7.3.08

CIAO, PIPPO!


Ha mort Giuseppe Di Stefano (1921-2008). La notícia m’arriba dilluns a la tarda, gràcies a un SMS que m’envia l’amic Xavier Cester. Li responc: “Ens estem quedant sols”. I penso en les vegades que he hagut d’escriure aquestes mateixes paraules, o que les he dites, després de les recents desaparicions dels grans entre grans: Corelli, Tebaldi, De los Ángeles, Schwarzkopf, Crespin, Sills, Pavarotti… i ara Di Stefano.
És cert que potser es va equivocar de repertori, i que d’aquells primers anys amb inoblidables interpretacions d’Elvino, Wilhelm Meister, Fritz, Nadir o el Duc de Màntua va passar a rols massa durs i forts per a una veu que va perdre esmalt. Si hagués seguit les passes del sempre elegant Bergonzi no hauria hagut de competir amb Corelli o Del Monaco. Però en tot cas, aquell va ser un pòquer d’asos en matèria de tenors a Itàlia, testimoni d’una etapa daurada i modèlica. Tan modèlica que la trajectòria de “Pippo” Di Stefano, apassionada i trepidant, va servir de base per a cantants posteriors que el van conèixer i admirar, com el nostre Josep Carreras.
Di Stefano va formar habitualment parella artística amb Maria Callas, i les seves actuacions i gravacions es compten entre les vetllades llegendàries en teatres com La Scala de Milà i en segells com EMI. Gravacions com la Tosca de 1953 dirigida per Victor de Sabata o la Lucia di Lammermoor del mateix any amb Tullio Serafin (a més de la versió en directe de la mateixa obra el 1955 dirigida a Berlín per Karajan) són testimonis d’un binomi irrepetible.
La de Di Stefano va ser una carrera internacional, notable, coneguda, reconeguda i aplaudida, i que va arribar (potser tardanament) al Liceu en sis ocasions, l’última (1985) en el marc d’un concert benèfic, al costat de col.legues com Plácido Domingo. En estudi, va enregistrar 14 òperes completes, deu de les quals al costat de Maria Callas i dirigides per batutes il.lustres com Tullio Serafin, Herbert von Karajan, Antonino Votto o Napoleone Annovazzi. A tot plegat, cal afegir les versions pirata, els discs de recitals o les incursions en gèneres com la cançó napolitana. Giuseppe Di Stefano va centrar la pràctica totalitat en el repertori italià, si bé d’estils diversos, potser en excés ateses les característiques de la seva veu. Home bon vivant, fumador de cigars i poc amic dels assajos, va fer de l’òpera una manera de gaudir de la vida. “Senyora, jo no sóc un cantant que fumi sinó un fumador que canta” és la frase que va dir a una admiradora, sorpresa que un tenor fumés un generós havà, i que demostra el caràcter vivencial d’un home generós amb els seus, i que va gaudir un retir acomodat, tot i que el 2004 va patir una agressió greu a mans d’uns vàndals que van entrar a la finca que Di Stefano tenia a Kènia, la seva segona residència.
Ha marxat Giuseppe Di Stefano i el trobarem a faltar, però quedarà el seu testimoni fonogràfic, la seva veu si no perfecta sí almenys carismàtica i fàcilment identificable. Una veu testimoni de qui va demostrar als qui l’envoltaven que de viure en sabia un munt. I de cantar, és clar, també. Addio, fiorito asil e riposa in pace, maestro Pippo!.

2 Comments:

Anonymous Jaume T. said...

Benvolgut Jaume, he llegit l'article del Di Stefano. Has escrit allò que tots hauríem volgut dir.
Jaume T.

3:31 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Benvolgut Jaume:

Estic totalment d´acord amb el que diu sobre en Di Stefano. Gran cantant i gran personalitat vocal. Em quedo amb una frase que m´ha fet esborronar: "Ens estem quedant sols", mai millor dit i expressat.
Te tota la raó, marxen els grans.

Teresa

1:20 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home