L'ÒPERA TAMBÉ ES AIXÒ

Ja és ben cert que als que ens agrada l'òpera més enllà de la pura diversió ens pot, de vegades, un excés de transcendentalisme. Perquè això ens fa perdre de vista que l'òpera també pot ser exhibició de forces, de virtuts i de virtuosisme, si cal pirotècnic. La metafísica no té perquè estar renyida amb el circ, ni el discurs amb la pura forma. Això, és clar, sempre que el circ i la pura forma estiguin ben servits amb tres o quatre pistes en què funambulistes, domadors i clowns siguin d'alçada i estiguin al màxim nivell.

Alçada i nivell incontestable és el que es va produir ahir a la tarda al Liceu en una sessió operística de les que deixen petjada per la qualitat d'un producte rodó i fresc. Importa menys que La fille du régiment sigui una de les òperes menys transcendentals del repertori, una peça inútil que ni explica res (més enllà del que explica, és clar) ni ens ajuda a emmirallar-nos en cap de les virtuts o els defectes dels personatges principals. Senzillament perquè és una comedieta que tan sols vol divertir i fer passar una bona estona. Potser sigui aquí on hi hagi la seva utilitat, la diversió que de vegades perdem de vista en l'espectacle operístic que ha de ser això, espectacle.
A la primera pista, un muntatge de Laurent Pelly, garant de diversió i qualitat com li hem vist en els muntatges d'Offenbach. Aquí, mesclant produccions de Nova York, Viena i Londres i confegint un producte reciclat però que funciona com un espectacle de rellotgeria. Tot plegat amanit per la batuta d'Yves Abel que si bé al principi va haver de quadrar algun desajust i posar a to alguna secció instrumental, va saber domar el fossat orquestral. L'altra força viva, el cor, va semblar contagiada de l'escumejant proposta de Pelly, propera a l'opereta amb coreografia inclosa.
A la segona pista, un planter vocal de primeríssim ordre. Estic molt content que Patrizia Ciofi es reconciliés amb el públic del Liceu, després del lleig que la temporada 2005-2006 se li va fer amb aquella Lucia injustament xiulada. A mi la soprano italiana em sembla una de les cantants més treballadores i honestes de la seva corda. Una dona que ha demostrat que si no s'està tocat per la gràcia innata d'un timbre i natural impostació, sí en canvi que s'està predisposat per un treball dur i constant que dóna bons resultats, com una Marie senzillament deliciosa a nivell actoral i musical. Per menjar-se-la a petons.
A banda d'insultant, el Tonio de Juan Diego Flórez és incontestable. I tot no es redueix a clavar els nou (divuit atès el bis) dos de pit d'"Ah mes amis quel jour de fête", sinó a frasejar amb elegància, a respirar quan toca i a emetre sons d'immarcessible bellesa. A banda, és clar, de demostrar no poca intel.ligència en moments de lleu defalliment com un inicialment insegur "Il me fallait" de l'ària del segon acte, culminada amb una conclusió de les que tallen l'alè. Tot superlatiu és poc per definir la tasca d'aquest tros de tenor.
La tercera pista és la dels grans secundaris, sense els que l'equilibri no existiria. Un Pietro Spagnoli amb la dosi justa de caricatura per a un Sulpice proper a un bondadós soldat de plom i amb un timbre rodó; una justament tronada Marquesa de Berkenfield en la pell de Victoria Livingood (que suplia la inicialment prevista Ann Murray), la correcció plusquamperfecta d'Àlex Sanmartí i, és clar, l'esperadíssim debut al Liceu d'Ángel Pavlosvsky com a Duquessa de Crakentorp.