JOSEP CARRERAS

Pocs cantants poden vantar-se de dir que van debutar fa cinquanta anys estant encara en actiu. Josep Carreras és un d’aquests privilegiats. Cal, però, matisar les coses: efectivament, el 3 de gener de 1958, un nen d’onze anys anomenat Josep Maria Carreras Coll, nascut a Sants el 5 de desembre de 1946 i fill d’un caporal de la Guàrdia Urbana i d’una perruquera, debutava al Liceu. Ho feia amb el paper de Trujamán de l’òpera El retablo de Maese Pedro de Manuel de Falla, amb direcció musical de José Iturbi. Allò podria haver estat una anècdota, però aquell nen, que aviat esdevindria adolescent, es va adonar que el que de debò volia era cantar. Per això, després del batxillerat i d’una breu estada a la facultat de química, va deixar els tubs d’assaig per centrar-se en les cinc línies dels pentagrames i en el cant en particular. Fins al veritable debut, com a Flavio de la belliniana Norma al Liceu, al costat de la que ben aviat seria “parella de fet” d’escenaris i amiga en la vida real del tenor, la soprano Montserrat Caballé, al costat de qui Carreras aviat assumiria parts molt rellevants del gran repertori, especialment el romàntic i molt en particular de compositors com Donizetti, Verdi i Puccini.
Enguany, però, s’escau l’aniversari rodó de la primera actuació del nen Carreras al Liceu. Entre aquell 1958 i el present 2008, a Josep Carreras li han passat moltes coses. Alguna de dolenta, com aquella leucèmia que va mantenir-lo apartat un any dels escenaris. Però aquell mal, i el seu exitós remei, van demostrar que el tenor barceloní era estimat pel públic d’arreu i molt en particular del de casa seva. I fins i tot per alguns dels seus col.legues-rivals, com Plácido Domingo o l’enyorat Luciano Pavarotti, amb qui Carreras va formar el tan discutit però indiscutiblement mediàtic triumvirat dels “tres tenors” des de l’estiu de 1990.
De Josep Carreras se n’han dit i escrit moltes coses. I se n’escriuran encara més. Especialment aquests dies, en què el tenor torna a una de les seves “cases” com el Liceu per oferir-hi un recital en ocasió d’aquest aniversari rodó. Una celebració que es complementa amb una exposició comissariada per l’amic Pablo Meléndez-Haddad que ajuda a retratar l’home i l’artista.
A més del timbre privilegiat, Carreras ha tingut la sort de comptar sempre amb el suport de companys de repartiment que formen una generació daurada en matèria canora, però sobretot de batutes imprescindibles per al sosteniment de l’òpera com a espectacle de qualitat: Leonard Bernstein, Carlos Kleiber, Riccardo Muti, Zubin Mehta o Lorin Maazel han estat alguns d’ells, a més de (i sobretot) la immensa i controvertida figura de Herbert von Karajan, de qui enguany també recordem un altre aniversari rodó: el centenari del naixement.
Parlava abans d’una generació daurada. Efectivament, Carreras en forma part i ho reconeix, però malgrat les morts recents de col.legues il.lustres com Pavarotti o Di Stefano, el tenor barceloní no adopta actituds apocal.líptiques ni, menys encara, de les de “qualsevol temps passat va ser millor”. Amb optimisme i encarant el futur, Carreras saluda amb respecte i reverència les noves generacions de tenors i saluda i celebra la fornada que formen avui Flórez, Alagna o Villazón. Això demostra també la seva humilitat, conscient que ell ha estat un gra de sorra en la immensitat de la història operística. Però l’operòfil de pro, mitòman per definició i vocació, ha venerat grans de sorra com Josep Carreras. És indubtable que als seus gairebé 62 anys, Carreras té menys vida artística al davant que no pas la que tenia quan debutava, nen, al Liceu. Però encara pot fer moltes coses i seguim desitjant-li el millor, bo i agraint-li la feina (ben) feta. Aquella que, diuen, no té fronteres.