28.11.09

PRÒLEG A UNA HIPERÒPERA

Va haver-hi un temps en què a l’òpera, quan un deixava l’estimada cantava allò de “Parto, ma tu ben mio meco ritorna in pace”. Ara, les ternes han canviat i la fredor de la tecnologia pròpia dels temps líquida fa dir coses com “Mentre jo m’allunyo, les forces convergeixen segons un comportament logarítmic”; l’innocent “Mi sento languire”, amenaçat de mort i en vies d’extinció, pot quedar suplantat per una frase tan lúbrica com “La curvatura és real i dramàtica. Això afecta el món on em trobo”; la incitació a l’exploració sensual dels cossos equivalent al “Pur ti miro, pur ti godo” pot esdevenir, en mans d’un llibretista que sigui físic en lloc de poeta, alguna cosa semblant a “Imagina’t un univers fora i dins”. Perles com aquesta atravessen de punta a punta el llibret que la física nord-americana Lisa Randall ha fet, sobre la seva obra Warped Passages, per a Hypermusic Prologue, òpera en un acte amb música d’Hèctor Parra.

Física i llibretista

La primera pregunta que un pot fer és si un físic té dret a escriure un llibret d’òpera. I la resposta ha de ser ràpida i afirmativa. Només faltaria. Però de seguida ens plantegem una altra qüestió: tot text és susceptible de ser dut a un escenari operístic? (i fins i tot podríem treure el mot “operístic”). Aquí s’imposa, indefectiblement, el “no” com a resposta. I no sóc dels qui pensi que en tota òpera hi ha d’haver introducció, nus i desenllaç. Experiments com els de Philip Glass, monodrames com Erwartung o reflexions teòriques com les que van fer Clemens Krauss i Richard Strauss a Capriccio demostren que l’òpera no té per què tenir argument en el sentit clàssic del terme, de la mateixa manera que el cinema no ha de ser forçosament narratiu. Però tot té uns límits, i penso que Lisa Randall no els respecta i fa un llibret molt gremial, reduït als qui saben les fórmules físico-matemàtiques d’allò que supera les tres dimensions. D’això es tracta en aquesta obra. Fins no fa pas gaire, quan la soprano volia fotre un clau es buscava un trobador, un estudiant universitari, un barber de Sevilla o un camioner que la satisfés. Ara sembla que el nirvana es troba a la cinquena dimensió, perquè l’argument de Hypermusic Prologue es podria resumir en això mateix: una dona deixa el seu company per anar a buscar la cinquena dimensió. Punt.

Òbviament, faig caricatura i trec partit del diàleg amb el passat perquè, sense compartir al 100% allò tan verdià de “Torniamo all’antico e sarà progresso”, sí que apel.lo al sentit comú. Precisament com que crec en la interacció de tots els elements artístics que convergeixen en una unitat indivisible i “total” per a l’òpera al segle XXI, no crec que el llibret de Hypermusic Prologue inciti a aquesta visió totalitzadora, perquè la majoria d’espectadors no poden seguir un llibret críptic i literàriament mancat d’interès.


Triomf musical

Queda, això sí, la música, i Hèctor Parra ha fet un bon treball. La partitura és vocalment difícil i exigent per al baríton i la soprano que integren el repartiment, i se’ls obliga no tan sols a cantar paraules del llibret sinó també a emetre sons fricatius o nasals en alguns dels passatges, en un “metasprechgesang” certament complex. La instrumentació explora plans, textures i tímbriques que subratllen les especulacions del llibret. El tractament electrònic de la veu femenina ajuda a crear un espai sonor envolvent (cinquena dimensió?) que, no obstant això, afecta la naturalitat de l’emissió canora. Aquest és un dels aspectes musicalment més interessants i que sí poden plantejar nous reptes de cara a l’òpera al segle XXI.

L’element musical, doncs, és el més interessant de l’obra i un conjunt tan referencial com l’Ensemble Intercontemporain dirigit amb batuta precisa per Clement Power va contribuir a la felicitat sonora de la vetllada, celebrada al Foyer del Liceu. Menys rellevants van resultar les intervencions vocals, si bé la veu de la soprano Charlotte Ellett sembla interessant (la del baríton James Bobby no m’ho sembla gaire), encara que l’amplificació no sempre va permetre jutjar amb més precisió la potència i qualitat d’una i altra veu.

De la mateixa manera que el llibret de Randall resulta del tot antioperístic per la seva nul.la eficàcia teatral, la posada en escena requereix no pocs esforços d’inventiva. Paul Desveaux i Matthew Ritchie han concebut un espai sobre el que es projecten imatges que aple.len a la realitat (ell) i a una cinquena dimensió magmàtica (ella), amb hàbils jocs de llums. El moviment escènic es redueix a l’evolució sobre l’escenari mantenint la separació entre els dos personatges, sense cap altre element que defugi una forma més aviat oratorial més que no pas operística i sense cap pista pel que fa a dramatúrgia.


Epíleg

És possible que estiguem davant dels reptes que suposa l’òpera al segle XXI. És plausible pensar que aquest pot ser un molt bon camí. És aplaudible i recomanable que un teatre públic com el Liceu aposti fort per encàrrecs d’aquest tipus. Però cal saber d’entrada on ens fiquem i no crec que la recerca de la cinquena dimensió estigui a l’abast de tothom, per bé que el diàleg entre arts i ciències pugui ser dels més fructífers en un món global. Però en aquest diàleg hi ha d’haver entesa mútua i voluntat de donar-ho a entendre als tercers implicats, que són els espectadors que paguen la seva entrada.

2 Comments:

Anonymous Jaume Nebot said...

Hola,

Soc en Jaume, varem coincidir el passat cap de setmana al Monegal. No et vaig veure ahir a la nit a l'estrena al Liceu de l'Hypermusic d'en Hector Parra.
Escric per a dirte que coincideixo amb la teva critica quasi del tot. El llibret es fluix. Pero es fluix senzillament perque es fluix. Els que tenim formació científica i hem seguit la rabiosa actualitat de les noves teories de la física (noves particules, teoría de cordes, etc.) el material del llibret ens sembla interessant, comprensible i fins i tot divertit.
D'altre banda, per la meva poca formació histórica, quan tinc que entendre bé personatges i situacions d'operes com per exemple Don Carlos tinc que previament llegir e informarme sobre el tema. Si no es aixi s'em escapen coses.
I lamentablement els avanços de les teories fisiques no surten ni als diaris.
Ara com et deia aixo no vol dir que el llibret sigui bo, que es clar que no ho es.
Pero malgrat aixo Hypermusic Prologue (lo de Prologue crec que augura una continuació) trobo que es una opera-oratori força bo.

Fins aviat, Jaume.

11:30 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

MAGISTRAL, AMIC RADICALS/RADIGALES LLIURES!
Si Héctor Parra t'ha provocat un text així, que ja es doni per molt satisfet!
M.P.

6:54 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home