SUCOSES NOVETATS

Tres DVDs i dos CDs. Per anar fent boca, qui sap si de cara a les propera visita de SSMM els Reis d'Orient. Per regalar o regalar-se. Estem, en general, d'enhorabona.

DVDs: del sempitern Così a un gèlid Parsifal, passant per la fogosa Carmen

Arxivat els fons d’Unitel, per fi ha sortit el Così fan tutte gravat al Theater an der Wien de la capital austríaca. L’amarga i àcida comèdia de Mozart i Da Ponte es presenta amb vestuari de Mauro Carosi i escenografia d’Odette Nicoletti, que traslladen l’acció de la Scuola degli amanti amb un lleuger avenç en el temps, situant la peça en ple Primer Imperi, cosa que permet incidir en la llibertat sexual pròpia de l’època i, recordem-ho, inherent a la peça original. La direcció escènica de Roberto de Simone contribueix a aquest marc de llibertinatge, acotxada pel bon treball de cantants-actors. La direcció musical nerviosa, àgil i impecable de Riccardo Muti davant de l’Orquestra de l’Òpera de Viena s’emmarca en el context d’una memorable representació.

El repartiment és de somni, amb una extraordinària Barbara Frittoli en la pell d’una sofrent Fiordiligi i al costat de l’esplèndida i generosa Dorabella d’Angelika Kirschlager, acurada en detalls i prestació escènica, a més d’un estat vocal envejable. Completa el repartiment femeniní una xamosa Monica Bacelli a la que el paper de Despina escau, físicament i musicalment, como anell al dit.

Mai ens ha agradat el tenor Michael Schade tot i la seva fama mozartiana, però cal reconèixer que reconocer que el seu Ferrando, dotze anys abans, apuntava maneres. Aviat es van diluir en una emissió massa oberta, aquí tan sols intuïda. Un jove Bo Skovhus en la pell de Gugliemo és un altre dels punts forts que donen al registre un plus de qualitat, complementar pel cínic Don Alfonso d’un Alessandro Corbelli senzillamente perfecte. La qualitat d’imatge i so, amb impecable realització televisiva de Brian Large són al.licients afegits a una versió altament recomenable.

Ha sortit la Carmen del Covent Garden, enregistrada el desembre del 2006 i editada per DECCA. Anna Caterina Antonacci, Jonas Kaufmann, Ildebrando d’Arcangelo i Norah Amsellem en són protagnistes, amb direcció d’Antonio Pappano davant les “forces vives” del teatre londinenc. Un producte de bons acabats, tot i la ruda direcció escènica de Francesca Zambello, ambientada en el pobre marc escenogràfic dissenyat per Tanya McCallin. Qualitat d’imatge i so estan assegurats en un format d’àudio i vídeo espectaculars, amb opció per al DTS i en un disc que no inclou extres però sí subtítols a l’espanyol entre d’altres llengües, per bé que el català (una vegada més) brilli per la seva absència.

Indubtablement, les carismàtiques presències de la soprano Anna Caterina Antonacci i del tenor Jonas Kaufmann són part dels al.licients de la gravació, ben complementada per les veus de l’Escamillo de D’Arcangelo i la Micaela d’Amlsellem.

Anna Caterina Antonacci és una cantant esplèndida i una actriu extraordinària intuïtiva i valenta, ficada de ple en la pell de la gitana cigarrera a la que dóna el just sentit de sensualitat però també de tragicitat, al costat d’un Kaufmann fogós, que apiana el si bemoll de l’ària de la flor en una mostra de tècnica i sensibilitat a les que és aliena una esplèndida actuació teatral.

I per acabar amb la tríada de DVDs, un Parsifal de Zuric enregistrat l’abril del 2007, mesos abans que Christopher Ventris estrenés la nova producció de l’última òpera wagneriana a Bayreuth. Ja vam dir en el seu moment que el tenor anglès, que s’ha especialitzat en el rol del cavaller del Graal, no és de referència, però els temps que corren són el que són i els vents bufen com poden. No és època de tramuntana, sinó de lleuger garbí i Ventris defensa la part amb dignitat, si bé no és cap meravella. Tampoc ho és la Kundry d’Yvonne Naef, soprano suïssa que puja de nivell a mesura que avança la representació i amb una escena de Kundry/Herzeleide al segon acte certament notable, si bé no és per llençar coets. Sí que ho són, i sense que l’ordre enumeratiu vulgui dir res, el Gurnemanz de Matti Salminen, l’Amfortas de Michael Volle i la direcció musical de Bernard Haitink. Més que res perquè el Klingsor de Rolf Haunstein i la posada en escena de Hans Hollmann no són gran cosa. L’asèpsia es fa mestressa i senyora de l’Opernhaus de Zuric, de manera que queda tan sols la força captivadora d’aquest festival sacro-escènic, editat per Deutsche Grammophon en un doble estoig. Insisteixo: grans entre grans, un Gurnemanz per trencar motlles en la veu d’un miraculós Matti Salminen ; un Amfortas de Michael Volle que confirma un cop més que aquest cantant forma ja part de la galeria hagiogràfica de qui signa aquestes ratlles; i un Bernard Haitink que ofereix una lectura sumptuosa, profunda, generosa de l’emblemàtica partitura de Richard Wagner.

CDs: recital Haydn i sonnambulisme a 430 Hz

(Ben) preparem-nos pel 2009: any Albéniz, Händel, Purcell... y Haydn (Franz Joseph, ben entès...). Aquest últim és objecte del disc compacte del segell Deutsche Grammophon, protagonitzat pel baríton Thomas Quasthoff, integrat exclusivament per àries d’òperes italianes del compositor de Rohrau. Potser avançant-se a un dels esdeveniments musicals del 2009, el segell groc llença al mercat un producte impecable, que compta amb l’acompanyament de l’Orquestra Barroca de Freiburg dirigida per Gottfried von der Goltz. El disc es complementa amb la intervenció de la soprano Genia Kühmeier en un número d’Il mondo della luna.

Thomas Quatshoff és un cantant extraordinari, que ha seguit una impecable carrera com a liederista, tot i que les seves peculiaritats físiques provocades per la poliomelitis no li han impedit ocasionalment interpretar algun paper operístic en escena. Ho ha fet en tot cas en alguns enregistraments fonogràfics, i aquest que ens arriba és una selecció de divuit fragments extrets de nou òperes de Haydn: L’infideltà delusa, Orlando Paladino, Armida, L’isola disabitata, La fedeltà premiata, L’incontro improvviso, La vera costanza, Il mondo della luna, L’anima del filosofo i dues àries que Haydn va insertar en òperes de Bianchi com Il disertore, i de Salieri com La scuola de’gelosi. Per bé que la producció operística haydniana no tingui les equivalències qualitatives de Mozart, ni es pugui comparar a la producció cambrística o simfònica (per no parlar dels oratoris La creació o Les estacions), el nombre de títols va ser considerable, especialment els destinats a Esterházá.

Fins ara, cap altre baríton alemany, exceptuant Dietrich Fischer Dieskau, s’havia encarat a les àries del compositor. Thomas Quasthoff ho fa amb un rerefons més teatral que no pas el seu predecessor, que s’hi aproxima des d’un vessant més intel.lectual.

Rauxa, ductilitat i domini del fraseig i les mitges veus es manifesten de ple al llarg d’un disc que es recomana per si sol, tant per la prestació de Quasthoff com per la subtil sonoritat de l’Orquestra Barroca de Freiburg.

També és molt recomanable una de les últimes novetats de l’any, la versió que L’Oiseau Lyre (pertanyent a DECCA), ha editat de La sonnambula belliniana. Els al.licients i els reclams publicitaris per treure una òpera gravada en estudi (cosa que gairebé ningú posa en pràctica avui) son diversos. En primer lloc, el “morbo” de sentir plegats en la seva primera gravació junts Cecilia Bartoli i Juan Diego Flórez; en segon lloc, el fet que es fan servir instruments originals per a una gravació que compta amb l’Orquestra La Scintilla que dirigeix Alessandro de Marchi. El diapasó està a 430 herzos, deu menys de l’actual, a 440. De fet, la gravació fa servir la coneguda com a “versió Malibran”, que és la que va cantar la mítica soprano a qui la Bartoli va dedicar el seu últim disc de recital. En tot cas, s’ha de recordar que Bellini va escriure la partitura per a Giuditta Pasta, que de fet era una mezzosoprano. Maria Malibran segurament també va ser una mezzo, per bé que la diferència entre tessitures no era, a la primera meitat del segle XIX, tan ostensible com ara. De fet, Bellini pretenia donar al personatge d’Amina, protagonista de l’òpera, un timbre més fosc que el pot donar una soprano lírico-lleugera, més càlida i envolvent, menys etèria del que ens tenen acostumats intèrprets de les últimes dècades com Joan Sutherland o Edita Gruberová, per citar-ne algunes. El que es fa en aquest enregistrament, doncs, és agafar la partitura manuscrita, amb les claus i tessitures originals, i presentar-ho en un doble estoig acurat en el seu disseny, articles, fotografies i el llibret traduït al francès, l’anglès i l’alemany. Al costat de Cecilia Bartoli i Juan Diego Flórez hi ha el Rodolfo d’Ildebrando d’Arcangelo, la Lisa de Gemma Bertagnolli, la Teresa de Lilliana Nikiteanu i l’Alessio de Peter Kálmán.

Cecilia Bartoli presenta el seu bon gust habitual en les esfumatures i les agilitats. El domini de les mitges veus, el fiato i una afinació impecble, marca de la casa, atravessen un passatge amb recursos lliures com els reguladors, amb aquestes característiques “messe di voce”, és a dir l’augment i disminució dels volums, ben graduats. La cosa es complementa amb agilitats o variacions en les repeticions molt originals, potser de collita pròpia.

Per la seva banda, Juan Diego Flórez es mostra dúctil, dominant el fiato en les frases impecablement lligades, amb elegància gairebé aristocràtica i compenetrat amb la seva companya de repartiment. La qualitat de la gravació, feta entre el 2007 i el 2008, no deixa que la veu humana perd protagonisme en un registre com aquest. Tan sols un llast: les campanetes que, a mode de cortineta, intenten (suposem) plasmar el món irreal que viu Amina en les escenes de sonnambulisme. Mals menors per a un treball discogràficament impecable i molt valent en un moment en què les gravacions en estudi d’òpera sencera són una veritable raresa i, per això mateix, un luxe que no té preu. El temps dirà si aquesta pot ser un enregistrament de referència. En tot cas, Cecilia Bartoli s’assegura un nou èxit a la seva carrera, en la línia de l’habitual recerca musicològica que l’ha duta a explorar terrenys tan desconeguts fins ara com apassionants i que han tingut en la reexhumació de la figura de Maria Malibran un dels al.licients indiscutibles de les últimes novetats discogràfiques.