SIEGFRIED VALENCIÀ

SIEGFRIED
València, Palau de les Arts
14 juny 2008

“Sigfrid és un problema”, diu Carlus Padrissa en un dels articles del programa de mà de publicat pel Palau de les Arts de València. Té raó, tot i que caldria ampliar la cosa, o posar entre cometes o en cursiva el nom del fill de Siegmund i Sieglinde. Perquè, de fet, el problema no rau tant en el personatge sinó en l’òpera: SiegfriedSiegfried és el més humà i el menys tel.lúric dels quatre títols que integren L’anell del nibelung wagnerià. I, potser per això, resulti el més allunyat de l’imaginari de La Fura dels Baus. Tanmateix, el segon acte és el que planteja més possibilitats a l’entorn de l’enfrontament entre home i natura. I no oblidem que aquest és, precisament, el punt de partença dramatúrgic del muntatge “furero”, explicitat en les dues primeres òperes presentades amb éxit l’any passat a València (especialment a Die Walküre), i vist molt de passada en aquest Siegfried. Comparat amb els de Das Rheingold i Die Walküre, el muntatge de la segona jornada ha resultat el menys interessant, perquè les bones idees abans es diluïen, tot i l’encert dels artilugis de Roland Olbeter (fantàstica la solució per a Fafner, tot i gratuïta la reaparició en forma de gegant) i, sobre tot, del treball videogràfic de Franc Aleu. Amb tot, Aleu em va semblar molt més interessant (per discursiu) l’any passat. Temo que aquesta vegada no hagi volgut emular el Bill Viola de l’esplèndid Tristany parisenc, i potser per això també s’ha quedat a mig camí. Tot plegat, i això cal deixar-ho clar, en el context d’un muntatge majúscul i esplèndid pel que fa a la manufactura, que quedi clar. Potser el problema és que l’any passat el llistó va quedar molt (massa?) alt.

Peregrinatge wagnerià
Un cop més, l’excel.lent nivell musical ha fet de la capital llevantina una ciutat d’obligat pelegrinatge wagnerià. Començant per la total entesa entre la formació orquestral titular i Zubin Mehta, per bé que la de l’indi és una batuta a voltes cansada, a voltes anodina… i a voltes genial. No hi ha termes mitjos, però el cert és que a Mehta li falta una mica de trempera per resoldre passatges que s’escolten sense pena ni glòria (impedonable en fragments com el final del primer acte) al costat d’altres que són un prodigi de planificació i treball (escena entre Mime i Alberich). En conjunt, la lectura de Mehta és sumament correcta, potser en excés, davant de la sòlida Orquestra de la Comunitat Valenciana.
Ja sabem que el de Siegfried és un paper extenuant, i que pocs arriben sans i estalvis al final. Leonid Zakhozhaev ho fa, per bé que el cansament de vegades ensenyi la cuisa. El tenor rus té un timbre poc dramàtic (els greus són curts), però la noblesa fa acte de presència al llarg i ample d’un cant generós, que no estalvia res i que és lluït entregat, complementat per una figura “ad hoc”, si bé algú li hauria d’ensenyar a fer millor el playback del martell a la forja i el de la trompa al segon acte. Es va complementar bé al costat de Jennifer Wilson, Brunilda que s’hi ha de lluir per força (només canta els últims tres quarts d’hora després de quatre hores de funció) en la pell d’una soprano d’aguts suficients i força en l’emissió de l’escena conclusiva. Si l’any passat la seva Brunilda va anar de menys a més Die Walküre, en aquesta segona jornada el nivell de la soprano nord-americana s’ha mantingut, fis, amb el llistó ben alt.
També em va agradar, l’any passat, el Wotan del finès Juha Uusitalo, tot i que amb reserves: la veu no sempre té la noblesa autoritària pròpia del pare dels déus, i enguany la seva condició de Wanderer (Caminant) palesava un cert deixar-se dur, en la línia de l’ “spleen” que viu el personatge. La prestació va d’Uusitalo, doncs, ha estat més que correcta, però poc carismàtica. Sí que va ser-ho la del Mime de Niklas Björling Rygert, tenor amb una veu potser massa bonica per al repulsiu personatge, però va saber trencar el so quan convenia i va complementar l’excel.lència canora amb dots actorals innegables. I va saber estar magnífic al costat de Siegfried de Wotan o de l’Alberich que, un any més, cantava el notable Franz-Josef Kapellmann. Un altre motiu per a la festa el van constituir el rotund Fafner de Stephen Milling, l’avellutada Erda de Catherine Wyn-Rogers i una voladora Olga Peretiatko en la pell de l’ocell a qui major contenció en el vol (un altre dels punts discutibles de la posada en escena de Padrissa).
L’any que ve, el Palau de les Arts presentarà el cicle complet. La cita serà inel.ludible.