SZYMANOVSKI AL LICEU

És un tòpic però de tant en tant val la pena recordar-ho: la música és l’art més sensual de tots. Impregna l’esperit que, si vol, s’hi deixa dur fins a assolir una experiència estètica que serà, com totes, personal i del tot intransferible. Incomunicable malgrat que la música sigui (oh, paradoxa!) un mitjà de comunicació que deu la seva raó de ser a la sensibilitat de l’emissor i del receptor.

Dionís-Apol.ló

Ja em perdonareu aquest introit vagament pedant, però necessitava incloure’l a les portes d’escriure sobre Król Roger que aquesta temporada (primer a Barcelona i després a Madrid) s’estrena a Espanya. Poc a poc, anem fent les paus amb un repertori massa temps absent dels nostres escenaris, i l’estrena a València de Les troyens n’és un altre exemple. Massa temps perquè òperes com la de Karol Szymanowski fan molta falta en uns temps en què la indiferència davant del fet artístic i la immediatesa profilàctica de l’ara i l’aquí dificulten l’aturada d’instants, és a dir la mirada contemplativa davant de les coses. I l’òpera del compositor polonès permet una aturada com aquesta.

L’inici de Król Roger és d’un impacte subjugant, que aviat atrapa l’oient/espectador per endinsar-se aviat en la dialèctica apol.línia-dionisíaca propi de Les Bacants d’Eurípides i d’El naixement de la tragèdia de Nietzsche, en què s’inspira el llibret de Jaroslaw Iwaszkiewicz. Òbviament, el dionisíac guanya per golejada, però el muntatge de David Pountney, que incideix en l’aspecte bàquic de l’obra, respecta l’ambigüitat de l’himne solar conclusiu, sense prendre partit (no es pot fer amb una partitura que senzillament cal servir i presentar en base a la sempre complexa ambigüitat abans referida). El vestuari de Marie-Jeanne Lecca i l’escenografia de Raimund Bauer no distreuen i juguen la carta de l’abstracció, amb algun referent cinematogràfic (Roma de Fellini, per exemple) que serveix per incidir en la divisió dels dos mons, el de la raó obscurantista i el de la passió enlluernadora, ben complementats per la il.luminació de Fabrice Kebour.

So sensual

La sensualitat musical està ben servida per la sumptuositat orquestral amb què Josep Pons pinta un tapís sensacional al llarg de noranta minuts sense pausa. La bona resposta de l’orquestra va tenir com a contrapartida un excés de volum en algunes seccions, cosa que va tapar lleument el treball d’alguns cantants, però sense que la sang arribés al riu.

Scott Hendricks mereix la nostra més sincera barretada després del bon paper que fa dos anys va fer en la pell dels papers baritonals de Death in Venice. Ara repeteix, però amb l’afegit d’un cant complex, no tan sols per la llengua polonesa sinó per les extremitats d’un tessitura exigent. Confesso que esperava molt més d’Anne Schwanewilms, soprano que admiro i a qui he saludat com a “hereva” de l’estil i les maneres de la gran Schwarzkopf. Però la seva Roksana va quedar lleument velada per aquell excés orquestral, i potser la tessitura sobreaguda pateix alguna tibantor. Amb tot, la seva va ser una gran interpretació, així com la del tenor Will Hartmann en la pell del Pastor/Dionís, paper que requereix un tenor líric lleuger, registre que Hartmann serveix a la perfecció. I, és clar, aquest home de les mil cares que és Francisco Vas va brodar el breu però intens i interessantíssim paper d’Edrisi al costat de l’eficàcia de Daniel Borowski (Arquebisbe) i de Jadwiga Rappé (Diaconessa). Gran nit, en definitiva, la d’ahir al Liceu de la mà d’una gran, grandíssima òpera que voldríem escoltar més sovint i no haver d’esperar 83 anys a tornar a veure.