2.10.09

TEMPORADA OBERTA SOTA UN ARBRE

El Teatre de Santa Creu (avui Principal) de Barcelona va acollir el 1791, quatre anys després de la seva estrena a Viena, les primeres representacions a Catalunya de L'arbore di Diana de Vicent Martín i Soler. Des d'aleshores, i fins entrat els anys 80, l'òpera del compositor valencià havia quedat enterrada sota un oblit injust. La reexhumació de "Martini lo Spagnuolo" (com se'l coneixia a Viena) està col.locant les coses al seu lloc, tant a Madrid, València o Barcelona. La "Martini Renaissance" ens permet conèixer aquestes òperes (aviat tindrem entre nosaltre Il burbero di buon core que ja circula en DVD en la mateixa producció que veurem al Liceu) del contemporani de Mozart. En el cas de L'arbore di Diana (que el desembre del 2008 vaig poder veure a València) s'ha de reconèixer que la partitura és extraordinària (pel meu gust no tant com Una cosa rara), en part gràcies al llibret de Lorenzo Da Ponte, directament amoral i amb evidents dobles lectures en què el joc i la complicitat amb l'espectador estan servides. És clar que davant dels ulls d'un espectador del segle XXI molts referents mitològics i històrics poden escapar-se, i d'aquí la importància de lectures escèniques que permetin jugar amb criteris de decodificació per tal que la gràcia escumejant del text (la música segueix sent una delícia) s'absorveixi amb total transparència.

El muntatge que dirigeix escènicament Francisco Negrín incideix en l'aspecte desenfadat, sensual i canalla, amb concessions "petardes", al pop i al manga. És una opció interessant, tot i que la seva resolució no sempre és eficient i el ritme decau ostensiblement a la primera meitat del segon acte. El principal problema de l'espectacle és que el Gran Teatre del Liceu té un escenari massa gran i una sala de gran capacitat per percebre tots i cadascun dels matisos d'un muntatge que un espai molt més petit hauria estat més eficaç.

Harry Bicket ha ofert una lectura vigorosa de la partitura, amb temps dinàmics i detalls expressius seguits amb una correcció per una orquestra que, si no va estar brillant, tampoc no va desentonar amb el clima general.

La festa vocal que hauria de ser tot Arbore di Diana… va quedar en un aperitiu que no va acabar de saciar la gana que tenim d'excel.lències canores. Laura Aikin va ser una Diana de mitjans sobrats en agilitat i extensió per a una part gens fàcil. Al principi de la funció va pecar d'una certa fredor i de volum escàs, tot i reconèixer que la immensitat del decorat va jugar contra seu. En tot cas, va anar a més. No va fer-ho el Silvio de Charles Workman, amb una emissió de coll poc grata, si bé ho va compensar la seva parella escènic, un Steve Davislim en la pell d'un Endimió de noblesa i lirisme provats. Molt bé les tres nimfes, en un conjunt ben enfilat per Ainhoa Garmendia (Britomarte), Marisa Martins (Clizia) i Jossie Perez (Cloe)al costat de l'imposible Amore del sopranista Michael Maniaci. (Por cert, ¿per què al segon repartiment es confia el paper a una soprano?). Debutava al Liceu Marco Vinco, sensacional en la part de Doristo, una de les más carismàtiques d'una partitura tan singular com aquesta. Feliçment reexhumada, tot i que un sempre n'espera més.

3 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Molt d'acord. per cert, l'òpera és preciosa però res millor que el "teu" Mozart. Gràcies,
JAG

2:08 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

No crec que Mozart sigui "d´" en Jaume, però crec que Martí i Soler no li arriba a la sola de les sabates a Mozart, encara que potser fa vestits molt portables, millors i menys problemàtics que els del Camps de València. ;-)

6:11 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Si, no em va desagradar. Si t'hi fixes bé ja la vida fa una tria dels que són més bons, aquells que amb la seva música arriben a la part més fonda del cor.
¿Perquè es coneixen més les òperes de Mozart, i encara no totes, que les d'en Martín i Soler, Salieri, i tants d'altres, d'aquella època? posem per cas també Haydn. Esta bé que es desenterrin velles òperes, així es pot comparar, i estar contenta de la opció per Mozart que has fet.
Felicito als artistes que no es limiten a cantar sino que fan exercicis gimnàstics i més... i animen la situació.
Mariàngels

12:48 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home