus minuts d’haver començat, la mainada preguntava als seus pares sobre un o altre personatge, abans que la comprensible distracció i l’autisme fessin acte de presència. I és que, com deia aquell professor, els nens són senzills però no beneits, i no se’ls pot donar gat per llebre.