IL TROVATORE QUE TOCAVA...

Ja se sap que la crisi no és tan sols econòmica. I pot semblar que descobrim la sopa d’all però ho sap tothom (i no és profecia) que hi ha crisi de veus per a determinats repertoris vocals en general i operístics en particular, Verdi entre ells. Com va dir Joan Matabosch en la roda de premsa d’Il trovatore que es presenta al Liceu amb dinou funcions, cal un pòquer d’asos per tal que l’òpera verdiana funcioni a nivell vocal. El pòquer ha quedat en doble parella, perquè si bé l’apartat femení és sòlid i consistent, el masculí, sense perdre la dignitat, compleix i punt, tal i com pertoca ara, atesa aquella crisi.
La Leonora de Fiorenza Cedolins basa la seva aposta en un cant refinat, delicat en fraseig i de timbre avellutat a la zona greu, encara que es va reservar molt (i potser massa) en la seva ària de sortida, com si guardés per al quart acte la bateria sopranil que Verdi reserva a aquest gran personatge. En canvi, qui va jugar fort des de l’inici va ser Luciana d’Intino en la pell d’una Azucena de màxims en totes i cadascuna de les seves intervencions. Va endur-se un merescut triomf i va demostrar que, potser, la gitana mare de Manrico sigui la veritable protagonista de l’òpera.

Marco Berti és un tenor complidor i obedient, però això no és suficient per al paper de Manrico, que requereix trompeteria, metall i dosis d’heroisme. Els curts sobreaguts emesos per Berti van demostrar que es limita a complir per no patir ni fer patir i això equival a deixar la partida a mitges. També està a mig fer un baríton com Vittorio Vitelli, baríton excessivament jove per a la part de Luna, tot i el refinament de les frases de la seva ària del segon acte. Per la seva banda, Paata Burchuladze acusa un so massa obert per a un Ferrando que necessita una projecció més rodona.
Marco Armiliato va fer una lectura detallista de la partitura verdiana, atent a les sonoritats d’una orquestració exquisida i a la que va correspondre amb encert l’orquestra titular del Liceu, ben complementada amb un cos coral compacte, tot i que va ser vestit pel seu pitjor enemic, amb soldats a mig camí entre els bombers de, posem per cas, Palafolls, i els Keystone Cops de Mack Sennett. I això que es volia defugir el model caspós propi d'Una nit a l'òpera dels Marx!
I és que una altra crisi és la que sembla justificar les lectures minimalistes que acaben sent, en realitat, de mínims (per què no dir, aleshores, les coses pel seu nom?). Gilbert Deflo, que ens ha regalat bons espectacles en anteriors temporades (L'Orfeo -sobretot- i Luisa Miller van estar prou bé), ha volgut arribar a l’essència del drama despullant-lo de tot decorat, excepte tres parets i cortinatges enormes de colors que evocaven el foc i l’aigua. Solució pobra revestida amb l'argument del teatre èpic (Brecht anava per una altra via) a la que cal afegir una asèpsia excessiva en el moviment dels cantants i amb afegits oblidables, com la patètica coreografia del cor que obre el tercer acte.
Ja sabem que la crisi és un fet, però no calia que ho pagués una obra tan esplèndida com Il trovatore, que al Liceu feia disset anys que no s’hi representava. No va ser una mala funció, ni molt menys, però amb Verdi un sempre espera més, molt més. Ja sabem que hi ha el que hi ha i seria d'ingrats no saludar l'esforç del teatre, però la satisfacció va ser bastant parcial.