NO M'AGRADA BELLINI

Hi ha coses (com allò d’aquell que parlava en català) que un només pot fer en la intimitat. I jo he dit en la intimitat que Bellini no m’agrada. I no serà que no m’hi hagi posat: ho he intentat, ho intento, però, per molt que estigui lluny de deixar anar la tovallola, no hi ha forma que les vaporoses melodies del compositor de Catània m’arribin, ni al cor ni al cervell. No és un prejudici, però sí que és un fet inapel.lable. No vaig anar, doncs, amb els ànims gaire predisposats a gaudir d’Il pirata de Sabadell i penso que si d’ençà d’aquelles funcions de 1971 al Liceu amb Montserrat Caballé la tercera òpera de Bellini no s’havia representat a casa nostra, podríem deixar-la reposar 38 anys més. Si la vida encara em concedeix el privilegi de ser en aquest món, en tindré 78 i potser des de la meva ancianitat començaré a valorar el que avui se’m nega, que és el privilegi de gaudir d’Il pirata.

La representació a la Faràndula, però, ha tingut dignitat. I aquesta podria ser la síntesi d’unes funcions revestides per l’economia d’esforços en la posada en escena de Carles Ortiz, poc imaginativa, per bé que el llibret de Felice Romani no permeti moltes alegries. Decorats i vestuari, per cert, sonava a reciclatge d’altres muntatges de la Faràndula, especialment els dirigits per Stefano Poda. Tot plegat, però, amb ordre i sense escarafalls.

Sergio Monterisi s’endevina com un director d’ofici, d’aquells que fan la seva feina sense concessions a la galeria però sense genialitats. I així va respondre la Simfònica del Vallès. El cor d’Amics de l’Òpera segueix necessitant una reforma urgent, encara que les bones maneres de Daniel Martínez estan fora de dubte, especialment en una òpera que coralment és complexa i molt completa.

El debut de Saioa Hernández era esperat com calia, atesa la dificultat de la part d’Imogene. La soprano madrilenya té una veu rica en harmònics, però força massa una emissió de coll que de vegades fa dubtosa l’afinació. Meritòria tascam en tot cas, així com la d’Albert Casals, que va arriscar molt en la pell d’un Gualtiero correcte però sense que el seu cant fos la festa que requereix una part com aquesta, a la que se li va afegir, per cert, l’escena del suïcidi final, que no coneixíem (sempre havíem pensat que l’òpera acabava amb el recitatiu, ària “de la bogeria” i cabaletta d’Imogene). Ismael Pons va ser un Ernesto complidor i prou al costat de la notable Adele d’Eugènia Montenegro i del fluix Itulbo d’Ezequiel Casamada.

Els Amics de l’Òpera de Sabadell sempre s’han distingit per omplir el buit que d’altres teatres propers no ofereixen pel que fa a repertori. Ara han reexhumat una òpera com Il pirata. Resulta interessant haver-ho fet, ni que sigui per verifcar una vegada més que Bellini no m’agrada.