29.5.08

LA VALQUÍRIA, MOLT MÉS QUE DOMINGO

La valquíria és molt més que Siegmund, però si el cantant que aborda el temptador rol del guerrer fill de Wotan i pare de Sigfrid és algú com Plácido Domingo, és inevitable que el pes de la balança s’inclini, en el terreny de les predileccions del públic, en favor del paper wagnerià. I si el marc de les representacions és un teatre com el Liceu, on les actuacions del tenor madrileny han estat més aviat escasses des de fa dues dècades, l’interès s’accentua. I si, a sobre, afegim que als seus 67 anys Plácido Domingo ha fet possiblement la seva última aparició com a cantant a Barcelona, i més fent-ho amb un rol operístic, l’expectació (i el preu de les entrades) puja a marxes forçades. I el cert és que Domingo no va decebre. Es va reservar fins als temibles “Wälse! Wälse!” del primer acte, i a partir d’aleshores va seguir amb l’entusiasme i l’entrega que sempre l’han caracteritzat. Una edat com la seva requereix mesurar esforços, i sobretot si es detecten algunes molèsties vocals (que va saber gestionar i superar), però a la fi Plácido Domingo va ser un dels grans trumfos de la vetllada.
No va ser l’únic perquè, com deia, una òpera com La valquíria és molt més que Siegmund. Al seu costat, la Sieglinde de Waltraud Meier va tornar a demostrar que la veterania i la maduresa són un grau. En alça en el cas de la soprano alemanya, amb expansions líriques al llarg i ample de les seves intervencions i amb un domini absolut de la situació dramàtica, en el context d’una versió de concert amb un moviment escènic més o menys intuït i molt mesurat per Waltraud Meier, al costat de l’ocasionalment excessiu Domingo.
El primer acte pot ser una festa si el tercer personatge en discòrdia és un Hunding d’alçada i no hi ha dubte que René Pape ho és. Hieràtic, majestàtic, dèspota, odiós, agressiu i malparit... aquests són algunes de les perles que pengen de la pell de Hunding i Pape les sap lluir amb una veu fresca, rodona, compacta i rotunda.
No es pot dir que Alan Held tingui la veu amb el timbre i el color més apropiats per a Wotan, però assumeix amb convicció i propietat els diversos registres del polièdric pare dels déus. El baix nord-americà diu el text de manera exemplar i viu les emocions del més humà dels qui habiten el Walhalla, conscient des del principi de la seva finitud. La Brunilda d’aquesta versió és la soprano alemanya Evelyn Herlitzius, possiblement poc dramàtica per a les exigències en els greus però en canvi segura, poderosa i convincent en el registre agut d’una part maratoniana, especialment al tercer acte. Al segon, la presència veterana de Jane Henschel com a Fricka va contribuir a fer de la vetllada un esdeveniment genuïnament wagnerià, ben complementat per les vuit valquíries restants, la minoria de les quals autòctones. I és que seguim pensant que el Liceu deu creure poc en cantants de casa per a rols petits. Hostes vingueren...
La de Sebastian Weigle no va ser la millor nit de tantes com n’ha ofert al Liceu. La manca d’assajos i les representacions de La mort a Venècia que dirigeix el mestre alemany aquests dies a Barcelona han donat pas en de la direcció musical d’aquesta Valquíria una lectura superficial de la partitura, una mica com de passada, i amb sons no sempre ortodoxes, especialment en un vent poc acurat i de vegades lleugerament desafinat. Però Weigle ha regalat a la casa moltes alegries, i el rendiment irregular de l’orquestra tampoc no mereixia les protestes sorolloses que va obtenir. Una flor no fa estiu.

5 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Gracies Jaume per la teva bona crítica. Segons la meva modesta apreciació, i pel que es comentava en els passadissos del 4t i 5è pis en els entreactes, veig una total concordancia, amb lleugers matissos, del que tu comentes.
Serà la darrera vegada que es podra veure i sentir en Domingo al Liceu?...Espero que no.
Salutacions cordials. Mariàngels

1:52 p. m.  
Anonymous bocachete said...

Potser no es mereix una esbroncada, però l'orquestra no va estar gens bé: rutinària, desafinada i sense cap mena de brillantor, en una partitura on ha de ser molt més. El cas és que tampoc no mereixia ni els bravos ni els aplaudiments amb els quals es va rebre a Weigle en sortir a l'escenari. Això explica que el sector disconforme reaccioni fent-se sentir. De fet, es mereixia més la protesta que no pas l'ovació oferta.
Llàstima, perquè amb una bona actuació --com les que fa habitualment, tot s'ha de dir-- hagués millorat molt.

3:13 p. m.  
Anonymous dandini said...

Estic bastant d'acord amb els teus comentaris respecte a les veus .Respecte a l'orquestra crec que el problema comença a esser preocupant. El nivell en els darreres anys de la direcció de de Billy havia pujat de bo a gairebe notable.Per exemple en el darrer Tritan.Tambe com tu dius el mestre Weigle havia dirigit funcions notables com La Ciutat Morta . Ahir el so era lleig i les intervencions solistes especialment insegures .

12:18 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Jo vaig gaudir moltíssim de tota la funció i penso que l'orquestra va estar bé: gens rutinària, i en cap moment desafinada i penso que en alguns moments fins i tot brillant,i tenint en compte , imagino, el poc temps per preparar-la, no ens podem queixar.
A mi em va encantar¡¡¡ Eduard

7:21 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Com afegitó puc dir que vaig sentir la Herlitzius com a Brunnhilde el 2002 a Bayreuth. Va ser una revelació: figura jove, veu agradable, afinada i potent. Va ser el sacrifici d'una veu en el seu bon moment però potser encara no prou assentada vista la mediocre actuació actual. Patint en els passos, desequilibrant-se, desafinant en ocasions. Emotivament va encarnar bé el paper de filla de Wotan.
Sobre Siegmund i Sieglinde, heu escoltat la versió 1966 de Solti amb James King i Regine Crespin (Amb 39 anys aleshores !) ? Una meravella. JMB

2:02 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home