27.9.09

FLUIX RAPTE FESTIVALER

S’ha dit tants i tans cops que Mozart és tan difícil…! I ho és no tan sols pel fet que les notes siguin difícils d’atènyer (especialment en una obra com El rapte al serrall, de tessitures extremes), sinó per les dificultats interpretatives: cal anar més enllà de les notes, de les paraules, per convertir en carn aquells sons immarcesibles. Això, és clar, obliga a posseir no tan sols tècnica, sinó també coneixement de l’estil i un color vocal que o es té o més val deixar-ho córrer.

Estem en temps de crisi. I potser no hi havia més diners per muntar un Rapte… com cal com a concert inaugural del Festival Mozart de l’OBC, que amb aquest d’enguany arriba a la tretzena edició. Alerta, no ha estat un mal Rapte…, però sí una decebedora vetllada, per molt que mai no es pot esperar gaire d’una versió en concert d’una obra amb tremp teatral com la que ens ocupa.

Resulta decebedor que s’hagi confiat a Minerva Moliner la part de Konstanze. Perquè, si bé canta totes les notes, aquesta soprano (que ens ha agradat en un altre tipus de repertori) no té ni la volatilitat ni la transparència requerides a la part en qüestió. L’emissió entubada i els canvis de color en un o altre registre van fer de les seves tres àries moments poc afortunats.

Javier Tomé té la noblesa tímbrica i el lirisme propi corresponents a Belmonte, però també peca d’excés de canvis cromàtics. A banda que hauria de millorar (i no pas poc) la dicció d’un alemany de vegades irreconeixible.

Iván García és un baix veneçolà expressiu i amb dots actorals, que aprofita per destil.lar amb histrionisme. De vegades va pecar en excés amb un Osmín estentori i eixelebrat (i no sempre ajustat en afinació), especialment en els concertants del primer acte. Però va ser, de llarg, l’intèrpret més ajustat al que es podia esperar. Potser perquè la Blonde de Laura Sabatel va ser inaudible en els temibles greus del duet amb Osmín, si bé la veu de la soprano granadina va resultar ser la més apropiada a la partitura, al costat de l’insignificant Pedrillo de Jesús Álvarez.

Christian Zacharias estima Mozart i el coneix a fons, però va optar per una lectura orquestral excessivament simfònica per a l’acompanyament vocal. La correccíó de l’OBC no va impedir que sentíssim alguns sons en fals, deguts sens dubte a la manca d’assaigs.

Ho deia al principi, ho sap tothom i ja no és profecia: hi ha crisi. Però és imperdonable que els dos passatges corals es reduïssin a l’orquestra: no haurien pogut resoldre-ho amb la intervenció dels propis solistes? O és que volien cobrar un “plus” en concepte de sobreactuació?

Per la seva banda, Jordi Dauder va ser l’encarregat de recitar uns textos de Mònica Pagès que suplien els diàlegs originals. A última hora es van retallar (en excés) i determinats passatges de l’òpera dubto que fossin entenedors per al públic que no conegui la trama d’El rapte al serrall. A banda que resulta del tot contradictori repartir els textos traduïts de les parts cantades en fulls fotocopiats que no es poden llegir amb la sala a les fosques… hi havia interès, potser, per veure les diapositives amb reproduccions de pintures de Klee i Macke, a mode de representació de fi de curs escolar.

Tot plegat molt discret. Mozart i el seu Rapte… (que veurem aquesta temporada al Liceu), mereixen molt més.

3 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Sí. Hi ha crisi però també hi ha interesos. Tinc entès que els càsting van ser una cosa força reservada als alumnes de determinada professora de cant. I quan no, ja hi fiquen mà els agents artístics. Com més es coneix des de dins el món musical, més pudor fa...
Veus solistes catalanes i que han actuat a Catalunya han tornat a perdre una bona ocasió per fer-se un just nom. Ja sabem que pocs són profetes a casa seva. Però a mi, que no hi vaig anar, el que em preocupa és una altra cosa: la representació a mode de funció infantil que senyala en Jaume. És el segon programa de l'OBC i és la segona parafarnàlia d'aquestes... Sigui com sigui, Zacharias volia fer des de fa temps una òpera i l'ha tingut. Llàstima que en aquestes condicions.

11:55 p. m.  
Blogger kalamar said...

Va ser un programa massa arriscat per aquests cantants. L'anava escoltant per la ràdio ahir i vaig haver d'apagar.Em feia molta pena sentir la soprano...

4:11 p. m.  
Blogger Joaquim said...

A mi em van fer pena tots.
Ha caigut molt baix l'OBC amb un nivell inaugural aixì.
El llegat de Patrick Alfaya és aquest. Interessos per una colla d'alumnes d'una coneguda professora valenciana, que ha portat alguns noms de certa rellevància en el panorama operístic, però que tampoc em sembla tan important com molts diuen.
Si aquest és el millor que pot exportar-se de l'escola valenciana, anem llestos.
La crisi, amb intel·ligència pot donar excel·lents resultats, però d'allà on no ni ha, no en pot rajar.
Diumenge vaig tenir molta paciència, però vaig arribar fins el final de la primera part, tot seguit vaig encendre un ciri virtual al altar mozartià de casa.

La versió del Liceu, pinta molt millor, ja veurem.

11:55 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home