LUISA MILLER DE MENYS A MÉS

Estrenada al San Carlo de Nàpols el 8 de desembre de 1849, Luisa Miller és la quinzena òpera de Verdi i la penúltima del període conegut com a “anni di galere” segons paraules del mateix compositor. Però no és una obra escrita amb presses, ni amb l’afany d’aprendre, perquè Verdi ja havia demostrat, fins i tot amb obres molt anteriors, que coneixia l’ofici de sobres. Certament, el llibret de Salvatore Cammarano sobre el drama romàntic de Friedrich Schiller Càbala i amor (1784) no permet moltes alegries, però Verdi va saber traduir l’esperit schillerià, que assentava les bases del romanticisme en el sentit pur del terme, traduint el terreny del sentiment, de vegades desbocat, i que fins i tot va més enllà dels paràmetres de la bellesa per endinsar-se en els terrenys del sublim i el seu revers fosc, el sinistre.
Hi ha també en Luisa Miller els ideals de Schiller (sempre vigents en el Verdi de totes les èpoques) sobre la llibertat, un tema latent també al llarg i ample de l’esplèndida partitura, i que inaugura una manera romàntica lleugerament diferent (una “seconda maniera”) respecte del que havia estat l’obra teatral verdiana anterior a Luisa Miller.
L’espectacle del Liceu, procedent de París i dirigit per Gilbert Deflo, intenta apropar-se a aquests ideals, transportant-nos a l’època de Verdi i envoltant l’espai, gràcies a la magnífica escenografia de William Orlandi, amb una àmplia volta que emmarca l’espai natural de Miller i Luisa (rústecs) o amb estilitzats arcs gòtics que contraposen la rusticitat amb la rigidesa del Comte Walter. Però això és pura forma, i el fons se’n ressenteix malgrat la bellesa plàstica de la il.luminació i el decorat del fons, que evoca l’esperit pictòric d’un Friedrich.

Interpretacions desiguals
Una peça com Luisa Miller no pot defensar-se si no és amb un equip musical de primera divisió. I la veritat és que, al Liceu, en conjunt la cosa fluixeja, per bé que el nivell va anar de menys a més. Ja se sap que a aquestes alçades de l’any, les neurones comencen a tenir ganes de prendre el sol i que els ànims estan una mica deixondits ara que la calor amenaça amb els seus estralls habituals. Però una mica més d’energia no hauria anat malament.
Maurizio Benini, que va tenir alguns moments d’efecte, va començar amb una obertura dirigida des d’un despullament excessiu i sense donar ni el cos ni el lligam unitari que comporta la pàgina inicial. Alguna imprecisió en la concertació va donar pas a uns primers números que sonaven a assaig, i no pas general. I en conjunt el rendiment de l’orquestra no va passar de just, tot i que el cor va millorar el nivell mig de la prestació de les “forces vives” de la casa.
Sempre ens ha agradat molt Krassimira Stoyanova i aquest cop no va decebre ningú. Al contrari, la seva Luisa té la justa carnalitat requerida per al segon i tercer actes, i la lleugeresa volàtil del primer. Es pot dir que ella va ser l’única que va donar credibilitat al drama, al costat d’un repartiment que va començar amb un evident autisme. L’esforçat Miller de Roberto Frontali va salvar amb més esculls que bonances (l’afinació era més que dubtosa) l’ària del primer acte, mentre que Samuel Ramey va tornar a demostrar que viu hores baixes, encara que el seu Wurm dista molt del patètic paper que va fer l’any passat a Manon.
Esperàvem molt de Giacomo Prestia i ell va ser dels qui va anar de menys a més. La presència escènica és impressionant, la musicalitat inqüestionable... però i l’esperit de Walter? Potser aquest sigui, en relleu psicològic, el paper més difícil de tots, perquè es troba en el difícil equilibri entre el deure cap a l’honor, el remordiment pel passat criminal i l’amor cap a Rodolfo, però cal prendre un o altre camí i no sembla que Prestia hagués apostat per cap d’ells.
És clar que si et surt un fill amb la veu escanyada com la d’Aquiles Machado, poca cosa hi ha per fer... Perquè, a veure, algú em pot dir què li troben a aquest bon home? La carrera del tenor veneçolà és molt irregular i crec que no sempre ha estat ben orientada. Potser perquè hi ha característiques (o deficències voldria creure que resolubles) en la seva veu que disten molt de fer-ne un intèrpret majúscul: l'emissió és ofegada i mal projectada, el timbre, que podria tenir la noblesa pròpia de personatges eminentment lírics, sembla ocultar-se rere un vel opac. I això impedeix que el lluïment com la magnífica ària del segon acte flueixi amb la naturalitat obligada. Llàstima, perquè els aguts hi són, la voluntat hi és i l’esforç és més que evident.
I és clar en una òpera així si el tenor i la soprano no estan al nivell d'arribar a calar foc, més val quedar-se a casa a escoltar un disc. Amb tot, i potser per les ganes de sentir òpera italiana d'aquelles de sempre i per sempre, part del públic semblava passar-s'ho d'allò més bé: van haver-hi “bravi”, ovacions i els “buuus” van brillar per la seva absència. Va ser, efectivament, una nit d’òpera. Però una nit d’òpera més.