UNA (BONA) NIT A L'ÒPERA

Segurament perquè es va estrenar a Los Angeles, això és per a públic nord-americà, el muntatge de Tristan und Isolde que signa Thor Steingraber és molt linial i aparentment convencional, molt fidel a l’original de Wagner i sense complicar-se la vida en disquisicions especulatives. Però el subtext deixa veure notes d’inusitada ironia per tractar-se del romanç d’Isolda i Tristany. Hi obliga, suposo, l’escenografia i el vestuari naïfs de David Hockney, pintor adscrit al pop i que reconstrueix el medievalisme de cartró pedra que acompanya el relat, deixant que la música de Wagner quedi a primer terme per incidir en aquest amor-renúncia-mort que atravessa tots i cadascuns dels pentagrames de l’òpera. El concepte escènic es veu reforçat aquí per la il.luminació de Duane Schuler, que contribueix a la narració de manera definitiva, sense que els tòpics devorin el que en mans d’un insensat esdevindria un espectacle superficial.
Sebastian Weigle ha tornat al Liceu amb un altre Wagner i ho ha fet amb sumptuositat i un plantejament voluptuós, generós i mastegant una partitura de digestió no pas fàcil. Van haver-hi errors puntuals en una orquestra no sempre cohesionada, però les intencions de Weigle hi són i es noten, i a mesura que avancin les representacions la festa d’ahir dissabte esdevindrà orgia sonora. Però segueixo pensant que Weigle és un director fred, distant i excessivament analític. I un Tristan… demana implicar-se més, plasmar la relació entre amor i sofriment que traspua l’obra. Està clar que Weigle té un altre concepte de l’amor i això és perfectament respectable.
S’esperava molt de Deborah Voigt i no tant de Peter Seiffert. La Isolda de la soprano nord-americana és de gran força i entrega, tot i lluir un timbre lleugerament estrident i esquinçat als sobreaguts i una pronunciació de l’alemant molt millorable. Però és una gran Isolda, capaç d’expressar la ràbia i els retrets cap a Tristany en frases com “Tod! Tods uns beiden!” al primer acte, o la melosa sensualitat de “Dies süsse Wörtlein: und…” al segon, per no parlar d’una Liebestod que si no va ser electritzant almenys no va defallir.
Si de Peter Seiffert no se n’esperava tant era a causa d’un tercer acte extenuant per a un tenor que és líric i que ha d'abordar un rol dramàtic. Però el cantant alemany ha estat un Tristany més que digne, amb una prestació que, juntament amb el Tannhäuser de fa un parell d'anys, li recordarem amb gratitud. És cert que va tenir algun petit problema a l’”O diese Sonne!”, però la cosa es va esmenar de seguida i la noblesa lírica va ser constant en el seu Tristany que, per cert, textualment deu anar una mica fluix perquè ahir més que mai el paper de Jaume Tribó va ser força audible: assegut a la fila 9 de platea, sentia perfectament les frases del veterà apuntador del Liceu sempre que cantava Seiffert.
Debutava al Liceu Michaela Schuster amb una Brangäne sensacional al primer acte, potser menys brillant en els seus “Habet ach!” del segon, però amb una prestació realment notable, així com la del Kurwenal de Bo Skovhus que després d’alguns títols amb resultats incerts, torna a demostrar el gran professional que és. Per no parlar de l’excepcional Marke de Kwangchul Youn, rodó en el seu gran monòleg del segon acte. Un gran professional com Francisco Vas era l’intèrpret adequat per al mariner i el pastor, i no va decebre. Tampoc van fer-ho el Melot de Norbert Ernst ni el timoner de Manel Esteve Madrid.
No va ser un Tristany... perfecte (en queden d’aquests?), però sí que va ser una gran nit d’òpera al Liceu. Confesso que trobava a faltar nits com la d’ahir.