... I A SOBRE, ÉS GUAPA

Doncs sí, em rendeixo a l’evidència: Anna Netrebko és una excel.lent Elvira. Ho confirmen aquests Puritani de fa poc més d’un any (gener del 2007) al Metropolitan de Nova York. Com a bona eslava, el timbre és generós pels costats, i defuig l’encorsetament vertical d’altres Elvires precedents. D'entrada, la soprano russa no semblaria la més adequada per al repertori belcantista, però la veu és prou flexible i, a més, canta amb molt bon gust. Tot plegat, dóna a la interpretació del personatge una força inusual i una major credibilitat a l’escena de la bogeria del segon acte. Una escena, per cert, en què Anna Netrebko es llença a terra i canta panxa enlaire la segona secció de la cabaletta “Vien diletto, e in ciel la luna” i deixant caure els cabells al fossat orquestral. I, esclar, el deliri és incontenible. I a sobre, la noia és guapa, guapíssima. I bona actriu. Passarem full dels convencionalismes i les redundàncies que engipona als entreactes a una periodista d’excepció com tota una Renée Fleming, micròfon en mà, passejant-se pels passadissos del teatre novaiorquès. És un dels extres continguts al DVD de Deutsche Grammophon que reserva, ara sí, un tresor com veure la malaurada Beverly Sills comentant, durant la transmissió radiofònica d’aquests Puritani, els coms i els perquès de l’exigent partitura de Bellini amb la conductora, una eixerida Margaret Juntwait. També passarem per alt la carrinclona i excessivament estàtica producció de Sandro Sequi, concebuda originàriament per a Joan Sutherland el 1976 (¡) i ara recuperada per Sharon Thomas, prèvia gestació “ex novo” del vestuari, preciós, de Peter J. Hall. Posats a passar, ho farem de puntetes per la resta del repartiment, que demostra fins a quin punt determinats desequilibris santifiquen uns i condemnen a les flames uns altres. Així, santa Netrebko no pot evitar que Eric Cutler es quedi al purgatori amb un justament passable Arturo ni que Franco Vassallo es cremi a les calderes de Pere Botero. Cutler per una veu ben projectada però no especialment bonica per a les exigències del belcanto, tot i que se’n surt amb el quasi impossible “A te, o cara”. Vassallo perquè ni té la veu bonica ni canta bé, i el seu Riccardo és el model de com no s’han de fer les coses.

Qui sap fer-les és Patrick Summers. Tan poc que ens va agradar en La Cenerentola liceista i tant que ens ha agradat aquí, amb bona resposta per part dels efectius del Met!

Un DVD, en definitiva, del tot recomanable, sobretot per contribuir al seguiment d’una estrella ja fixa en el firmament de veus de soprano i que respon al nom de la guapíssima Anna Netrebko.