MAMELLADA LICEISTA

Com a membre del Grup dels Sis, Francis Poulenc va beure dels aires de l’avantguarda, però amb una perspectiva lleugerament distanciada i fins i tot irònica: Poulenc suposa una reacció vitalista que busca la simplicitat en clar enfrontament amb la complexitat metafísica procedent de la música germànica que li era contemporània. Vinculat al dadaisme durant els anys 20, Poulenc va saber trobar, enmig de l’eclecticisme de les músiques populars com ara les del circ, el music-hall o les directament infantils, un estil propi, sovint enfrontat a la “intellientsia” del moment que deurien veure en l’obra de Poulenc una aposta per la frivolitat,

Guillaume Apollinaire havia estrenat el 1917 l’obra teatral còmica Les mamelles de Tirèsias, i Poulenc la va adaptar amb permís i vist-i-plau de la vídua del poeta, i traslladant el Zanzíbar original de l’obra al Montecarlo del joc i la festa, En el fons, Les mamelles de Tirèsias té una moralina de fons i que apunta al canvi de costums, des del feminisme fins a la natalitat infantil, passant lògicament per la vindicació d’un llenguatge musical esclèctic però suggerent, amb formes tancades, una instrumentació reeixida i un cant realment complex.

Muntar una òpera d'aquestes característiques no és fàcil. I cal molta intel.ligència escènica i musical. Afortunadament, Emilio Sagi és un home sensible, llest i molt hàbil, capaç d'amotllar-se a diversos llenguatges musicals, des de Mozart a la sarsuela, passant per una obra d'aquestes característiques. Alguns excessos i pinzellades ocasionalment desafortunades no fan diluir l'interès de l'espectacle, plàsticament ben resolt per l'escenografia de Ricardo Sánchez Cuerda i el vestuari de Gabriela Salaverri. Per a aquest tipus d'empreses, el Liceu fa bé de comptar amb la batuta fresca i desimbolta de Josep Vicent, capaç de donar agilitat a una partitura que és de per si un bombó, però que no és tan fàcil com algú podria pensar.

Tampoc ho és per als cantants, especialment per als papers de marit i de Thérèse/Tirèsias. María Bayo s'hauria de dedicar a allò que millor canta: òpera barroca, del XVIII i potser, a tot estirar, Rossini. Va projectar bé i se'n va sortir amb una partitura que coneix massa poc, però els aguts són tibants i, sense fer patir, la seva no és una prestació d'antologia. Molt millor va estar Gabriel Bermúdez, amb nu integral inclòs, i vocalment impecable en una part complexa.

Correcte i amb justa mesura còmica, David Menéndez va ser el Pròleg, el gendarme i el director, al costat d'un bon planter de secundaris: Gemma Coma-Alabert, Michelle Marie Cook o el fill de Dimitrios Flemotomos, en un devessall de descarada comicitat, ben agombolada pels membre de Cor Madrigal.