CRÒNIQUES D'ESTIU (I): BAYREUTH

Bayreuth i Salzburg han estat, un estiu més, centres del pelegrinatge d'aquest humil viatger que preferiria l'hivern (com en aquell cicle de lieder de Schubert) com a espai vital per al coneixement d'un mateix. Ens conformem, però, amb la canícula per atravessar els Pirineus i desplaçar-nos a la Mitteleuropa. Un altre dia, per cert, parlarem de Salzburg. Avui us haureu de conformar amb allò vist i escoltat a terres wagnerianes.

Primera jornada: torna Tristany
Construir la metàfora de l´amor entre Tristany i Isolda a partir d´una bombeta florescent que pampallugueja fins a apagar-se definitivament és reduir a objecte prosaic un text (literari i sobretot musical) massa poètic per ser traspassat pel raser del pragmatisme buit i fred. És el que fa el (d´altra banda) intel.ligent Christoph Marthaler en aquesta posada en escena del Tristan und Isolde reposat enguany a Bayreuth després d´un any d´absència.
Cadascun dels tres actes es desenvolupa en un espai despullat, indefinit, un hotel sòrdid de l´antiga Alemanya de l´Est? Un sanatori mental abandonat? No hi ha respostes concretes per a l´asèpsia i la fredor amb què Marthaler revesteix, per una vegada diria que covardament, el drama wagnerià. Tan sols hi ha apunts del que s´endevina com a “work in progress” d´una òpera sobre la que ningú no ha dit encara l´última paraula. Tot clàssic (i Tristany ho és) permet relectures, i el camp abonat a la productivitat hermenèutica és generós en el cas que ens ocupa. Aquest cop, però, penso que Marthaler en el fons no s´ha volgut mullar. Covard (o angoixat) com aquell Tristany que, com diu Slavoj Zizek a La segona mort de l´òpera, espera Isolda per tal que ell finalment pugui morir (… en pau?)
Per sort, Peter Schneider és un director desacomplexat i valent. La seva lectura de la partitura davant la prodigiosa formació orquestral de Bayreuth va impregnar el Festpielhaus amb els sons immarcessibles de la partitura wagneriana, amb la voluptuositat requerida i la generositat de mitjans que caracteritzen les interpretacions (sempre memorables) del director alemany.
Irène Theorin va ser una poderosíssima Isolda, de mitjans vocals i expressius generosos. Primer i segon actes extraordinaris, amb una veu carnosa, impeccable en l´atac a uns aguts potents i suficientment metàlics. La seva mort, tanmateix, va mostrar les cartes massa aviat, amb un inici excessivament trepidant, mancat del pòsit evolutiu requerit. El final, però, va ser apoteòsic i així li ho va reconèixer un públic agraït i sorollós, dempeus i rendit a l´evidència davant la soprano sueca.
El Tristany de Robert Dean Smith va ser correcte al primer i segon actes. Els greus semblaven opacs i els aguts lleument esblanqueïts. Però el tercer acte va ser esplèndid i la personalitat del tenor nord-americà es va revelar en tota la seva grandesa.
La Brangäne de Michelle Breedt es va implicar de valent, ja des de la primera intervenció. Va assumir la càrrega del personatge amb la seva ambivalent riquesa i la va servir musicalment amb l´avellutada línia musical.
Va agradar molt el Kurwenal de Jukka Rasilainen. A mi em va deixar fred (efecte de la posada en escena?) i la veu no sembla –no és- bonica ni posseeix la brillantor heroica que requereix el personatge.
Robert Holl va ser un autoritari i rodó Rei Marke. El baix holandès té un timbre que li permet afrontar, gràcies a una emission conscientment regulada i controlada, les notes de patetisme dels personatges que interpreta, conscients (quan toca) del seu fracàs.
Complementaven el repartiment veus anodines, com les de Ralf Lukas (Melot), Martin Snell (Timoner) i Arnold Bezuyen (Pastor). És clar que l´asèptica producció de Marthaler no hi ajudava gaire…

Segona jornada: Parsifal redemptor
Més que mai, l´espectacle operIstic ha d´interpelar. Altrament, hauríem de donar la raó als apocal.líptics que malden per proclamar la mort del gènere, ara que en celebrem el (relatiu) quart centenari de la seva existència.
Posades en escena com la de Stephan Herheim d´aquest Parsifal estrenat enguany a Bayreuth generen activitat intel.lectual a dojo, sense que el gaudi estètic se´n ressenteixi. Heus aquí, doncs, un spectacle epigonal, tan discutible com es vulgui, però que respon a l´honest acte hermenèutic de qui, prenent un clàssic com Parsifal, l´explica a l´espectador d´avui.
L´empresa era arriscada: Parsifal és, a Bayreuth, com una missa dominical oficiada pel Sant Pare a la basIlica romana de Sant Pere. La comparació no es gratuïta, atès el caràcter sacre (o sacramental) de l´última obra wagneriana. Ara bé, precisament per aquesta sacralitat, Parsifal també ha estat vist com una declaració de principis d´un Wagner que, segons quines malignitats s´hi vulguin llegir, semblava obrir el camí a teories sobre pureses racials que derivarien, cinquanta anys més tard de la mort de Wagner, en els programes criminals de l´escòria nacionalsocialista. I, tanmateix, durant la Segona Guerra Mundial, a Bayreuth no es va programar Parsifal, pel seu latent i inequívoc missatge pacifista.
S´ha dit, a propòsit d´aquest espectacle, que Herheim condensa part de la història alemanya dels últims 100 o 130 anys. Això és cert, o parcialment cert. O formalment cert. Perquè, en el fons, Herheim es manté fidel al latent tema de fons de Parsifal: la redempció. Heus aquí el problema, atès precisament el procés de la història alemanya, en paral.lel amb la de la percepció de l´últim drama de Wagner. En aquest sentit, la tesi del muntatge és clara: tan sols l´art pot redimir. I Wahnfried sembla ser el leitmotiv espaial de l´espectacle. La casa de Wagner com a epicentre o testimoni mut dels anhels wagnerians i dels avatars d´una Alemanya megalòmana, derrotada, humiliada i renascuda: quina, si no aquesta, és la síntesi de la seva història recent?
Wahnfreid conté molt del “tout Wagner”: les seves convulsions ideològiques, les seves pulsions eròtiques, el seu ideari estètic… i això és el que Herheim té en compte, ja des del preludi, amb la mort d´una dona/mare/Kundry davant del nen/Pasifal/Wagner a partir de qui veurem el drama posterior. Gurnemanz du al primer acte unes ales negres de significació ambigua, personificacions d´un passat fantasmagòric o dels pitjors mals que s´abatran damunt d´Alemanya, reduïda a Wahnfried. Una idea, la de la mort, que també s´encarna en l´omnipresent tomba de Wagner (i Cosima) d´on surt el Graal. Aquí rau, justament, una altra de les claus del muntatge de Herheim: el Graal no és més que la utopia de l´artista, i la seva obra sera la que redimeixi la humanitat. No pas la política, sinó l´art, és el que pot salvar la condició humana de l´absurditat de la barbàrie.
Al final del segon acte, el castell de Klingsor s´erigeix com a monument nazi, esberlat per la presència de Parsifal. 63 anys més tard, tornaven a Bayreuth les esvàstiques: un somort murmuri es va deixar sentir en aquest moment el dia que assistia a la representació. I al final, després de la desfeta nazi, crits de desaprovació: nostàlgics de la barbàrie? En tot cas, la idea de Herheim recupera l´ideari de Wieland i Wolfgang Wagner quan, el 1951, reobrien el Festival: a partir d´ara, res de política i tan sols art (en majuscules, tractant-se de la música wagneriana).
El tercer acte reproduïa, en el marc d´un escenari com el de Bayreuth dins del propi teatre, les ruïnes de Wahnfried abans de donar pas al parlament alemany: Amfortas no s´entén amb els seus. Ha de ser Parsifal qui amb la seva llança traspassi el fill de Titurel per donar a entendre que només l´art pot salvar i fer callar la inconsistència d´una política que tan sols desenganya. I el públic s´hi implica, amb l´efecte mirall que li permet fins i tot visualitzar l´orquestra invisible, i formar part de la representació.
Herheim no es pren seriosament el messianisme ari de Wagner, ni les interpretacions protofeixistes de Chamberlain o Volzogen, però manté incòlume el compromís amb la idea redemptora, que és la de tot un poble: “Parsifal” explica, segons paraules d´Alexander Meier-Dörzenbach incloses al programa del festival, “la història d´un innocent pur, que aprèn a reconèixer les conseqüències de la violència i a reflexionar, així, sobre la seva pròpia biografia”. Efectivament, aquest “innocent pur” podria ser Wagner, o nosaltres mateixos, implicats com a espectadors actius en el misteri de la interpretació (allò que alguns defineixen com a creació) artística.
És clar que tot plegat no és tan nou, i que hi ha recursos del muntatge que remeten a la lectura cinematogràfica de Syberberg. Però tant se val: hi ha molt discurs en el muntatge de Herheim, i molta activitat mental desvetllada en qui té l´oportunitat de veure un spectacle servit amb sumptuositat visual gràcies a l´escenografia de Heike Scheele.
Sumptuositat que es podia compartir amb la que Daniele Gatti va imprimir a la sensacional formacio orquestral i coral titulars, amb temps lents però que convidaven a ser mastegats. Lent sí, però no avorrit: I això tan sols ho aconsegueix qui ostenta (com Gatti) el títol de mestre.
Christopher Ventris va suar la part titular: el timbre és noble i l´emissió generosa, però va patir a la zona aguda, amb tendència fins i tot al falset. Kwangchul Youn va ser un Gurnemanz amb autoritat i domini de la situació. La veu s´ha assentat perfectament en les tessitures cavernoses, sense oblidar la ductilitat en el fraseig. La Kundry de Mihoko Fujimura va escampar generositat al llarg de les seves intervencions, sense que la veu sigui especialment interessant. L´Amfortas de Detlef Roth semblava lleument pàl.lid en els primers compassos assignats, però va anar guanyant en força al llarg del primer acte i va fer un tercer amb ribets d´excel.lència, així com el poderós Klingsor de Thomas Jesatko, revestit d´ambigüitat pel vestuari de Gesine Völlm. La qualitat vocal de Diógenes Randes com a Titurel va completar la qualitat musical de la vetllada.
Al final, van haver-hi sorolloses protestes, fins i tot durant els compassos finals. Hi ha qui s´entesta a no redimir-se de l´immobilisme i a seguir els camins d´un Wagner de cartró pedra. Tan perillós és això com convertit-lo es estendard de la intolerància: res més lluny de l´esperit de Parsifal, personatge i partitura al mateix temps.