DON JOAN TORNA A SEVILLA

Hi havia una expectació lògica per veure i escoltar el Don Giovanni mozartià programat a la Maestranza sevillana, a càrrec d’un binomi prometedor: Antoni Ros Marbà al podi orquestral i Mario Gas (que havia posposat des de fa més d’una dècada el muntatge de l’òpera) com a director d’escena. Després que Lluís Pasqual hagués presentat el seu Don Giovanni al Teatro Real (2005), era d’esperar que Gas hi digués la seva. I ho ha fet amb pulcritud i extremada correcció en el treball d’alguns personatges, mentre que a d’altres sembla haver-los deixat una mica a mercè dels elements, sense definir-se ni definir-los. Amb tot, el Don Giovanni de Gas és un bon muntatge que ambienta l’acció original en un espai de llum, es diria mediterrània, tot i que ennegrida per la foscor pròpia del caràcter del protagonista.

Espai i fantasmes
L’escenografia (preciosa) d’Ezio Frigerio ajuda a ubicar l’acció en un temps indefinit entre els anys 20 i 30, amb un marc d’estil art déco, tot i que amb algunes reminiscències del segle XVIII, gràcies a l’esplèndid vestuari de Franca Squarciapino.
L’element més censurable, però, és l’escena de l’aparició del Commendatore, a partir d’un concepte dramatúrgic que no aclareix si el pare de Donna Anna és mort o no. La suposada escena al cementiri ens el mostra dins del fèretre. Si és així, ¿per què apareix com un cap mafiós amb tres sicaris a l’escena del sopar? Si no és així, per què jeia abans dins del taüt? En tot cas, i lluny de ser castigat, Don Joan s’escaparà de ser enterrat viu a mans dels sicaris del Commendatore: aquest surt, encén un cigar, i són els sicaris els qui cauran a la fossa, empesos per Don Joan.
Redimir el personatge protagonista és una idea plausible (si bé no original), però prèviament cal visualitzar-ne el càstig. És curiós: darrerament, els directors d’escena que diuen no creure en fantasmes eliminen el vessant sobrenatural del penúltim quadre de l’òpera de Mozart. Deu ser que, en el fons, segueixen tenint por dels fantasmes, com quan eren petits i (suposadament) temien les criatures del més enllà. I bé, res no ha d’impedir representar allò en què no es creu, oi? Pasolini era ateu i ningú com ell no s’ha aproximat millor a Jesucrist com en el seu Vangelo secondo Matteo… En tot cas, els encerts del muntatge de Gas es dilueixen en un final incoherent, mancat de sentit i que no mereix ni l’etiqueta de discutible.

Un català al fossat
Antoni Ros Marbà és un mozartià confés i ho ha demostrat novament amb una lectura elegant, matisada i preciosista. Potser en excés, atesa la manca de violència i de guspires sagnants inherents a la partitura original i que aquí no s’han escoltat, amb un discurs que en ocasions optava per una exasperant lentitud. Tampoc és que la Real Orquesta Sinfónica de Sevilla estigui per moltes subtileses, de manera que el que prometia ser una vetllada orquestralment feliç es va quedar a mig camí, i sense que Ros Marbà hagués sentat càtedra sobre si ens trobem davant d’una tragèdia, una òpera buffa o un dramma giocoso. Tampoc es va crear aquell “fatalisme envolvent” ni l’”atmosfera angoixosa, opressiva per damunt (o per sota) del mencionat esquema de la consabuda òpera tradicional a la napolitana, que estava en el plantejament inicial, i que es respecta”, com apunta Arturo Reverter en l’esplèndid article inclòs al programa de mà.

Veus: ell i elles

El musicògraf gallec es refereix a la tipologia vocal del protagonista com a la d’un “baríton de dicció impecable per al recitatiu, legato majestuós i sentit dramàtic que l’impulsi per damunt de les altres criatures de l’entramat”. No hi ha forma de definir millor la veu d’Erwin Schrott, ara per ara (i amb permís de Keenlyside) el Don Joan en actiu més “ad hoc” per al pentagrama mozartià. Tot i que hi ha recursos de Schrott en els seus recitatius (com una tendència al parlat “made in” Raimondi) que poden resultar irritants per abusius, el baríton uruguaià demostra tremp, descarada i voraç carnalitat en la pell d’un físic que l’acompanya. Ell i les tres “víctimes” femenines van ser els trumfos de la funció. Anja Harteros s’ha convertit per a qui escriu aquestes línies en una debilitat. Per això, vaig lamentar la indisposició gripal anunciada, perquè la seva Donna Anna, tot i que reservada en l’emissió de sons de gran volum, va tenir la grandesa de les sopranos mozartianes en majúscula. L’argentina Virginia Tola va ser una Donna Elvira de manual, arrabatada i passional i apassionada, amb la mesurada i continguda nota d’histerisme i amb la delicadesa i sentit de derrota suficients per fer de “Mi tradì” el millor moment de la vetllada. Això sense desmerèixer la Zerlina de Raquel Lojendio, de bella i encertada línia, molt ficada en el personatge i sensual i delicada quan s’esqueia.
El tenor albanès Samir Pirgu va fer honor als qui han retratat Don Ottavio com un personatge anodí: es pot cantar de manera més impersonal el paper de promès de Donna Anna? Es pot desafinar més la primera secció de “Dalla sua pace”?
Tampoc no va estar gaire convincent Artur Korn, baix de greus poc pesants per a un Commendatore a qui l’ocurrència de Gas al quadre del sopar poc va ajudar a retratar l’horripilant caràcter del personatge (fos o no d’ultratomba). Tanmateix, la de Korn tampoc no és la millor veu per al paper.
Marco Vinco és un jove baix baríton amb la justa i equilibrada comicitat per a Leporello, rol que va cantar amb notables resultats i un bon rendiment escènic, al costat del complidor Masetto de Wojtek Gierlach.

Final
El burlador, doncs, ha tornat a Sevilla. Però ho ha fet sense la rodonesa que mereix la singular partitura mozartiana. Potser perquè és una obra quasi impossible: amb aquest era el meu vintè muntatge vist en directe de l’obra. I continuo sense haver arribat (encara) a la Terra Promesa: la representació ideal, que segurament només existeix com a això, com a ideal. I qui sap si per això mateix em vénen sempre al cap aquelles paraules de Joan Maragall extretes de la conferència El drama musical de Mozart: «Oh ! Com l’he vist i l’he sentit de llavors ençà el Don Joan de Mozart ! No pas gaire ni gairebé en el teatre : però aquestes poques representacions han servit per a encisar-me hores i hores davant del piano que m’ajudava a l’evocació de l’obra. Oh! Si sabéssiu quines representacions n’he vistes jo, davant del piano, del gran drama musical de Mozart! (…) La potència del que hi ha a dintre trenca els motllos i se n’alça una atmosfera musical que és el drama”.