CARMEN INAUGURA LA NOVA TEMPORADA DE LA SCALA

Carmen a La Scala sempre fa il.lusió. Per la senzilla raó que aquesta és de les òperes de repertori que menys vegades s’han representat al teatre milanès. Enguany, a més, hi havia l’al.licent, quasi es diria morbós, d’escoltar la direcció Daniel Barenboim, als antípodes del seu repertori natural i habitual. Ahir diumenge, mentre després dels tres primers actes es feia la pausa tècnica de cinc minuts (durant els quals una senyora, a platea, es va apropar el fossat per fer-se una foto amb Barenboim), pensava que el director israeloargentí optava per una solució que volia esmenar la plana a Nietzsche, que adorava la partitura de Bizet i hi oposava la música de Wagner, que el filòsof definia com a “malalta”. Barenboim, doncs, ha volgut deixar clar que ell és wagnerià i que Carmen és una òpera tan sols per passar-s’ho bé. És un criteri que ell defensa amb bons arguments, i el resultat dóna peu a una lectura pel broc gros, histriònica i per al meu gust poc convincent, entenent com entenc Carmen com una tragèdia (i aquest també és el punt de partença de la directors escènica, Emma Dante). Òbviament, els efectius titulars (cor i orquestra) van respondre d’acord amb la idea de Barenboim, i amb la qualitat que els és característica.
Hi havia també interès per sentir una quasi debutant en el rol titular, la mezzo georgiana Anita Rachvelishvili i el cert és que no ha decebut. La veu té la foscor per al paper quan l’obra ho demana (per exemple al tercer acte), però també la volatilitat lírica requerida a d’altres passatges. Tanmateix, no sembla que Rachvelishvili hagi aprofundit el personatge, que de moment interpreta des de la superfície, això és complint -i amb escreix, que quedi clar- amb el que està escrit i fer-ho bé, unint-hi una presència escènica que la converteix realment en la cigarrera sevillana. Quan hagi trobat i modelat la sensualitat que li manca, la mezzo georgiana pot acabar sent una molt bona Carmen per al segle XXI.
Qui és, sens dubte, un Don José d’alçada és Jonas Kaufmann, a qui per fi he sentit en directe. I val a dir que no només supera el que ja havia escoltat en disc i DVD, sinó que el seu cant fa aixecar literalment de la cadira. No es pot demanar més en generositat expressiva, en elegància de línia i en poder vocal projectat i emès amb entrega i emoció desbordades. A més, interpreta “La fleur que tu m’avais jetée” respectant fil per randa la partitura, pianíssim del si bemoll sobre el “toi” inclòs. Si hi unim una prestació teatral envejable, ja tenim la unió perfecta perquè el tenor alemany sigui, ara com ara, el milor Don José dels que circulen (no n'hi ha tants!) arreu del món.
Erwin Schrott s’interpretava a si mateix, perquè el d’Escamillo és un paper xulesc i el baríton uruguaià no s’hi ha d’esforçar gaire. Molt musical, Schrott abusa tanmateix d’un enfosquiment en el registre greu que li acabarà passant factura: s’entesta a fer de baix quan, de moment, és baríton. Volum estentori i seguretat a prova de bomba fan la resta per a un cantant que, amb matisos, quasi sempre ens ha agradat en allò que fa.
D’escassa personalitat, la Micaëla d’Adriana Damato va ser, de llarg, la més fluixa del repartiment: ni tan sols se li va aplaudir l’ària del tercer acte, i això que la pàgina és un bombó. Tot molt al seu lloc, però amb excés de timidesa i projecció escassa, i això que la veu no és precisament petita. Girem full.
La nova producció comptava amb escenografia d’aquest especialista en parets “made in Chéreau” que és Riccardo Peduzzi, que va tornar a plantar murs escrostonats aquí i allà en un espai ben dissenyat i millor il.luminat per Dominique Bruguière. El problema va ser la direcció escènica d’Emma Dante, que va voler ser més papista que el papa sense arribar enlloc. Mai més ben trobada aquesta referència pontifical (excuseu l’autocomplaença) perquè Dante s’ha adonat (oh sorpresa!) que Carmen transcorre en un país ultracatòlic com Espanya. Per això, ha donat rellevància a figures simbòliques que fan referència al rerefons cristià de la peça, però amb solucions d’eficàcia més que dubtosa. Volent defugir del realisme, Emma Dante ha creat un poti-poti descomunal, cosa que no li evita fer el rídicul, per exemple l’immens llit matrimonial on Micaëla espera Don José, al final del tercer acte. O les quatre figures indefinides (membres del Ku Klux Klan?) que acompanyen Escamillo. Llàstima, perquè la intenció era bona (l’article del programa de mà ho deixa clar) i l'element tràgic queda molt desvetllat, però els resultats disten de ser eficaços, i això que la resta és d’una linialitat narrativa fidelíssima a l’obra.
Per cert, bona solució la d’utilitzar per a l’ocasió l’edició crítica de Robert Didion, la més aproximada possible a l’esperit d’”opéra comique” en la que cal emmarcar la sensacional peça de Georges Bizet.