"LES TROYENS" O L'OBRA D'ART GLOBAL

S’ha definit la de Wagner com a “obra d’art total” (un terme que el músic alemany mai no va escriure). Però a mans de Carlus Padrissa i el seu equip, l’òpera esdevé “obra d’art global” per la seva capacitat d’aglutinar llenguatges artístics diversos, integrats entre si i ben enfilats en una unitat al servei del text (llibret) i del metatext (música).

Després de l’exitosa tetralogia wagneriana (2007-09), el Palau de les Arts de València ha tornat a confiar en La Fura dels Baus per obrir temporada amb un títol com Les troyens en unes funcions que suposen l’estrena a Espanya de la complexa i llarga (cinc hores d’espectacle) òpera de Berlioz, un títol que posa a prova un teatre, i més en temps de crisi.

De Troia a Mart

Padrissa concep el món de l’Eneida de Virgili (en què s’inspira el llibret del propi Berlioz) com una reflexió a l’entorn dels reptes de la contemporaneïtat, partint del virus com a concepte i que, més enllà del cavall de Troia mitològic, es traduexi avui en la caiguda d’un nou sistema de signes (la informàtica) i del propi organisme (la grip A). Havent fet de la terra/Troia/Cartago un lloc impossible, els troians marxaran a Itàlia/Mart, mentre Dido es llança a les flames. Idea defensable i ben defensada, si bé l’encert total de la Tetralogia és parcial en aquest muntatge, potser perquè l’interès dramàtic de la pròpia peça decau al tercer i quart actes per revifar al cinquè. La divisió d’opinions al final, amb alguna bufada inclosa per part d’un sector de públic, confirma en tot cas que l’òpera berlioziana no deixa indiferent i que mereix seguir vivint.

En tot cas, la relectura sempre és plausible, especialment si recordem que Les troyens ja és en si mateixa una relectura dels quatre primer llibres del poema èpic de Virgili. I si la partitura no és qualitativament homogènia de dalt a baix, tampoc no ho és el muntatge, encara que determinades escenes impregnen la retina de l’espectador i hi deixen petjada: la mort de Laocoont, l’aparició del fantasma d’Hèctor o l’ària de Iopas són moments inoblidables en aaquest espectacle, que properament apareixerà en DVD (d’aquí a un mes, per cert, apareixerà L’anell del Nibelung enregistrat l’any passat).

Una partitura difícil

La direcció musical ha anat a càrrec de Valery Gergiev. Va ser molt més que això, perquè Gergiev és senzillament un geni i la seva va ser una direcció genial. El rus, que va comptar amb dos excel.lents instruments anomenats Orquestra de la Comunitat i Cor de la Generalitat Valenciana, es transforma directament en partitura i es transfigura a través seu. Després de la funció, a camerinos, el rostre demacrat i la lassitud d’un cos deixondit deixaven veure l’esforç maratonià després de cinc hores de funció.

D’altra banda, no descobrirem res nou si recordem que Les troyens és una obra no pas impossible, però sí de grans dificultats. A grans trets, es pot dir que la funció d’estrena (ahir, 31 d’octubre), va ser satisfactòria. La Cassandra d’Elisabete Matos va tenir la carn i la passió pròpies del paper, si bé al principi la soprano portuguesa revelava massa afinitats amb el cant wagnerià en què tant s’ha destacat. Molt més dúctil, la Dido de Daniela Barcellona va destacar pel lirisme i la sinuositat requerides a la reina de Cartago, sensacional en el duet amb Anna (excel.lent, per cert, Zlata Bulicheva, habitual en els equips de Gergiev). L’Enees de Stephen Gould té mitjans suficients però no pas convicents en un repertori que el fa patir en excés, fins al punt que va patir un accident vocal al cinquè acte, fruit del cansament i per una part massa aguda per al tenor nord-americà, molt més adequat per a rols dramàtics com els wagnerians.

I com que és impossible ressenyar totes i cadascuna de les intervencions dels més de vint personatges de l’òpera, no ho farem pas, per bé que seria injust oblidar el delicat Iopas d’Eric Cutler, que va contribuir a l’èxit d’una funció completa en tots els sentits (començant pel respecte a la integritat de la partitura) i que s’ha d’agrair. Hi ha hagut molt d’esforç i penso que ha valgut molt la pena.

Per cert, quan tindrem Troyens a Barcelona?