LA VALQUÍRIA, MOLT MÉS QUE DOMINGO

La valquíria és molt més que Siegmund, però si el cantant que aborda el temptador rol del guerrer fill de Wotan i pare de Sigfrid és algú com Plácido Domingo, és inevitable que el pes de la balança s’inclini, en el terreny de les predileccions del públic, en favor del paper wagnerià. I si el marc de les representacions és un teatre com el Liceu, on les actuacions del tenor madrileny han estat més aviat escasses des de fa dues dècades, l’interès s’accentua. I si, a sobre, afegim que als seus 67 anys Plácido Domingo ha fet possiblement la seva última aparició com a cantant a Barcelona, i més fent-ho amb un rol operístic, l’expectació (i el preu de les entrades) puja a marxes forçades. I el cert és que Domingo no va decebre. Es va reservar fins als temibles “Wälse! Wälse!” del primer acte, i a partir d’aleshores va seguir amb l’entusiasme i l’entrega que sempre l’han caracteritzat. Una edat com la seva requereix mesurar esforços, i sobretot si es detecten algunes molèsties vocals (que va saber gestionar i superar), però a la fi Plácido Domingo va ser un dels grans trumfos de la vetllada.
No va ser l’únic perquè, com deia, una òpera com La valquíria és molt més que Siegmund. Al seu costat, la Sieglinde de Waltraud Meier va tornar a demostrar que la veterania i la maduresa són un grau. En alça en el cas de la soprano alemanya, amb expansions líriques al llarg i ample de les seves intervencions i amb un domini absolut de la situació dramàtica, en el context d’una versió de concert amb un moviment escènic més o menys intuït i molt mesurat per Waltraud Meier, al costat de l’ocasionalment excessiu Domingo.
El primer acte pot ser una festa si el tercer personatge en discòrdia és un Hunding d’alçada i no hi ha dubte que René Pape ho és. Hieràtic, majestàtic, dèspota, odiós, agressiu i malparit... aquests són algunes de les perles que pengen de la pell de Hunding i Pape les sap lluir amb una veu fresca, rodona, compacta i rotunda.
No es pot dir que Alan Held tingui la veu amb el timbre i el color més apropiats per a Wotan, però assumeix amb convicció i propietat els diversos registres del polièdric pare dels déus. El baix nord-americà diu el text de manera exemplar i viu les emocions del més humà dels qui habiten el Walhalla, conscient des del principi de la seva finitud. La Brunilda d’aquesta versió és la soprano alemanya Evelyn Herlitzius, possiblement poc dramàtica per a les exigències en els greus però en canvi segura, poderosa i convincent en el registre agut d’una part maratoniana, especialment al tercer acte. Al segon, la presència veterana de Jane Henschel com a Fricka va contribuir a fer de la vetllada un esdeveniment genuïnament wagnerià, ben complementat per les vuit valquíries restants, la minoria de les quals autòctones. I és que seguim pensant que el Liceu deu creure poc en cantants de casa per a rols petits. Hostes vingueren...
La de Sebastian Weigle no va ser la millor nit de tantes com n’ha ofert al Liceu. La manca d’assajos i les representacions de La mort a Venècia que dirigeix el mestre alemany aquests dies a Barcelona han donat pas en de la direcció musical d’aquesta Valquíria una lectura superficial de la partitura, una mica com de passada, i amb sons no sempre ortodoxes, especialment en un vent poc acurat i de vegades lleugerament desafinat. Però Weigle ha regalat a la casa moltes alegries, i el rendiment irregular de l’orquestra tampoc no mereixia les protestes sorolloses que va obtenir. Una flor no fa estiu.