FLUIX RAPTE FESTIVALER

S’ha dit tants i tans cops que Mozart és tan difícil…! I ho és no tan sols pel fet que les notes siguin difícils d’atènyer (especialment en una obra com El rapte al serrall, de tessitures extremes), sinó per les dificultats interpretatives: cal anar més enllà de les notes, de les paraules, per convertir en carn aquells sons immarcesibles. Això, és clar, obliga a posseir no tan sols tècnica, sinó també coneixement de l’estil i un color vocal que o es té o més val deixar-ho córrer.

Estem en temps de crisi. I potser no hi havia més diners per muntar un Rapte… com cal com a concert inaugural del Festival Mozart de l’OBC, que amb aquest d’enguany arriba a la tretzena edició. Alerta, no ha estat un mal Rapte…, però sí una decebedora vetllada, per molt que mai no es pot esperar gaire d’una versió en concert d’una obra amb tremp teatral com la que ens ocupa.

Resulta decebedor que s’hagi confiat a Minerva Moliner la part de Konstanze. Perquè, si bé canta totes les notes, aquesta soprano (que ens ha agradat en un altre tipus de repertori) no té ni la volatilitat ni la transparència requerides a la part en qüestió. L’emissió entubada i els canvis de color en un o altre registre van fer de les seves tres àries moments poc afortunats.

Javier Tomé té la noblesa tímbrica i el lirisme propi corresponents a Belmonte, però també peca d’excés de canvis cromàtics. A banda que hauria de millorar (i no pas poc) la dicció d’un alemany de vegades irreconeixible.

Iván García és un baix veneçolà expressiu i amb dots actorals, que aprofita per destil.lar amb histrionisme. De vegades va pecar en excés amb un Osmín estentori i eixelebrat (i no sempre ajustat en afinació), especialment en els concertants del primer acte. Però va ser, de llarg, l’intèrpret més ajustat al que es podia esperar. Potser perquè la Blonde de Laura Sabatel va ser inaudible en els temibles greus del duet amb Osmín, si bé la veu de la soprano granadina va resultar ser la més apropiada a la partitura, al costat de l’insignificant Pedrillo de Jesús Álvarez.

Christian Zacharias estima Mozart i el coneix a fons, però va optar per una lectura orquestral excessivament simfònica per a l’acompanyament vocal. La correccíó de l’OBC no va impedir que sentíssim alguns sons en fals, deguts sens dubte a la manca d’assaigs.

Ho deia al principi, ho sap tothom i ja no és profecia: hi ha crisi. Però és imperdonable que els dos passatges corals es reduïssin a l’orquestra: no haurien pogut resoldre-ho amb la intervenció dels propis solistes? O és que volien cobrar un “plus” en concepte de sobreactuació?

Per la seva banda, Jordi Dauder va ser l’encarregat de recitar uns textos de Mònica Pagès que suplien els diàlegs originals. A última hora es van retallar (en excés) i determinats passatges de l’òpera dubto que fossin entenedors per al públic que no conegui la trama d’El rapte al serrall. A banda que resulta del tot contradictori repartir els textos traduïts de les parts cantades en fulls fotocopiats que no es poden llegir amb la sala a les fosques… hi havia interès, potser, per veure les diapositives amb reproduccions de pintures de Klee i Macke, a mode de representació de fi de curs escolar.

Tot plegat molt discret. Mozart i el seu Rapte… (que veurem aquesta temporada al Liceu), mereixen molt més.