NOCES ENTRE FALLES

Indubtablement, el Palau de les Arts de València convida a cites inel.ludibles en el context dels teatres d’òpera estatals. No tan sols pel nivell de l’orquestra (que Pedro González Mira titlla com la millor d’Espanya en l’últim número de la revista Ritmo), sinó també pel dels espectacles. I això que de dificultats no en falten, en el context d’una arquitectura fallida, fallera i follament concebuda per Santiago Calatrava. És difícil, en un context tan megalòman, imaginar la petita grandesa d’una miniatura deliciosa com Le nozze di Figaro. I tanmateix el cert és que l’engranatge va funcionar, i força bé. Tot això mentre a fora esclataven els primers espetecs de la "Mascletà" que obria l'edició d'enguany de les falles de debò, les de cera.

Massa orquestra
Amb tot, hi ha alguna cosa en aquesta representació que no acaba d’encaixar del tot. Alguna peça fa que l’edifici que suposa posar en escena una òpera resulti incomplet o, almenys, no del tot satisfactori. Em sembla que la clau de volta (ja em perdonareu els símils arquitectònics) està en la direcció de Tomás Netopil. Resulta un pecat mortal, amb l’esplèndida plantilla orquestral llevantina funcionant a ple rendiment, no posar-la al servei del que és una òpera, i jugar la carta de l’autisme. Certament, la part orquestral de l’obra mozartiana és una meravella, però ens feia la sensació que Netopil ens la volia fer escoltar al marge de les veus. I, esclar, en un espai tan immens com el Palau de les Arts, aquestes quedaven fatalment tapades per la musculatura instrumental que el jove director txec va imprimir a la peça. Això deixant de banda algunes imperdonables pèrdues de ritme que en alguna ocasió (trio del primer acte; sextet del tercer) van fer desquadrar els cantants. Llàstima.

Competent equip vocal
Efectivament, llàstima, perquè l’equip vocal era en general competent i fins i tot excel.lent en algunes particularitats. Començant pel Fígaro d’Erwin Schrott, poderós i viril, tot i que el recurs de jugar a l’octava baixa en algunes parts del recitatiu, a mode conversacional (compte amb imitar els pitjors tics de Ruggero Raimondi!) acaba esgotant. Gran Fígaro, no obstant, el del baríton uruguaià, al costat de la notable Susanna de Tatiana Lisnic, molt millor a la segona part de l’espectacle que en la primera, un cop superats alguns aguts un pèl cridaners. Gran Comtessa, també, la de Virginia Tola, hieràtica i un pèl distant, però que va saber jugar bé la carta del preciosisme en un “Dove sono” realment fascinant. Ales Jenis és un jove (potser massa) baríton, a qui li manca més autoritat com a Comte. Potser és qui va sortir més malparat pel treball de Netopil, que no va permetre que els estels de l’ària del tercer acte volesssin com calia. El timbre poc carnós de Rinat Shaham no sembla el més adequat per a Cherubino, tot i que la prestació de la mezzo israeliana va ser de notable alt, al costat dels competents Riccardo Zanellato (Bartolo), Eugenia Bethencourt (Marcellina) i Vicenç Esteve (Basilio).

Espectacle txekhovià
La producció recuperava el magistral espectacle signat per David McVicar del Covent Garden, ressucitat per Leah Hausman. Potser aquesta sigui una de les millors traduccions que hem vist de l’òpera mozartiana: McVicar entén a la perfecció la dialèctica entre llei i desig que impregna l’obra, i fa dels criats els veritables protagonistes, ocasionalment testimonis muts (esplèndid joc de figurants!) del que s’esdevé entre els personatges de l’òpera. L’ambientació al segle XIX, uns 50 anys després de la dècada de 1780 (l’òpera és de 1786) no desarrela l’espectador, i manté dempeus la vigència social de la peça, excel.lentment servida per una escenografia i figurins sensacionals de Tanya McCallin i una il.luminació de Paule Constable que ens feia pensar en Txèkhov.