ALGÚ QUE NO M'ESTIMA GAIRE...

Ja fa uns dies, i després que hagués titllat d’energúmens els qui, al Liceu, xisclaven contra la producció que Robert Carsen havia presentat de Tannhäuser, vaig rebre aquesta carta, adreçada al programa i a mi en particular, tot i que de passada el remitent aprofita per esquitxar col.legues meus. Vaig llegir-ne una part per antena. Afortunadament, per ràdio les faltes d'ortografia no es distingeixen, tot i que vaig haver de retocar algunes coses de la sintaxi i la gramàtica del text original, que ara penjo (amb les meves respostes en vermell) íntegre i sense talls ni canvis.

SOLEDADES

El Diccionario de la Lengua Española editat per la Real Academia Española, de la vigésima segunda edición del 2001, Tomo I, defineix la paraula d’origen grec energúmeno com poseído, persona poseída del demonio, persona furiosa, alborotada. Sí, una mica com la nena de L’exorcista, oi? No satisfet amb aquest significat, vaig voler comprovar el significat que li donava a la mateixa paraula el Diccionari de la Llengua Catalana editat per l’Institut d’Estudis Catalans, segona edició del 2007. Allí, se qualifica l’adjectiu com una persona emportada per un entusiasme excessiu, per una viva passió. Ara, sumant els significats de les dues llengües, resulta que vostè té tota la raó. Vaja, i jo que no ho pretenia... tan sols em limito a expressar lliurement la meva opinió Tant la persona que va manifestar el seu descontent a través del seu programa de ràdio arran de la posta en escena del Tannhäuser en el Liceu com el que firma aquesta mena d’escrit i segurament molts més, tots plegats som uns energúmens, gent furiosa, persones que un dels motius pels que seguim vius es la música (parlo del meu particular cas). Home, jo sé que la música ajuda a viure. Això és bo. Miri, aquí estem d’acord
Vostè, Jaume Radigales, digui, digui amb els comentaris tant desafortunats que va fer en el seu programa de ràdio, va posar de manifest que no entén gaire de música, vaja, davant de qui tinc el gust d’examinar-me? però també haig de reconèixer que per poder fer la seva feina, una ràdio d’aquest tipus s’ha de nodrir de persones bastant limitades deu ser per això que Catalunya Música porta més de vint anys funcionant.... Companys seus com Xavier Chavarria amb el seu insuportable to de veu, pel poc que sé de música (segons vostè) la veu no té tons: té textures, colors, una determinada alçada... acompanyat dels comentaris d’ambient d’aplec sardanista;que jo sàpiga, el senyor Chavarria (a qui aprecio i amb qui m’uneix una bona amistat) no fa cap programa de sardanes... no s’equivoca de locutor? el que es fa dir compositor, Jesús Rodríguez Picó, no és que se’n faci dir, és que ho és... on les seves paraules tenen el mateix nivell que la seva música, no voldria especificar quin;per què no? Deixi’s anar, home, és sa de tant en tant... o és que potser no té el nivell per fer-ho? les crítiques anodines plenes de tots els tòpics quins són aquests tòpics? en quan a qualificatius totalment buits de contingut i sempre meravelloses de concerts d’Antoni Colomer i la crítica supèrbia de Xavier Cester s’ha molestat a buscar en les dues edicions dels diccionaris abans citats què vol dir exactament “supèrbia”? Creu que això es correspon amb el treball de l'amic Cester? I creu que en Colomer sempre té paraules buides per referir-se als concerts als que assisteix; els sublims anàlisis, per no dir patètics exacte, de “pathos”, és a dir sentiment, això vol dir que surten de dins, sinceres de Víctor Solé; dels entrevistats, com senyors que fan llibres plens d’errors i de inexactituds, fets a ull, com si haguessin sentit tocar campanes o el cant de les sirenes... li faria res seguir dient les coses pel seu nom i amb noms propis? a qui el més insuportable. En fi, errors i inexactituds a diari. Ja fa molt temps que intento evitar Catalunya Música, sempre acabo sentint sentint o escoltant? No és el mateix... Potser com que només ens sent i no ens escolta, no es deu adonar de la diferència... Radio Nacional de España que encara que no sigui el meu ideal, miri, això no existeix té una mica més de nivell ui, sí, sobretot quan llegeixen els noms propis... especialment d’intèrprets catalans però, per ser sincer, acabo sempre posant un disc. això mateix, allò que deia Celibidache: el disc és un retrat sonor, música morta. Faci, faci...
El president del govern espanyol diu que España és la setena potència mundial, d’aquesta afirmació encara no m’he pogut recuperat, però el que sí puc dir és que aquí a España, i més concretament a Catalunya, estem en el tercer món musical. Bé, com en tot, hi ha matisos. Molt bé no estem, no... però tampoc no és la fi del món
Per desgràcia sóc una persona que mai he estat motivat per anar al Liceu, una desgràcia com una altra... acabo veient opera en DVD o viatjant a Berlín o Leipzig, només? Ui...! per posar un exemple, a sentir tres operes de Schönberg en una mateixa sessió: Erwartung, Die glückliche Hand i Von heute auf morgen o el Ballet complert Josephs Legende de Strauss, fets inaudits i impensables aquí. Sí, aquí només ens agrada en Rodolfo Chikilicuatre...

Bé, realment, del tema que li volia parlar ah, encara no hem entrat en matèria?!?!? i del que sóc especialment sensible, és de la recent posta en escena ”posta” és de sol, oi? de Robert Carsen de l’opera Tannhäuser. Deixant a part que menys mal que Wagner ja és mort, home, altrament fóra una mena de Dràcula, no? no podem imaginar quines cares posaria al veure el que ha fet aquest senyor, també val a dir-ho, com molts d’altres directors d’escena que són com una epidèmia que es va estenent per tota la geografia mundial. El tenir principis és un mal negoci. Ui, sí, perquè Wagner en tenia molts de principis, oi? Suposo que no deu estar pensant en el Wagner egòlatra, antisemita i autor d’"El judaisme en la música"... D’altra banda, posats a fer cares, em sembla que la de vostè i companyia devia de ser la mateixa que devien posar els parisencs que van assistir a les funcions de "Tannhäuser", o les dels també parisencs quan Stravinsky i Diaghilev els van endossar per primera vegada "La consagració de la primavera"... Sí, Oswald Spengler ja parla a “La decadència d’Occident” (lectura que vivament li recomano) que la història es repeteix

Com es pot defensar per si sola una obra d’art, en aquest cas un òpera, quan ja han prescrit els drets d’autor - generalment els hereus no ajuden gaire, el que menys els importa és l’objecte artístic, només volen cobrar com sigui i de la manera que sigui- i quan el compositor ja és mort? Doncs així mateix, senyor meu: per si sola. Però tota obra d’art, i sobretot si és un clàssic –cas de "Tannhäuser"- és susceptible de lectures i relectures. Tota obra d’art –això és de George Steiner, un altre lletraferit de qui li recomano "Presència reals"- no és una creació sinó una recreació, una crítica, una transformació respecte del que ja existeix: el senyor Carsen es podrà o no equivocar en el seu plantejament (per a mi no s’equivoca), però el seu treball és un honest i mai al servei de si mateix sinó del propi Wagner
Senyor Radigales, digui, digui quina explicació li donaria quan el text operístic descriu una situació concreta i el públic veu a l’escena una cosa totalment diferent i que a més, sempre coincideix que és de molt mal gust? (lavabos públics, senyors i senyores sense roba –miri, prop del Liceu tot just hi ha la sala “Bagdad” que potser seria el lloc més adient, no creu?). miri, senyor meu, la “cal.ligrafia” en òpera és impossible, perquè l’òpera basa part de la seva essència en la música, l’art abstracte i asignificant per excel.lència (una altra lectura recomanable: la “Poètica musical” de Stravinsky) i per tant quan vostè parla de “text operístic” es refereix només al llibret, quan caldria parlar dels dos textos, el musical i el literari. D’altra banda, l’analogia amb la citada sala pornogràfica (a banda d’hiperbòlica i exagerada) és desafortunada, malintencionada i falsa, a no ser que sigui vostè un contumaç moralista, cosa que començo a plantejar-me... aleshores, què millor que “receptar-li” el “Docktor Faustus” de Thoman Mann, on el debat entre ètica i estètica és dels més sucosos que jo hagi llegit mai La música s’ha convertit en l’Art per excel·lència més vulnerable, en el cas de la pintura, per exemple, el quadre com a objecte, no es pot tocar. Vostè no sap allò de Duchamp i el “L.H.H.O.Q.” a partir de la Mona Lisa de Da Vinci? O la interpretació de Buñuel sobre el Sant Sopar del mateix pintor a “Viridiana”? Imaginem-nos una persona posseïda pel dimoni, un Robert Carsen de la pintura que entrés en el Museo del Prado amb un llançaflames i comencés a cremar o modificar les pintures perquè no són del seu gust? Creu vostè realment que Robert Carsen va amb llançaflames? Si du ulleres canviïs la graduació i si no en du vagi a l’oftalmòleg... tot i que començo a sospitar que vostè es desfoga amb aquesta carta ejaculant bilis... no deia abans que no està motivat per anar al Liceu? Aleshores o abans ha mentit i sí que hi va (el vici ja ho té això...) o bé no hi va i aleshores parla del que no coneix. Aquesta constant agressió a què està exposat l’objecte artístic és preocupant. El que seria preocupant és que no hi hagués debat a l’entorn de l’objete artístic, voldria dir que l’art seria mort... donar la raó a Hegel? Mai! En la música i en aquest cas en l’opera hauria d’existir una clàusula vitalícia per protegir-la dels espectacles d’aquesta naturalesa. Veu? Això seria condicionar l’art a una determinada ideologia... semblantment al que van fer els nazis amb els artistes –literats, músics, pintors, cineastes...- condemnats a l’ostracisme o l’escarni per “degenerats”. Per tant, no puc estar menys d’acord amb vostè Crec que en la veritable obra d’Art no hi ha lloc per als experiments. Si aquest gremi dels directors d’escena realment té tantes ganes d’innovar, perquè no creen per a noves músiques o músiques que estan esperant ser representades? Fins i tot el Liceu podria programar noves operes a la sala gran i no les almoines que donen a molts compositors al programar la seva obra en el foyer. Miri, aquí estic d’acord: el Liceu fa poc per a les noves composicions, i menys encara pels compositors nostrats
A España tenim el compositor català operístic per excel·lència amb “només” 16 operes; la directiva del Liceu li nega constantment la programació de les seves grans operes tal com es mereixeria, i no sortim de Montsalvatge, Balada i poca cosa més. Home, ja és alguna cosa Saben de qui estic parlant? Sí, d’en Josep Soler: i vostè deu ignorar la tanda de programes que se li van dedicar a l’entorn del seu 70è aniversari. Entre d’altres, a “Una tarda a l’òpera” se’l va convidar –va ser una entrevista entranyable i molt agradable- i se’n van programar algunes obres Segur que les consciències de molts sí que ho saben. No, no, jo no tinc cap mena de mal de consciència, al contrari En Carsen, el que hauria de fer de tots el milions d’euros que deu guanyar per anar destrossant arreu les obres d’art, miri, dubto que aquest senyor sigui milionari disposar una part del seu capital econòmic, (ja que capital de Inteligencia y sensibilidad - aprofito el titular d’una entrevista que li varen fer a la revista “Ritmo” nº789- no en posseeix gens ni mica), per a psiquiatres, que de bon tros li fan més falta que a Richard Strauss i deixar estar els problemes sexuals que diu que tenia Richard Strauss o pot ser és ell qui s’identifica i veu sexe per totes bandes. Hi ha moltes formes de descarregar tota la frustració que pot portar dins una persona. Per exemple escrivint cartes com aquesta que m'envia, oi?
Tot i que desgraciadament la culpa no és seva sinó de tots aquells empresaris i directors d’orquestra sense escrúpols, mercenaris de l’art que entren en aquest joc tant brut. Ui, sí, que dolents, oi?
La millor manifestació de rebuig cap a aquests muntatges seria la imatge de rius de gent desfilant i abandonant el Teatre. Però avui dia, com més cars i fastigosos siguin els espectacles, més èxit tenen. Així, segons vostè, els qui aplaudim aquests muntatges també som fastigosos? No sóc tancat de mires, No, i ara! Ni m’havia passat pel cap! Però... per què es justifica? li podria dir que un Der Ring des Nibelungen del director d’escena Patrice Chéreau amb direcció de Boulez és totalment un altra concepció dels muntatges clàssics, però excel·lent, Sí senyor, excel.lent muntatge, aplaudit durant 45 minuts l’últim any que es va presentar, però protestat com mai en la història de Bayreuth el 1976, fins al punt que van haver-hi agressions físiques i tot als entreactes o anomenar els d’en Wieland Wagner; allò si que és una comunió perfecta amb el nivell que mereix la música. I tant! Vostè els va veure? Quina sort! (I ho dic sense ironia) Quina desgràcia haver de tenir sempre present l’impuls artístic dels “nostres avantpassats”, que ha estat de l’època dels dibuixos de Maurici Vilomara (1866), inspirats en l’escenografia de L’africaine de Meyerbeer de Joan Ballester, o del mateix dibuixant del teatrí de Lohengrin (1909) Ramon Batlle, Joan Morales, o els decorats que encara es conserven d’Aida de Josep Mestres Cabanes i els que va fer de Parsifal, Lohengrin, etc.? Així vostè creu allò que qualsevol temps passat va ser millor?
També és cert que cada nova generació intenta destruir els resultats positius de l’època precedent creient que els millora. No penso que cregui que millora, senzillament facilita noves claus d’interpretació Avui lo normal és que gent mediocre aconsegueixi suports de tota mena i sobretot econòmics. Miri, aquests senyors el que fan és cobrar per treballar...
Fins i tot hem arribat a pensar, segurament per a la nostra salut, que la culpa de tota aquesta excepcional situació actual del món no la té ningú i que tampoc es podria descriure com s’ha pogut arribar-hi. Tampoc és la manca d’enginy i m’ha atreviria a dir de bona voluntat, culpa de tots i de ningú. Podríem estar parlant d’una misteriosa malaltia deu ser cosa de la maledicció de l’anell del nibelung... que ha destruït tota la genialitat d’un principi i que el món no se sap ben bé si ha empitjorat o realment ha envellit i és el moment d’una nova era, si es que arribem a temps. Ara no se’m posi mil.lenarista, vostè O estem a l’era de la bellesa, de la fascinació per la basura, de la mediocritat? En alguns d’aquells diccionaris no ha trobat una traducció per a la paraula “basura”?
Tots estem sols, no home, no, que sempre ens quedarà París! quan ens trobem cara a cara amb les nostres limitacions, normalment les persones reaccionem de forma violenta. ”Normalment” diu? Així va el món!!! Totes les persones que hem escollit qualsevol de les Arts, tenim o hauríem d’intentar tenir uns mínims de sentit comú i de respecte vers a elles i als seus creadors, cosa que ja portem uns anys d’una degradació impossible d’aturar en els que tots estem d’una forma o d’una altra implicats i quan dic tots som tots, fins i tot el que firma aquest escrit. Doncs miri, l’acompanyo en el sentiment En el cor del cor d’en Carsen, hi habita una frustració, una impotència de no poder igualar les grans creacions que sempre fan una ombra, i aquesta manera humiliant és la forma de consolar, de distreure fins on dura l’èxit la dita frustració, impulsos de destrucció que tenim incorporats els éssers humans impossibles de reprimir. Miri, ara m’he perdut...

Catalunya s’ha convertit o l’han convertit, gràcies als de Convergència i Unió i els morts de gana d’Esquerra Republicana, en una mena de feu intolerant, ”Pasapalabra”: a què ve ara parlar dels partits polítics? manipulat in-culturalment per una sèrie de personatges- que sempre son els mateixos- que es mengen tots els recursos aquí sí que podríem començar a estar d’acord en algunes coses... fem un cafè? i a més es fan anomenar els estendards de Catalunya, artistes oficials del “Règim” i que van en ramat quan Catalunya es presenta a fora, encara recordem l’espectacle de la Fira del Llibre de Frankfurt, “artistes” com Brotons amb les seves sardanes amb regust simfònic, Ros Marbà, el Quartet Casals, Toldrà, Guinjoan, Savall, Carles Santos, Serrat, Josep Carreras, M. Caballé que estant la seva veu en un estat deplorable no pot retirar-se per no deixar de cobrar els seus contractes milionaris, Quim Monzó, Eugenio Trías, Zafón... quins referents, oi? Doncs miri, molt d’ells sí, són, han estat i seran SEMPRE excel.lents referents. Però vostè què s’ha cregut? Potser es pensa que té el domini de tot? Una visió més amunt o més enllà del bé i del mal? Senyor meu, llegeixi, documenti’s, faci esport, però sobretot no postuli com si fos un Torquemada falsament apocal.líptic! I quan Catalunya ha produït personatges de la magnitud de Victoria de los Ángeles, quina senyora! Premi! Ha guanyat un exemplar del meu llibre editat a Pòrtic! Si em facilita la seva adreça li envio un exemplar Josep Soler, l’únic a qui se li podria dir compositor de veritat amb tot el que hauria de comportar l’ofici; no és l’únic, però sí que és un compositor de qui jo defenso i admiro l’obra. Sí senyor, chapeau! Però no menystingui els molts altres l’escriptor Josep Benet, Bravo! Però no el redueixi a escriptor. A banda que no és és l’únic que tenim a casa. Jo crec que ell no va pretendre mai fer literatura, sinó història a qui només una universitat li va atorgar un Doctor Honoris Causa; el pintor Lluís Graner, a aquest últim per a la informació de tots, l’únic museu que se li ha dedicat l’hem d’anar a buscar fins a Washington. Doncs miri, jo en conec l’obra i he vist la seva obra precisament a Washington. I si li he de ser franc, no em va dir gran cosa. Deu ser que, a banda de no entendre gaire de música (com em diu més amunt) tampoc entenc de pintura I, francament tota aquesta situació fa riure o plorar? La situació no fa ni riure ni plorar. La seva carta sí que fa riure pel que diu... i plorar per com escriu. Somrigui una mica també vostè! Recordi allò del "Falstaff" verdià: "Tutto nel mondo è burla" Per què aquesta sinistra tendència a ignorar a persones de veritable qualitat, voluntàriament, per altra banda, pot ser per por? Ah no, jo de por no en tinc... i no ignoro ningú.. humilment li demano que escolti els meus programes i que s'assabenti de la meva trajectòria i veurà que tinc memòria i que l'exercito sovint. Forma part de la meva feina. Però sóc conscient que visc al segle XXI.. vostè també, per molt que adopti un to de profeta mil.lenarista. Altrament, no m'hauria escrit un correu electrònic... Què vol dir ser català, escriure en català, composar per als gustos dels consumidors, ser modern, escriure a l’Avui i sortir a TV3, la Catalunya del “bon rotllo”. Home no, ja ho deia aquell que “és català qui viu i treballa a Catalunya, oi? Doncs apa, ja ho tindríem!
En la Viena de principis del segle XX es trobaven pel carrer Mahler, Strauss, Zemlinsky, Hofmannsthal, Gropius, Freud, Musil, ...com canvien els temps! Sí, i molts d’ells van acabar al divan del doctor Freud... començant pel mateix Freud, que es va autopsicoanalitzar... però Musil ja parla d’aquella viena “K.K.” (“Kaiserlich, Königlich”) i la denuncia en els seus textos com “L’home sense atributs”. I la Viena contemporània de Musil va fer escarafalls a les pintures que Klimt va fer a la Universitat. És a dir, que noms com els que cita (i que vostè i jo admirem) van ser els que van contribuir a trencar i reventar les velles bastides d’una Viena immobilista. Prengui'n nota!.

Sempre ens queda el consol dels finals que han tingut els veritables artistes. Epicur, totalment ignorat en vida; Bach, relegat a només tocar l’orgue- en l’única carta que es conserva de Bach podem trobar escrit en paraules seves: l’únic que he trobat en aquest món ha estat odi, enveja i mediocritat - Mussorgsky, abandonat en un carrer de Moscou. Però el Wagner que vostè tan defensa va morir envoltat de comoditats, a base d’aprofitar-se dels altres... no em sigui demagògic ara Resumint, avui, quan es parla d’algun personatge que diuen que posseeix totes les virtuts humanes i no humanes i és reconegut pel seu tarannà (paraula horrorosa), és sinònim, traient alguns rars casos, de mediocritat. Aclarit el que volia dir-me amb la caòtica sintaxi de què fa gala crec que ja sé per on va... i novament estic en total desacord Llavors, si lo contrari, és a dir, el silenci i el treball constant, vol dir que darrera hi ha un artista en estat pur, doncs diria sobretot als vius, que prenguin paciència, que la seva hora, la nostra hora, ja arribarà. Ah! Vostè s’hi inclou? Que messiànic, no? Hi ha la frase cèlebre amb que acaba l’oda de Manzoni a Napoleó: Ai posteri l’ardua sentenza. Tant per el gran com per el petit, el futur donarà l’àrdua sentència en el transcorre dels anys. ??????

La veritat només té un camí Ui! Això em sona una mica a Opus Dei... i a determinisme nacional-catòlic... sempre he pensat que la millor frase dels evangelis és la pregunta que Ponç Pilat formula a Jesucrist quan aquest ha dit que era "la" veritat i "la" vida. El governador romà va espetar-li: "I què és la veritat"? (Jn.18, 38) i sempre arrossega una desavantatge i tots el atributs que podem tenir persones com nosaltres, avui no serveixen per a res. Persones totalment desaprofitades, desemparades que al final projectem un menyspreu universal. Miri, ho lamento, però la queixa no és la solució... no deia Picasso que preferi que la inspiració l’enxampés treballant?
“Allò que s’alaba sense cap fonament i que, a judici del populatxo, constitueix un bé, exalta els esperitis que s’acontenten amb vacuïtats” li diu Sèneca a Lucili en una de les seves Epístoles Morals. Em sembla que tant jo com els meus companys de crítica que tan poc li agraden parlem, estiguem d’acord amb la resta o no, sempre amb arguments i fonaments Moralitat, em pregunto si deu d’existir en el vocabulari d’aquesta mena de gent. Fàcil resposta. No! Torno a recomanar-li el “Doktor Faustus” de Mann.
En fi, s’han preguntat quin aspecte tindrem d’aquí a vint anys desprès de morts? Francament no entenc la pregunta però si vol una resposta aquesta seria: Evidentment no... quin fàstic! En tot cas, com que jo tinc com a última voluntat donar el cos a la ciència, el meu aspecte serà fet a trossets damunt de taules de dissecció per a estudiants de medicina
D’acord, tots estem sota l’empara de l’emprenyadora llibertat d’expressió, ”emprenaydora”? Vol dir que vostè no és una mica totalitari, un talibà de pa sucat amb oli? fins i tot si li ve de gust pot escopir sobre la meva tomba, però li faig saber que d’aquest objecte no n’hi haurà. Ho sento! No sé de quin objecte em parla. En tot cas, jo no escupo ni he escopit mai damunt ni davant de ningú. Ni penso fer-ho. A banda d’incívic, em sembla del tot reprobable
Y ansí me es fuerza el responder sin saber a quién; mas esta mi respuesta, como antes mis versos, hecho sin rebeldía. (“Soledades”, Luis de Góngora)

Joan Pere Gil Bonfill
(músic i energumen)

Topant de cap en una i altra soca, se’n ve la vaca tota sola: és cega (Joan Maragall)

Jaume Radigales i Babí
(------ i ------- [el que vostè vulgui])