JDF: ELS MIRACLES EXISTEIXEN

No sóc excessivament procliu a creure en els miracles, tot i saber que, en comptades ocasions, la vida ens col.loca davant dels nassos fenòmens de difícil explicació. JDF són les inicials d’una festa contínua anomenada Juan Diego Flórez. El seu concert a Peralada va tornar a desvetllar el sentit de l’alegria compartida pels afortunats que vam ser convidats a un banquet de nou forquilles d’or, una per a cadascuna de les interpretacions del tenor peruà. Matisem: sis oficials i tres de propina.
A banda de l’elegància en el fraseig, de l’instrument bellíssim i privilegiadament innat, del bon gust i la sensibilitat, hi ha en Flórez el resultat d’un treball conscient, intel.ligent i cerebral. En sap i sap que en sap. I davant d’això em treuria el barret en cas que en dugués. I com que no en duc, opto pel silenci eloqüent i còmplice, per l’admiració sincera, per la glopada fruit de l’emoció estètica. Tot plegat, a banda de l'anodí paper d'una poc inspirada OBC davant de l'anodina batuta de Michele Mariotti.
Una sinfonia vocal i contínua de si bemolls, si naturals i do sobreaguts va planar sota el cel estrellat a Peralada, espai potser poc apte per a la petita gran veu de Flórez. Petita perquè respon a la d’un líric-lleuger en estat pur, i això vol dir poc amiga de grans espais. L’auditori dels jardins del castell empordanès sembla poc apte per a una veu com la de Flórez, però com que la intel.ligència és marca de la casa, potser el so no arriba amb la mateixa gradació volumètrica a tot arreu, però de ben segur que sí que flueix l’exquisidesa, la musicalitat pura i l’expressivitat mesurada i depurada.
Flórez canta amb el cervell, però ningú el pot acusar de fred. Cadascuna de les síl.labes que integren les frases del que canta està pensada, calculada, a benefici de les intencions textuals i metatextuals inherents no tant a les paraules sinó als significats ocults de la música, acotxada pel cant propi dels compositors escollits, reis indiscutibles de l’últim belcanto: Rossini, Bellini i Donizetti. I és aleshores quan el miracle es produeix, i quan les rutines esdevenen tresors inèdits, per descobrir, amb el plaer de tota primera vegada. Flórez permet descobrir i redescobrir, fins i tot allò que coneixem o que crèiem conèixer. I, a més, arrisca, no en va, però sí amb la consciència que l’òpera té un component inel.ludible de circ, d’exhibició. I què millor que les agilitats rossinianes o els sobreaguts donizettians per demostrar-ho i posar-ho en pràctica, convidant el públic a compartir una festa de les de debò, no diria tant de les que ja no es fan, però sí de les que es celebren en comptadíssimes ocasions. Una nit amb Juan Diego Flórez, sigui en òpera, concert o recital, mereix una cita obligada, un cercle vermell a l’agenda, un racó a la nostra memòria, per recordar allò que l’òpera no hauria de deixar de ser mai: un plat exquisit, que fa possible que els miracles existeixin.