3.12.09

IL TROVATORE QUE TOCAVA...

Ja se sap que la crisi no és tan sols econòmica. I pot semblar que descobrim la sopa d’all però ho sap tothom (i no és profecia) que hi ha crisi de veus per a determinats repertoris vocals en general i operístics en particular, Verdi entre ells. Com va dir Joan Matabosch en la roda de premsa d’Il trovatore que es presenta al Liceu amb dinou funcions, cal un pòquer d’asos per tal que l’òpera verdiana funcioni a nivell vocal. El pòquer ha quedat en doble parella, perquè si bé l’apartat femení és sòlid i consistent, el masculí, sense perdre la dignitat, compleix i punt, tal i com pertoca ara, atesa aquella crisi.
La Leonora de Fiorenza Cedolins basa la seva aposta en un cant refinat, delicat en fraseig i de timbre avellutat a la zona greu, encara que es va reservar molt (i potser massa) en la seva ària de sortida, com si guardés per al quart acte la bateria sopranil que Verdi reserva a aquest gran personatge. En canvi, qui va jugar fort des de l’inici va ser Luciana d’Intino en la pell d’una Azucena de màxims en totes i cadascuna de les seves intervencions. Va endur-se un merescut triomf i va demostrar que, potser, la gitana mare de Manrico sigui la veritable protagonista de l’òpera.


Marco Berti és un tenor complidor i obedient, però això no és suficient per al paper de Manrico, que requereix trompeteria, metall i dosis d’heroisme. Els curts sobreaguts emesos per Berti van demostrar que es limita a complir per no patir ni fer patir i això equival a deixar la partida a mitges. També està a mig fer un baríton com Vittorio Vitelli, baríton excessivament jove per a la part de Luna, tot i el refinament de les frases de la seva ària del segon acte. Per la seva banda, Paata Burchuladze acusa un so massa obert per a un Ferrando que necessita una projecció més rodona.
Marco Armiliato va fer una lectura detallista de la partitura verdiana, atent a les sonoritats d’una orquestració exquisida i a la que va correspondre amb encert l’orquestra titular del Liceu, ben complementada amb un cos coral compacte, tot i que va ser vestit pel seu pitjor enemic, amb soldats a mig camí entre els bombers de, posem per cas, Palafolls, i els Keystone Cops de Mack Sennett. I això que es volia defugir el model caspós propi d'Una nit a l'òpera dels Marx!
I és que una altra crisi és la que sembla justificar les lectures minimalistes que acaben sent, en realitat, de mínims (per què no dir, aleshores, les coses pel seu nom?). Gilbert Deflo, que ens ha regalat bons espectacles en anteriors temporades (L'Orfeo -sobretot- i Luisa Miller van estar prou bé), ha volgut arribar a l’essència del drama despullant-lo de tot decorat, excepte tres parets i cortinatges enormes de colors que evocaven el foc i l’aigua. Solució pobra revestida amb l'argument del teatre èpic (Brecht anava per una altra via) a la que cal afegir una asèpsia excessiva en el moviment dels cantants i amb afegits oblidables, com la patètica coreografia del cor que obre el tercer acte.
Ja sabem que la crisi és un fet, però no calia que ho pagués una obra tan esplèndida com Il trovatore, que al Liceu feia disset anys que no s’hi representava. No va ser una mala funció, ni molt menys, però amb Verdi un sempre espera més, molt més. Ja sabem que hi ha el que hi ha i seria d'ingrats no saludar l'esforç del teatre, però la satisfacció va ser bastant parcial.

9 Comments:

Blogger Mònica Pagès i Santacana said...

No es pot explicar millor!

2:47 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Minimalista? Havia llegit no sé què de proposta zen... El cor era una mescla dels ninots dels bombers del Playmobil amb els Caballeros del zodíaco... els moviments eren d'un postisseria irritant. L'escenari era massa gran. I més coses...
El problema no és la crisi ecònomica o de veus, el problema es diu Matabosch i el seu equip. No hi ha manera de fotre'l fora? Dinou funcions d'aquests Il trovatore és malgastar diners públics i dels patrocinadors per sentir a un parell que "dan el pego". Que el Liceu s'emporta una part molt important del pressupost de cultura dedicat a la música! No se'n pot oferir aquesta merda d'Il Trovatore. No s'hi val allò que l'important és que parli d'òpera -bé o malament- pq vol dir que està viva. No, senyor, la polèmica per la polèmica no porta enlloc.
El dia que es destapin els favors a agents i els amiguismes d'aquesta gestió en tornarem a sortir escaldats.
Ah! I com es nota que anem curts de pressupost feia temps que no veia veus catalanes corrent per l'escenari en un primer repartiment d'una òpera tant important. Ep! Que últimament hi ha aparegut algú però tots sabem que la selecció de personal sempre ha estat la priorització de l'extranger amb un menysteniment increïble cap a les proximitats.

3:50 p. m.  
Anonymous 3cat24 said...

Hola Jaume

El 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, vol mostrar el que es fa a la Blogosfera catalana i diàriament destaquem un blog amb contingut interessant. Avui dijous 3 de desembre li ha tocat al teu. Ho pots veure aquí:
http://www.3cat24.cat/blogs

I aquí un llistat de tot el que hem recomanat des que vam començar el 9 d'octubre del 2008.
http://www.3cat24.cat/noticia/326283

Si tens cap problema o vols que no el destaquem, només ens ho has de dir.
I si ens pots recomanar un altre blog en català que consideris bo, ho farem en nom teu.
El teu ens el va recomanar en Pere Andreu Jariod.


Salutacions

4:41 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Benvolgut Jaume,

Acabo de llegir la teva crítica.
Tens tota la raó.
En tot cas, si escoltes, com jo vaig fer per error ahir a la nit, una retransmissió en directe del Metropolitan dels anys 70 i la mateixa òpera la canten el Domingo, la Caballé, la Cossotto i el Merril, doncs millor et quedis a casa.
Una abraçada,
Miquel

6:54 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

soc de Palafolls, i aquí no tenim bombers

10:32 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Crec que el Liceu (diem-ne Matabosch) s'ha equivocat en representar aquesta òpera moltes vegades, a preus populars, per a fer-ne divulgació i fer que els joves vagin a l'òpera, NO per la música que SI pot agradar, sino per la representació tan minimalista, zen, figurativa, escadusera, suscinta; vaja versió concert; perquè l'òpera també ha d'entrar pels ulls. Recordo que la primera òpera que vaig veure, va ser Madame Butterfly, i em va encantar, perquè allí sortia una casa, un jardí, un camí, unes japoneses vestides de japoneses, uns bonzos vestits de bonzos i es feia creible l'història que explicava. Com es pot fer creible una cosa com aquest Trovatore?... Com pot entussiasmar als joves?... M'agradaria que algú m'ho pogués explicar.
Cordialment. Mariàngels

10:23 a. m.  
Anonymous lluis said...

jo vaig aquet diumenge a veure-la, i ja em fa ua mica de por. Vaig veure una mica per canal 33 i la veritat es que em va caure l'ànima als peus. Però ultimament moltes de les produccions que ofereix el Liceu son una merdeta. Jo vaig comprar una entrada amb molta il.lusió per la meva filla de 14 anys per que es una òpera fàcil d'escoltar, pero si no hi ha moviment, segurament quan sortim em dirà. papa quin rollo.

10:01 a. m.  
Blogger josep said...

Jaume,
Totalment d'acord amb tot el que dius. Com diu la Mónica, no és pot explicar millor. Només un però, amb el Marco Berti has estat molt generòs, després d'haver-lo sentit cantar un dels mes horrorosos "Ah si ben mio!" que mai he escoltat.

6:59 p. m.  
Blogger Ariodante said...

Ese Trovatore fue un desastre, y no por los telones precisamente… vaya horror de cantantes, sólo se salva Luciana D'Intino, y a ratos.

11:38 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home