REGALS OPERÍSTICS

Per a tots els gustos però per passar un intens (i llarg) cap de setmana, les ofertes en disc i DVDs operístics es complementen amb un llibre sobre Alfredo Kraus aparegut fa ja uns mesos i del que encara no havia donat notícia. Heus aquí una síntesi de tot plegat, i que configura un seguit de regals que, a parer d'aquest vostre blogger, tenen un innegable però desigual valor.

Quatre DVDs
Universal i Virgin s’han tret de la màniga una sèrie de DVDs que són novetat, tot i que un d’ells resulti ser el reprocessat d’una gravació de fa 25 anys. Parlem d’una banda d’una “trilogia” verdiana a mans de DECCA, i de la Manon del Liceu a càrrec de Virgin.La trilogia verdiana de DECCA recupera una funció ja llegendària: l’Ernani del Metropolitan de 1983 amb un pòquer d’asos en els rols principals: Luciano Pavarotti, Leona Mitchell, Sherrill Milnes i Ruggero Raimondi, amb direcció musical de James Levine i escènica de Pier Luigi Samaritani. La formació pictòrica de Samaritani es deixa veure en uns decorats preciosos, molt ben combinats amb un vestuari luxós i un moviment escènic que, si bé resulta en algun moment excessivament monolític, convenç a l’hora de traduir els efluvis romàntics de la cinquena partitura operística verdiana. I Levine, que quan juga a casa guanya i per golejada, és dels que a sobre s’ho passen bé al fossat del Met. És clar que no és per menys, atès el repartiment que deixa lluir un Pavarotti pletòric, una Leona Mitchell que s’apropa a la gran Price (Leontyne, of course), un Sherrill Milnes que talla l’alè amb “Oh, de’ verd’anni miei” i un Ruggero Raimondi que ens recorda que el 1983 encara cantava, a més d’erigir-se com el gran actor que sempre ha estat, en aquesta ocasió al servei d’un dels millors Silva dels últims 25 anys.
Cronològicament, el segon DVD de la sèrie és l’esperada Traviata gravada a Los Angeles el 2006. El “morbo” està en veure com s’ho fa Rolando Villazón per superar l’histrionisme del seu Alfredo salzburguès d’un any abans. I, evidentment, no passa de correcte, perquè Renée Fleming acaba sent la reina indiscutible de la funció. Posats a triar, ens quedem amb el segon acte, i especialment l’escena amb Giorgio Germont. El binomi Fleming/Bruson emociona per la qualitat i sensibilitat de dos grans artistes, que fan creïbles els personatges des de la formació de dues generacions diferents però perfectament compatibles. Res treu mèrit, però, a la prestació de Villazón, però queda senzillament eclipsat pels dos monstres que l’acompanyen a l’escenari. La direcció de James Conlon passa de puntetes pels emotius passatges d’una partitura que es llegeix amb correcció i poca cosa més. Per la seva banda, Marta Domingo de Plácido no fa més que il.lustrar una òpera que coneixen fins les rates, sense aportar més que una visió luxosa i apte per a mentalitats entusiastes de gran espectacle, com els veïns de Los Angeles. Per cert que la proximitat del districte de Hollywood provoca petons realment de pel.lícula en què el mestre Villazón s’assegura que la cosa és de debò, i la realització televisiva de Bryan Large en deixa fefaent testimoni. I encara una nota curiosa, i és el lead promocional de la contraportada de l’estoig: se’ns diu que l’òpera inclou “the irresistible Brindisi (drinking song)”. Va bé saber-ho, no fos cas que ens donessin gat per llebre.
Semblantment passa amb l’etiqueta promocional enganxada al tercer estoig que comento: el Nabucco gravat l’estiu passat a l’Arenade Verona: “Inludes Va, pensiero (chorus of the hebrew slaves)”… No fotis! El cas és que aquest Nabucco deixa veure la bona salut dels estius veronesos, amb una producció signada per Denis Krief que oposa civilització/cultura amb barbàrie/poder en forma de dues metàfores arquitectòniques: una estructura amb llibres (els hebreus) i una torre metàl.lica laberíntica i circular (els assiris), per bé que no s’utilitzin gaire. Bon i encertat moviment de masses i solista i una coreografia estalviable són algunes característiques d’aquesta gravació notable pel que fa a l’aspecte visual i excel.lent en el vessant musical: Daniel Oren, expert en terreny veronès, dibuixa bé els plans volumètrics d’una partitura exigent i complexa. És clar que davant seu té el millor binomi Nabucco/Abigaille del moment com el que formen Leo Nucci i Maria Guleghina. Tot comentari sobra, perquè la química funciona… i el divisme també, especialment en la pell d’una Guleghina que té els bemolls ben posats i que no dubta en sortir com un cavall desbocat (Nucci apareix cavalcant el seu en la primera sortida del personatge titular) a l’hora de rebre aplaudiments. Cada cop ens agrada més Nino Surguladze, una Fenena dúctil i de timbre transparent, al costat del gran Zaccaria que és Carlo Colombara i del correcte Ismaele de Fabio Sartori. Per cert que el DVD inclou un documental de 18 minuts sobre el muntatge de l’òpera força recomanable.
També inclou un documental, però aquest cop de 50 minuts, el DVD que recull la Manon massenettiana enregistrada al Liceu el juny de l’any passat. Natalie Dessay i, altre cop, Rolando Villazón són els absoluts protagonistes d’aquest producte, que es recomana per si sol i que apareix amb el luxós so DTS i alta definició d’imatge. Del nivell musical i teatral de les funcions ja en vaig deixar constància fa uns mesos, de manera que ara cal saludar amb una barretada un producte que aporta una vegada més una visió molt satisfactòria del que es produeix al teatre de La Rambla. La realització de François Roussillon aprofita i treu partit de la magnífica producció de David McVicar (impagable el documental d’Esti amb els assaigs al costat de Villazón i Dessay) i el so enregistrat fa plena justícia al dibuix encisador de la batuta de Víctor Pablo Pérez.

Dos tenors en llibre i disc
Ja fa uns quants mesos que Eduardo Lucas va treure al mercat el llibre Alfredo Kraus. Desde mis recuerdos. Certament, és una visió personal del tenor, amic de Lucas, foniatra andalús que va tenir el privilegi de compartir molts moments amb el tenor canari. El volum, de més de 458 pàgines, repassa exhaustivament la vida personal i artística de Kraus i n’analitza els personatges operístics de la mà de crítics diversos, cosa que revel.la l’honestedat del treball de Lucas i la seva aportació a una de els millors veus espanyoles dels últims 50 anys.
I una altra gran veu com la de Mario del Monaco, de qui aquesta tardor recordàvem el 25è aniversari de la seva mort, es reviu ara amb el triple estoig que publica DECCA en forma de llibre, Il favoloso Mario del Monaco. El primer disc és dedicat a Verdi, amb talls que inclouen versions en estudi i en directe d’Otello a més de fragments de Luisa Miller, Macbeth, Ernani, Il trovatore, Aida, La traviata, Rigoletto i Un ballo in maschera. El segon es centra en Puccini i el verisme i l’últim a curiositat si enregistraments inèdits, com per exemple fragments de Lohengrin (en alemany), West side story, etc. El llibre inclou un article d’Elisabetta Romagnolo que repassa els trets biogràfics d’un dels millors tenor de la seva generació, a més de la transcripció que Mario Morini va fer-li a Del Monaco sobre el seu enfocament del rol d’Otello. Tot això, esclar, amb les degudes i oportunes il.lustracions. Això per si algú dubta encara de la validesa del tenor italià. Ho dic per l'imbècil aquell que, fa uns anys, qüestionava Del Monaco, tot perdonant-li la vida dient, amb gest i mirada discplicent: "bé, és un altre concepte del cant... molt de la seva època..." Hi ha comentaris que fan provoquen vergonya aliena.
D'aquí ve la pregunta que em faig i refaig dia sí i dia també: què passa amb cantants com Kraus i Del Monaco (i n’afegiríem moltes altres) de cara a les noves generacions d’aficionats a l’òpera, que ni els coneixen ni semblen tenir-hi un accés fàcil? És obvi que les multinacionals discogràfiques prefereixen promocionar guapos i guapes, cantants amb glamour o bé valors iconogràfics del passat com la sempre rentable Maria Callas. Però… i els mestres del passat? Com donar a conèixer entre els joves que descobreixen l’òpera les figures de Carlo Bergonzi, Franco Corelli, Cesare Siepi, Victòria dels Àngels, Elisabeth Schwarzkopf, Richard Tucker, Leonard Warren, Leontyne Price, Jusi Björling, Giulietta Simionato, Dietrich Fischer Dieskau… i tants i tants que em deixo… per no parlar dels ancestres en matèria fonogràfica i que responen als noms de Caruso, Gigli, Schipa, Supervia, Ivogün, Ponselle…? L’altre dia, una amiga em comentava que un dels premiats a la recent edició del Concurs Viñas ignorava qui era Victòria dels Àngels. I evidentment pot ser que desconegui alguna altra de les figures consignades. El llibre de Lucas i el triple estoig-llibre sobre Del Monaco poden ser aportacions interessants al respecte, però falta encara treballar molt més per fer assequibles massa gravacions que avui es troben descatalogades, mentre que els màsters dormen el son dels justos… cosa que resulta, paradoxalment, del tot injusta. Per a mi, encara té sentit passar tota una tarda de dissabte revivint funcions impossibles escoltant aquelles veus del passat que jo tan sols he conegut en disc però que encara em fan saltar les llàgrimes d'emoció i d'alegria al mateix temps. Però el marqueting de la nostra quotidianitat fragmentada ens aferra excessivament al transvassament transaccional de les novetats profilàctiques, d'utilitzar i llençar. Aquests dies he llegit precisament l'últim llibre de Zygmunt Bauman (Arte, ¿líquido?) i em sembla que la cosa va massa per aquí. Lamentable i trist a la vegada.