LA FURA, ARA A MILÀ

Anava amb molta il.lusió a veure el Tannhäuser del binomi Padrissa/Mehta a la Scala de Milà. Les expectatives eren bones i els muntatges de L’anell del nibelung i Els troians a València predisposaven a assistir a un gran espectacle. I, certament, aquest Tannhäuser és un bon espectacle, però reduït tan sols a la seva forma i menys –per no dir gens- al seu fons.

Orientalisme sense encaix

La Fura dels Baus és una manufactura, una indústria cultural en si mateixa, i la qualitat dels seus productes es basa en bons acabats que de vegades, i per excés de feina, poden resultar superficials en la seva essència. És una mica el que li passa a aquest Tannhäuser. Partint de l’experiència personal que Carlus Padrissa va viure fa un any a l’Índia amb un eclipsi total de sol, i dels orígens indis de Zubin Mehta, l’acció de l’òpera de Wagner s’ha traslladat al context hindú. I aquí és on comencen els problemes, perquè fer d’una anècdota el capriciós punt de partença dramatúrgic d’un espectacle és perillós.

El primer problema és de punt de partença: Padrissa sembla haver-se contagiat d’aquesta mena d’acomplexament, d’”occidentalitis” que sembla demanar contínuament perdó i que arriba fins i tot a plantejar l’arriscada hipòtesi segons la qual Wagner pensava en clau hindú alguns dels seus drames. Presupòsit discutible, i que es podria vincular –tot i que de lluny- amb l’autobuidament de Tristany i Isolda o amb el caràcter iniciàtic de Parsifal, però mai amb Tannhäuser.

Padrissa prefereix casar-se amb els rituals de purificació indis abans d’aprofundir en la problemàtica inherent al drama wagnerià. Això fa que en moments concrets (com el final del desafortunat segon acte) no sapiguem si assistim a una representació de Tannhäuser o d’Els pescadors de perles. Wagner resisteix poc la concreció espàcio-temporal, tot i que Tannhäuser tingui un marc historiogràfic reconeixible. Potser per això, i per tractar-se d’una òpera encara imbuïda del romanticisme alemany, la transposició que n’ha fet La Fura dels Baus resulta tan poc afortunada. Tot això malgrat la qualitat dels figurins de Chu Uroz, dels artilugis de Roland Olbeter o de les projeccions de Franc Aleu, en el marc d’una dramatúrgia mancada de veritable direcció d’actors.

Més problemes: no crec que el concepte de culpa a què es refereix l’obra, de base eminentment cristiana, es pugui transposar als rituals de la vora del Ganges. A més, la textualitat inequívoca del text, amb referències contínues a Roma, el Papa i la Verge Maria, grinyola amb les imatges orientalistes de l’espectacle. La mà articulada que presideix les escenes funciona tan sols de vegades, i en d’altres és un mer pretext per omplir l’espai immens de l’escenari del teatre italià. Tan sols el quadre del Venusberg, amb la projecció de l’orgia (això sí, curosament censurada en allò que podria aixecar algunes susceptibilitats en sectors concrets de públic), les referències a l’aigua com a element eròtic i les llàgrimes d’Elisabeth al tercer acte, resulten aspectes molt eficaços d’un muntatge que diu moltes coses sense arribar a fons a res. I que ocasionalment fins i tot produeix vergonya aliena, com el quadre a la Bollywood de la marxa i el cor del segon acte.

Musicalitat irregular

La irregularitat de l’espectacle visual es va traduir en un quadre musical poc excitant. Tan sols l’Elisabeth d’Anja Harteros va ser superlativa per la qualitat del timbre, la seva homogeneïtat, l’expressivitat en la línia de cant i la comprensió del personatge. Julia Gertseva va ser una Venus sinuosa quan calia, però un excés de metall al registre agut va fer rebaixar punts a una interpretació de la que s’esperava més. Tres quarts del mateix per a un Wolfram correcte però discret, el de Roman Trekel, mesurat al primer acte, poc arriscat al segon i complidor en la cançó de l’estel al tercer. Georg Zeppenfeld va ser un Hermann notable, ben complementat amb la resta de trobadors, deixant de banda, és clar, Robert Dean Smith com a Tannhäuser. El rol titular d’aquesta òpera és extenuant (sense arribar a la inhumanitat d’un Sigfrid o d’un Tristany), però està molt ben escrit i requereix registres de tota mena. El tenor nord-americà opta per un retrat pla del personatge, cantat amb veu d’escassa projecció, color aspre i emissió de coll i amb massa varietat de registres, cosa que el converteix en un intèrpret irritant en molts moments.

Per irritant, però, la direcció de Zubin Mehta. Confesso que aquest home, malgrat la fama indiscutible que l’envolta, mai no m’ha dit gran cosa. La summa corecció amb què es presenta li impedeix arriscar i anar a fons. Si a sobre hi afegim una lentitud extenuant, amb temps de plom, es pot concloure que aquest Tannhüser ha estat, musicalment parlant, dels més avorrits i inapetents dels que he escoltat mai. I això, tenint dos instruments de pes com són el cor i l’orquestra de la Scala, ratlla el delicte.

Es podria pensar que sóc molt dur i inflexible en les meves apreciacions. I confesso que m’ha costat molt escriure el que he escrit. Però la decepció, ateses les expectatives, ha estat gran. A una gent com els de La Fura dels Baus, a qui he seguit en tota mena d’espectacles i a qui he defensat, defenso i seguiré defensant, se’ls ha d’exigir el màxim A una batuta com la de Zubin Mehta també, és clar. La gent no paga 187 euros per veure des de la platea d’un teatre com La Scala un muntatge que és forma sense fons i que musicalment avorreix. De vegades, és bo assenyalar l’emperador i revelar que desfila en calçotets…