SERIÓS SÍ; PERÒ RESPONSABLE TAMBÉ

Doncs sí, el Rapte... de Christoph Loy m'ha agradat. Perquè és molt seriós, i no tan sols perquè accentuï el vessant menys còmic de la partitura, sinó perquè l'ha agafada, disseccionada, analitzada i (re)interpretada com pertoca a tot artista erigit responsablement en hermeneuta d'una realitat preexistent. Certament, un teatre tan gran com el Liceu no permet (almenys des de totes les localitats) seguir amb detall la perfecció i l'engranatge de rellotgeria del treball i la direcció actorals; també és cert que escurçar una mica més els diàlegs de Stephanie per a un públic no germànic (per molt sobretitulat que hi hagi) no hauria estat cap pecat. I també és veritat que despullar el singspiel de tot element còmic és arriscat, agosarat i fins i tot discutible. Però tot plegat no són més que minúcies per a un espectacle sensacional, amb grans moments de teatre pur, que es diu aviat. Per una vegada, l'ascètica escenografia no es veu com a excusa de mal pagador per vestir un espai que sembli arregladet quedant bé i gastant poc; al contrari, l'espai escènic de Herbert Murauer permet depurar l'obra d'artificis que resultarien sobrers atesa la intencionalitat dramatúrgica de Christoph Loy. Un muntatge, en definitiva, molt seriós i que s'ha pres de manera responsable la tasca de dur a l'escenari una obra que mai com fins ara no m'havia plantejat des de l'ambivalència amb que Loy la dibuixa, projectant-la com a preàmbul a aquesta altra òpera tan seriosa que és Così fan tutte. Al final de l'espectacle va haver-hi bronca. Llàstima.

Un gran mozartià
Coneixia d'Ivor Bolton la seva faceta mozartiana, tot i que sempre l'havia vist en un marc "natural" com són els concerts de diumenges al matí al Mozarteum de Salzburg o en una Finta giardiniera al Landestheater de la mateixa ciutat. Davant de l'orquestra del Liceu, el director anglès (que, per cert, és de l'Arsenal i va patir un bany d'humilació fa una setmana al Camp Nou) ha sabut dur a una orquestra poc procliu a la transparència mozartiana la netedat del salzburguès i el gust exquisit d'una música carregada de subtileses. I de subtilesa va haver-n'hi molta, perfectament audible gràcies a la disposició de la formació orquestral titular (bravo per les fustes!!!) i a l'elevació del fossat. Dinàmiques correctes i respirar amb els cantants van ser algunes de les constants del treball de Bolton, que s'endevina plusquamperfecte a mesura que avancin les representacions. A més, s'ha optat per una versió íntegra, sense talls a les àries (coneixia la versió completa de "Marten aller Arten" però no la de "Wenn die Freude trännen fliessen") i fins i tot amb la inclusió de la deliciosa marxa KV deest que va gravar Marriner en l'edició completa de l'obra mozartiana per a Philips.
Alguns que em seguiu ja coneixeu la meva dèria per Diana Damrau, a qui he dedicat més d'un elogi. La seva Konstanze no tan sols va estar a l'alçada de les expectatives, sinó que va ser admirable: pirotècnia pura a un "Marten aller Arten" complet, profunditat psicològica a "Traurigkeit" i, en definitiva, coneixement de causa de com cal cantar Mozart.
Molt més pàlid, el Belmonte de Christoph Strehl va ser mat i sense relleu, a banda d'una projecció escassa. Decebedor al primer acte, va salvar les naus amb un "Ich baue ganz" correcte i poca cosa més.
A la Blonde d'Olga Peretyatko me l'enduria directament a casa: de llarg, és el personatge dramatúrgicament més ben treballat i esculpit. La bellesa de la soprano russa es complementa amb un cant elegant, allunyat de la tipologia "soubrette" amb què sovint es despatxa el deliciós personatge. El complement perfecte el va tenir no pas en el notable Pedrillo de Norbert Ernst (potser el menys adequat pel que fa a la proposta de Loy), sinó en la rotunditat de Franz-Josef Selig, Osmín de greus cavernosos: "O wie will ich triumphieren" reserva al baix un perillós Re1 que molts cantants no poden ni cantar i que fins i tot resulta inaudible. Selig, en canvi, el canta descaradament i el manté els compassos que calgui.
El bon treball actoral de Christoph Quest com a elegant Selim va ser la cirereta d'un pastís ben servit per un espectacle intel.ligent en l'aspecte escènic i millor cuinat per uns músics intel.ligents. Una proposta seriosa, intel.ligent i responsable, que no s'ha pres Mozart a la lleugera sinó que n'ha furgat l'ambivalència, a risc que no tothom hi estigui d'acord: però l'art és això, no?
Feia 25 anys que el singspiel mozartià no es representava al Liceu. Massa anys per prescindir d'una veritable perla del gènere musicoteatral en què cal adscriure tot singspiel. Que torni aviat, si us plau!