BOHÈME SOTA CEL PLUJÓS

La cosa es va fer esperar. Però va valer la pena perquè, si no va ser rodona, la nit de Sant Jaume a Peralada va satisfer en línies generals. El festival empordanès ens ha donat moltes alegries operístiques, per bé que els dos o tres últims anys s’apuntaven massa signes de vaques primes. Per sort, aquesta Bohème emmarcada en el 150è aniversari del naixement de Puccini por etqiuetar-se, a grans trets, com a notable encert.

Encertada producció
La producció que signa Emilio Sagi ambienta l’acció al París dels anys 1950-60. Hi ha alguns anacronismes que demostren que cal anar amb compte amb certes actualitzacions. Per exemple, les lleteres al tercer acte i el pas fronterer, presumiblement inexistents en una ciutat com París després del parèntesi de la Segona Guerra Mundial. També hi ha excessos innecessaris, com ara les prostitutes del segon i tercer actes, massa abundants tenint en compte (sobretot en el quadre del Café Momus) el context de la nit de Nadal i la presència de la quitxalla. Mals menors per un muntatge que explica (i bé) l’essència de La bohème, emmarcada en l’acurada escenografia de Juilio Galán. Tanmateix, la producció (que prové d’Oviedo), està pensada per a un teatre tancat i amb un engranatge escènic que permet canvis ràpids de decorat, cosa que no passa a Peralada. En conseqüència, es van fer dos entreactes que van allargar en excés una funció que, per culpa de la pluja ja es va haver d’endarrerir una hora.

Bones veus
Hi havia expectació per escoltar la debutant Olga Mykytenko i va causar una bona impressió. La soprano ucraïnesa no és una Mimì fràgil i trencadissa (tampoc li ho permet la direcció de Sagi) i la veu té cos, està dotada d’un timbre preciós i de facilitats pel cant lligat, amb dosis suficients de recursos expressius per convèncer al llarg de la representació. Va estar acotxada pel Rodolfo d’Aquiles Machado, bon coneixedor d’una part que sempre ha acompanyat la carrera del tenor veneçolà. La línia vocal és bona i la sensibilitat exquisida, però ja fa temps que Machado acusa tibantors al registre agut. S’ho hauria de fer mirar.
La Musetta de María José Moreno no va defraudar, ans al contarri: té gràcia escènica i és generosa en recursos vocals. El mateix va passar amb l’excel.lent Marcello de Javier Franco, segur i expressiu al costat dels dos bohemis que completaven les golfes del primer i quart actes: el Schaunard de Manel Esteve i el Colline de Stefano Palatchi, molt elegant en la breu però intensa “Vecchia zimarra”. Com sempre, un esplèndid professional com Enric Serra va saber estar en la pell de dos personatges de rerefons còmic com els de Benoît i Alcindoro.

Orquestra no operística
L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya no és una formació operística i es va notar al llarg de la funció. És cert que l’acústica dels jardins de Peralada ajuda poc a les formacions que toquen des del fossat, però hi havia un excés de sequedat, segurament a causa de la direcció plana d’Eiji Oue, poc acurat en la transmissió dels detalls i les filigranes d’una partitura que ha de transmetre una emoció creixent que acabi per fer treure els mocadors. I això no va passar, perquè la lectura d’Oue va ser superficial. Tots sabem que el mestre japonès no és un mal director, cosa que demostra amb escreix al llarg de la temporada a L'Auditori, però l'instint teatral no li escau, i una òpera pucciniana sempre requereix partir de la base que el que es té entre mans és teatre musical pur.
Avesat, aquest sí, a les incursions escèniques, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana va fer un bon paper amb la direcció de Jordi Casas. A més, aquest cop la formació coral del Palau, va contribuir de manera molt eficaç no només al cant sinó també a la figuració al segon i tercer actes (i aquí es va notar un cop més la bona mà de Sagi) en el context d’una Bohème digna de ser recordada, malgrat algunes llacunes.