PER FI, "MORT A VENÈCIA"

Hi havia expectatives. Lògiques, tenint en compte els precedents cinematogràfics (decididament, la cultura de masses ha desplaçat la gran literatura, per molt selecta que sigui la pel.lícula de Visconti) i l’estrena estatal d’una òpera com Death in Venice. El Liceu ha contribuït sobremanera a la (re)descoberta d’unes òperes, les de Britten, que mai no haurien de faltar en la programació d’un teatre que es defineixi com a aparador de l’ahir i l’avui d’una òpera. I ara ha arribat, per fi, el torn de l’última composició teatral del compositor anglès. La cosa prometia i no ha decebut. Tampoc ha despertat onades d’entusiasme, potser perquè la partitura és complexa, densa i l’òpera és llarga. Però els aplaudiments, excepte els qui picaven de mans pocs microsegons després d’extingir-se la música per eirigir-se en esnobs “connaisseurs”, i la veu solitària que proferia incomprensibles “buuuus” al final, van ser constants, sincers i prou perllongats com perquè definim la vetllada d’ahir a la nit com a exitosa.

Escena

Insisteixo: Death in Venice no es una òpera fàcil, ni de tocar, cantar o escoltar. És una reflexió, un xiuxiueig, una insinuació d’alguna cosa latent que mai no acaba de culminar, tot i els desitjos dionisíacs de traspassar les fronteres de la passió desbordada en Aschenbach, davant la mesura de l’apol.lini. Per tant, i seguint els paràmetres de la novel.la de Thomas Mann, les insinuacions mai no s’expliciten. A Death en Venice no hi ha carnalitat, sinó sobretot una càrrega espiritual a voltes putrefacta, a voltes diàfana i transparent, entre real i irreal. I això és el que recull Willy Decker en un esplèndid muntatge, amb cites visuals de Caravaggio, Da Vinci o Magritte, evitant Visconti però sense renunciar a una concepció cinematogràfica, d’acord amb l’estructura episòdica de l’obra. És cert que hi van haver algunes solucions discutibles, com el bes (projectat al fons de l’escenari) entre Aschenbach i Tadzio, personatges que mai no es toquen ni parlen entre si. Explicitar el latent (però ambigu) homoerotisme de la peça original és arriscat i discutible (ni Mann ni Britten no anaven per aquí, tot i la velada homsexualitat del primer i la militant tot i discretament portada del segon), per molt que l’escena es correspongui a un somni. En tot cas, és un element discutible però valent i arriscat, com la resta del muntatge, fidel a l’esperit musical de Britten i al rerefons literari i d’acord amb els paràmetres d’una òpera de la segona meitat del segle XX. Molt encertats els moviments del cor, l’anar i venir dels personatges, en contraste amb la torturada quietud d’Aschenbach, atrapat en els seus recitatius, agombolats per l’escenografía i el vestuari (esplèndids) de Wolfgang Gussmann i Susana Mendoza i per la il.luminació de Hans Toelstede.

Música

L’òpera de Britten tampoc no és fàcil pel que fa al vessant orquestral, pel seu tractament cambrístic tot i estar format per àmplies seccions instrumentals. Es va notar el treball a fons de Sebastian Weigle al llarg i ample de la partitura, amb un excel.lente treball (especialment fustes i percussió) i amb un bon sentit narratiu. L’obra també exigeix molt als dos cantants principals, el tenor (Aschenbach) i el baix-baríton (Dionisos i les seves encarnacions). Hans Schöpflin va encarnar el primer, la part del qual, exenuant, va ser resolta amb alguns sons aïlladament fixos però ben projectats i amb perfecta dicció i pronunciació. Al final, el cansament començava a evidenciar-se, però Schöpflin va mantenir el tremp i el tipus al llarg de tres hores d’espectacle. Scott Hendricks va tenir la malícia necessària en la pell del polièdric paper dionisíac, foscur o burleta depenent de les escenes, i amb una reeixida flexibilitat escènica. D’altra banda, i malgrat l’amplificació sonora, Carlos Mena (que no apareixia en escena) va ser un Apol.ló de luxe en les seves dues intervencions.
Tot i que el paper del cor es reparteix en molts papers comprimaris, les escenes de conjunt (especialment el final del primer acte) van patir una certa manca de cohesió. Llàstima, perquè algunes de les prestacions individuals (Josep Ruiz, Leigh Melrose o Jordi Mas) van contribuir a fer de la vetllada un esdeveniment que recordarem més que gratament.
Un encert, en definitiva, d’un teatro que hauria de mantenir la fermesa de la programació de peces d’un segle ja passat però que encara reserva moltes sorpreses que poc a poc (però sense pausa) cal anar descobrint.