14.3.10

L'OR DEL RIN O EL PERILL DEL BELL

Enguany, Milà i París estrenen Anell del nibelung amb produccions pròpies. La Bastille s'ha avançat al teatre italià amb un Rheingold que signa Günter Krämer i que dirigeix des del fossat Philippe Jordan.

Krämer, al n.3 de la revista En scène, comenta: "En un món d'imatges i del desbordament de les imatges (...) he volgut anar cap a la seva multiplicació, en tot cas cap al seu moviment perpetu. Fins i tot més enllà del que demana Wagner". Certament, tot en el Rheingold de la Bastilla es mou, des de les filles del Rin fins al pèndol del Niebelheim, passant pel Walhalla on ascendeixen, al final, els déus.


Lectura política

Però l'aposta de Krämer és bàsicament política, i molt francesa. A França, tot el que és alemany es veu d'una manera particular. Els antecedents de les dues guerres mundials encara pesen malgrat la idea d'una Europa globalitzada, i Krämer recorda que les ferides poden reobrir-se en qualsevol moment. Per això, les referències visuals al terrible preciosisme del Triomf de la voluntat o d'Olímpia de Leni Riefenstahl poblen un espectacle que alerta sobre la perillositat del bell. Sense explícites (però sí implicites) referències al nazisme, Krämer evoca "imatges que es refereixen a aquest desig de grandesa i omnipotència dels alemanys". De la tenebra a la llum, doncs, i molt d'acord amb les paraules incloses al programa de mà i que signa Christophe Ghristi: "Obra de violenta ruptura en la història de l'òpera, obra en un sol moviment, com una ràfega abatent-se, d'una punta a l'altra, amb un freneí i una crueltat escruixidores. Wagner pretenia identificar-se totalment i lúcidament amb la rapacitat dels seus personatges. Obra d'un emprenyat, Rheingold és al mateix temps una obra emprenyada: quatre escenes d'escarnis, cridòries, provocacions, absurditats, malediccions, coronades per un primer assassinat i simulacre de coronació". Exacte.

Aquest Rheingold es representa en el muntatge com una esfera daurada, metàfora d'una perfecció que deixarà de ser-ho quan Alberich, cobdiciós, parteixi pel mig l'or per fer-se l'anell, origen de tots els mals futurs. Les filles del Rin ja no seran, des d'aleshores, volàtils criatures revestides d'erotisme desenfadat a la Marilyn Monroe, sinó noietes vulgars. Tan sols Loge, un clown marginal, seguirà fotent-se del mort i de qui el vetlla, fins i tot quan els seus companys divins ascendeixin, metrosexuals i amb cossos postissos a la Danone, per un Walhalla de llum i vidre, esplèndidament servit per l'escenografia de Jürgen Bäckmann i per les llums de Diego Leetz. Erda, immòbil i ancorada a un temps impossible, ja haurà advertit d'un final crepuscular atravessant l'escenari en una de les escenes més escruixidorament inquietants del muntatge. I el món, sobre el que dormien els déus, estarà cenyit a partir d'ara per les cintes vermelles que han lligat Alberich. Tan sols la politització sindicalista de Fasolt i Fafner fa grinyolar el muntatge: exhibir banderes roges entre la platea mentre uns treballadors del Riesenheim escampen pamflets entre el públic és un recurs propi de teatre èpic lleugerament passat de moda. "Was du bist, bist du nur Verträge: bedungen ist, wohl bedacht deine Macht" és el que diu Fasolt a Wotan i el que es podia llegir (en alemany, anglès, francès i japonès -!-) en els paperets llençats en aquesta escena discutible.


Bon nivell musical

La direcció musical de Philippe Jordan és minuciosa i detallista, lenta en alguns passatges que incideixen en el caràcter solemne, de preludi, que és el Rheingold. Tot això, és clar, davant d'una orquestra que provoca sana enveja pel so generós i sumptuós. Sinuós en la corda, lluminós en el metall, agredolç en unes fustes subtils i avellutades com un vi Bordeus.
Falk Struckmann fa un Wotan correcte, que no es mulla però que tampoc està mancat d'autoritat. Al contrari del valent i arrogant Alberich de Peter Sidhom, agressiu i temible tot i no està del tot ben resolta l'escena de les transformacions en drac i gripau a les entranyes del Niebelheim. Notable Mime de Wolfgang Ablinger-Sperrhacke i sensacional Loge de Kim Begley, sobrat de recursos i carregat d'ironia, com escau al fugisser personatge.
La Fricka de Sophie Koch està revestida d'un cant elegant i majestàtic: es nota el pas de la mezzo francesa per la corda de Cherubino i Octavian, cosa que li facilita les coses per ser una atractiva i soferta esposa de Wotan. Ben complementats, Marcel Reijans i Samuel Youn van estar bé en els respectius papers de Froh i Donner, però als antípodes d'una incommensurable Qiu Lin Zhan en la pell tel.lúrica d'Erda. Iain Paterson va ser un Fasolt de luxe al costat del Fafner de Günther Groissböck, eficaç i correcte. Ann Petersen va ser el complement perfecte en la pell de Freia i Caroline Stein, Daniela Sindram i Nicole Piccolomini les tres temptadores filles del Rin.
Sortir d'un Rheingold amb ganes de veure Die Walküre en poques hores és signe que les coses funcionen i que s'han fet bé. Llàstima que hagi d'esperar tant -fins a principis de juny en el meu cas- per veure la primera jornada d'aquest nou Anell del nibelung.

2 Comments:

Anonymous bel said...

Enxufat, que sempre em fas dentera! Quins caps de setmana noi...
Bel

9:16 a. m.  
Blogger Marc Busquets said...

La temporada que ve toca nou Ring a NY, comencen amb Rheingold i acaben amb Walküre per Lepage. Menys conceptual segur que serà...

4:48 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home