20.3.08

TANNHÄUSER, CONDEMNAT AL FRACÀS

Era de preveure i de fet ja ho preveia: ahir, al final de la primera representació de Tannhäuser al Liceu, es va armar el sidral corresponent. De fet, ja hi estem acostumats. I moltes vegades resulta fins i tot pintoresc o divertit. Però ahir, tornant a casa, evocava precisament, l’escàndol que Tannhäuser va despertar a París, quan s’hi va presentar, el 1861.

Una història que es repeteix
La història pot ser cíclica i repetir-se, d’acord amb aquell etern retorn de què parlava Nietzsche. No sé si l’eminent filòleg pensava en aquell moment en Wagner, de qui va ser amic i de qui va arribar a dir temps més tard que la seva era una música malalta. Tornem, però, al que va passar al Liceu. Al final de la primera representació de Tannhäuser, un grup d’energúmens, que confonen llibertat d’expressió amb mala educació, va protestar sorollosament i estrident quan va sortir a saludar Robert Carsen, el director d’escena. Deixant de banda que protestes d’aquest tipus pretenen (sense aconseguir-ho) tirar per terra mesos de feina, és lamentable constatar que, per molts mitjans de què disposem avui, alguns espectadors d’òpera van cada cop més indocumentats al teatre. No pretenc amb aquestes paraules provocar ni enfrontar-me amb ningú. I demano disculpes si algú se sent ofès: aquesta no és la meva intenció. Tan sols voldria reflexionar sobre la necessitat que s’entengui l’òpera no com un aparador per distreure’ns passivament sinó com una eina per informar-nos, il.lustrar-nos i formar-nos a la vegada. Necessitem l’art com l’art ens necessita a nosaltres. L’òpera és un art i tot art té una funció social. Wagner lluitava contra la passivitat de l’art per l’art i optava per la implicació de l’espectador en allò que veia i sentia. No podem caure en immobilismes. Ben cert que hi ha punts de vista en determinats espectacles que poden ser (i són) discutibles; que de vegades es cometen errors; però si això passa deu ser per alguna cosa. El públic és convidat a través d’espectacles d’aquest tipus a participar activament en allò que veu i escolta i penso que hauria d’estar obligat a documentar-se, a llegir prèviament sobre els intents d’un dramaturg, d’un escenògraf, d’un director de teatre. Només així podrà entendre de debò si s’equivoca o l’encerta. I, si considera que s’equivoca, hi ha altres maneres de protestar, per exemple des del silenci sepulcral. Personalment, i tot i que hi ha hagut altres propostes de Carsen que no m'han convençut, aquesta em sembla no només encertada, sinó fidel a l’obra i a la mateixa vida de Richard Wagner: una revisitació del mite de Faust en forma de personatge que busca redimir-se però que en el fons no troba la salvació més que en l’art mateix, entès com a resposta a la inspiració. Una inspitració que no es busca, sinó que es troba en l’esdevenir de la passió, oposada a l’acartronament de la fe. I això, per molt que s’esgargamellin els qui van protestar l’espectacle, és d’una fidelitat inqüestioble a l’obra i també a la vida del propi Wagner.

Intel.ligència d'orquestra i veus
La intel.ligència del muntatge va estar corroborada pel bon ofici de Sebastian Weigle, amb una batuta que no va defallir en la transmissió energètica. Cert que de vegades sembla com si Weigle es quedés a la porta del risc i que no la traspassés, però cal pensar que l’orquestra del Liceu, amb un rendiment més que notable, no és la Filharmònica de Viena.
Encapçalava el repartiment un Peter Seiffert de mitjans sobrats i que tan sols va mostrar certa fatiga al final del segon acte. Es devia reservar energies pel gran monòleg del tercer, resolt amb una potència extraordinària, així com el quadre amb Venus al primer. Petra Maria Schnitzer va ser una Elisabeth d’aguts rutilants i molt bona línia, especialment en el “Dich teure Halle” que va cantar parcialment al pati de butaques. Aquest parell, que en aparença semblen uns alemanys cervesers habituals dels estius a S’Arenal de Mallorca, són capaços, dalt de l’escenari, de transformar-se en la parella més sublim. La mateixa bona línia que va exhibir Béatrice Uria-Monzón en el paper de Venus que ja li havíem vist a París. La mezzo francesa va sopranejar molt més que a la capital gal.la i la vam notar molt més segura en un rol que físicament li escau a les mil meravelles.
Esperàvem molt del Wolfram de Bo Skovhus i val a dir que, sense decebre, sí que es va quedar a mig camí, especialment en el recitatiu i en la primera secció del monòleg a l’estel, lleugerament calat. L’autoritari Günther Groissböck va servir un bon Hermann al costat de l’excel.lent Walther de Vicente Ombuena, a qui se li va afegir el monòleg del concurs, sovint escapçat.
Bona proposta wagneriana, doncs, malgrat els qui volen donar la nota (com si la partitura no n’encabís prou) amb crits de desaprovació a càrrec de qui, si anés més informat al teatre, potser s’adonaria que fa el ridícul. Com aquell públic de París que, el 1861, va escridassar contra el mateix Wagner. Ja se sap, com deia, que la història es repeteix, i que possiblement una òpera com Tannhäuser estigui sempre condemnada al fracàs.

8 Comments:

Blogger ximo said...

Mira Jaume, hi ha dies que no hi puc afegir res més. No ve d'aquí que jo trobi alguna cosa a un cantant i que tu no, tan li fa, son qüestions personals sense cap mena d'importància, subjectives al cap i a la fi, però noi, per la resta, pel teu plantejament global del que va succeir la nit de l'estrena, chapeaux!

12:43 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Benvolgut Jaume,

Jo també hi era, i em va semblar divertit. El primer que vaig pensar és que tota aquella gent que escridassava reproduïen fidelment la part final del segon acte: tot aquell cor fanàtic i immobilista allunyant del seu costat al pobre Tannhäuser i volent-lo condemnar a l'infern de "la seva" salvació. He! M'ho vaig prendre com una mena d'arrodoniment de l'obra: era un bis!

Coses com aquesta fan més gran Wagner.

Si un dia ens trobem al Venusberg convidem-nos a una cervesa per parlar-ne.

Xavier "El violí vermell"

9:19 a. m.  
Anonymous Richard Wagner said...

"Veia jo en l'òpera una institució l'objectiu particular de la qual consisteix a oferir una distracció i un entreteniment a un públic tan avorrit com àvid de plaer (...), i no aconseguia ocultar-me que seria una veritable bogeria l'intent de canalitzar aquesta institució envers una fita diametralment oposada, és a dir, aplicar-la perquè el poble deixés de banda els seus interessos vulgars i s'elevés al culte i a la intel.ligència de les grandeses més enormes i les fondàries més grans que pugui concebre la ment humana"
(De: "L'obra d'art del futur")

10:10 a. m.  
Anonymous Toni Rumbau said...

Molt bo el comentari, Jaume, no sabia que despertaria tanta oposició. Curiós... A mi em va entusiasmar, ja t'ho vaig dir. Tota la simbologia es mantenia perfectament, i a més, en rebaixar la càrrega de l'aspecte amorós i centrar-ho en el fet de la creació, puja l'interès i la profunditat del tema, segons el meu parer.
Toni

10:18 a. m.  
Anonymous Wimsey said...

Plenament d'acord sobre l'aspecte musical, tot i que la proposta de Carsen em va semblar més fluixa. N'esperava molt més després de veure aquell gran Somni que ens va oferir.

5:46 p. m.  
Blogger Fenrisar said...

Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.

7:16 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

No vaig voler fer cap comentari fins a veure l'òpera que va ser ahir. Varem tenir alguns cantants diferents, pero, també bé.
A mi el que em molesta, m'irrita, és que les lletres del cant diuen una cosa ben diferent del que està passant en escena, i aquest T. se n'en duu la palma. A més francament tot era lleig... Si canviessin per millorar... Suposo que els mitjans els deuen tenir,
pero la moda és la moda, crec que com en la política, hi ha molta mediocritat.
Ah, jo si vaig a l'opera per passar-m´ho bé...
No per estar enrabiada tota l'estona. Mariangels

11:21 p. m.  
OpenID Max Aue said...

Doncs a mi, quant més temps passa des que la vaig veure, més em convenç el muntatge de Carsen. Uns substitució de la tràgica redempció a través de la mort, per una redempció pel plaer i l'èxit. Res de més actual!!!

12:34 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home