GENIAL ATEMPTAT MOZARTIÀ

Aquest cop, l’experiència no va fallar: vaig optar per anar a veure el muntatge de l’òpera amb una estudiant de la universitat, “verge” de Don Giovanni però atreta per l’enrenou que sempre es crea a l’entorn de Bieito. A l’entreacte, tot eren bones paraules. I, per cert, li agradava (i molt) la música de Mozart. Després, en sortir, em va confessar que no havia entès res del final. I que la música li havia quedat en segon terme.
Per part meva, he de dir en honor a la veritat que va haver-hi una part de l’espectacle que em va fascinar i meravellar. Un cop més, constatava que aquest és un bon, magnífic muntatge teatral, especialment treballat per una colla d’actors/cantants lliurats en cos (sobretot) i ànima a les exigències d’un complex treball, ple de riscos en tots els sentits. La frontera que separa el bell de sinistre és molt fina i Bieito la sap trencar. I, és clar, el sinistre atrau, com ens recordava Rilke en una de les Elegies del Duino en què deia que “el bell és l’inici del terrible”. I Don Joan ens hi convida gràcies a la música mozartiana.
Però… sempre hi haurà un però en un muntatge d’una radicalitat extrema com el de Calixto Bieito. Perquè el problema està en l’error, no pas conceptual, sinó del detall. A grans trets (i per això a la meva alumna la cosa li agradava) el punt de partença és plausible, possible i aplaudible. He conegut molts don joans com el que ens pinta Bieito al muntatge i d’alguns he estat testimoni de la seva caiguda, tot i que dubto que els qui segueixen vius "perdin el temps" anant al Liceu a veure l'òpera.
Certament, el que veiem a l’escenari és reflex de la vida mateixa. Ens agradi o no. Però el problema rau en la desconnexió, ja no entre el text i l’escena, sinó entre l’esperit de la pròpia música i allò que veiem a l’escenari. I tanmateix, continuo pensant que hi ha escenes reeixides i fins i tot coherents. Crec que aquesta era la quarta vegada que veia el muntatge i en fixar-me en nous detalls vaig descobrir-hi major riquesa de matisos. Però són els detalls d’escenes concretes i el punt de partença el que comparteixo, però no les solucions d’escenes clau, que resulten forçades, poc creïbles i fins i tot incomprensibles. La desacralització i “desfantasmagorització” del final constitueixen un flagrant despropòsit respecte, ja no de l’òpera, sinó del mite donjoanesc. El desconcert de la meva acompanyant n’és la prova, sobretot perquè a més de no entendre res, la música li va quedar en segon terme. I em deia: “crec que la música és molt interessant, però no li podia prestar prou atenció”. Sobren comentaris.

Competent equip musical
Tanmateix, l’equip de cantants va ser molt més competent que el repartiment de la versió del 2002. Començant per un Simon Keenlyside formidable en tots els sentits. Des de la fila 7 de platea vaig poder seguir l’evolució del personatge amb gestos, cares i mirades precises, justes… Keenlyside és Don Giovanni i a més entén el cant mozartià, al que serveix sense defallir al llarg d’un muntatge extenuant. L’altra gran troballa de la nit va ser la Donna Anna d’Ángeles Blancas, especialment al primer acte: la seva sortida, o l’escena que culmina amb l’”Or sai chi l’onore” van ser algunes de les festes musicals de la vetllada. Blancas canta amb una envejable empenta, potser exessiva perquè repercuteix negativament en la seva memòria. La filla de la Gulín sembla com si tendís a “gulinejar” (amb perdó pel desafortunat neologisme), quan l’instrument és un altre. Un consell, estimada Ángeles: si continues cantant així, faràs una carrera curta i seria una llàstima. És clar que no deu ser fàcil entonar les agilitats del “Non mi dir” mentre Don Ottavio carrega sobre teu les seves inquietuds genitals.
Véronique Gens ja va ser Elvira el 2002 i ara ha repetit, amb l’autoritat, elegància i competència pròpies de la soprano francesa, i a més amb l’al.licient d’haver-se-li afegit l’ària vienesa (“Mi tradì”), excel.lentment cantada i amb ornaments afegits i molt ben resolta per la direcció de Bieito. Aquest cop, també s’ha inclòs l’altra ària de la versió de Viena, “Dalla sua pace”. Llàstima que el Don Ottavio de Christoph Strehl fos tan poqueta cosa. Ho va resoldre tot bé, sese problemes, però la veu és excessivament opaca per al personatge.
El Leporello de Kyle Ketelsen va ser un altre plat fort de l’espectacle. Llàstima que el personatge es faci, gràcies al (o per culpa del) muntatge tan repugnant, perquè el baix nord-americà va excel.lir en totes les seves intervencions: l’ària del catàleg va tenir la gràcia i mordacitat inherents a la partitura, sense oblidar les notes de tendresa, per bé que aquestes van fer-se menys evidents a causa del despropòsit escènic.
David Menéndez va ser un Masetto interessant, però limitat de recursos i molt millor actor que no pas cantant, al costat de la Zerlina de Juanita Lascarro, soprano colombiana de timbre interessant i bona línia, certament mozartiana, tot i que les seves dues àries també estaven complementades per extravagàncies escènico-sexuals que distreien més que una altra cosa.
Si l’aparició del Commendatore en les dues escenes en què apareix em va semblar anodina per l’escassa rotunditat de Günther Groissbock, també vaig trobar superficial la direcció de Friedrich Haider. L’excessiva celeritat amb què va resoldre l’obertura no va permetre’n gaudir el discurs. I algunes entrades van poder ser reconduïdes gràcies a la intel.ligència dels cantants més que no pas a la poc acurada batuta de Haider, igualment poc atent a l’equlibri sonor d’una orquestra que, tanmateix, i com el cor titular, va rendir.