13.4.10

SERIÓS SÍ; PERÒ RESPONSABLE TAMBÉ

Doncs sí, el Rapte... de Christoph Loy m'ha agradat. Perquè és molt seriós, i no tan sols perquè accentuï el vessant menys còmic de la partitura, sinó perquè l'ha agafada, disseccionada, analitzada i (re)interpretada com pertoca a tot artista erigit responsablement en hermeneuta d'una realitat preexistent. Certament, un teatre tan gran com el Liceu no permet (almenys des de totes les localitats) seguir amb detall la perfecció i l'engranatge de rellotgeria del treball i la direcció actorals; també és cert que escurçar una mica més els diàlegs de Stephanie per a un públic no germànic (per molt sobretitulat que hi hagi) no hauria estat cap pecat. I també és veritat que despullar el singspiel de tot element còmic és arriscat, agosarat i fins i tot discutible. Però tot plegat no són més que minúcies per a un espectacle sensacional, amb grans moments de teatre pur, que es diu aviat. Per una vegada, l'ascètica escenografia no es veu com a excusa de mal pagador per vestir un espai que sembli arregladet quedant bé i gastant poc; al contrari, l'espai escènic de Herbert Murauer permet depurar l'obra d'artificis que resultarien sobrers atesa la intencionalitat dramatúrgica de Christoph Loy. Un muntatge, en definitiva, molt seriós i que s'ha pres de manera responsable la tasca de dur a l'escenari una obra que mai com fins ara no m'havia plantejat des de l'ambivalència amb que Loy la dibuixa, projectant-la com a preàmbul a aquesta altra òpera tan seriosa que és Così fan tutte. Al final de l'espectacle va haver-hi bronca. Llàstima.

Un gran mozartià
Coneixia d'Ivor Bolton la seva faceta mozartiana, tot i que sempre l'havia vist en un marc "natural" com són els concerts de diumenges al matí al Mozarteum de Salzburg o en una Finta giardiniera al Landestheater de la mateixa ciutat. Davant de l'orquestra del Liceu, el director anglès (que, per cert, és de l'Arsenal i va patir un bany d'humilació fa una setmana al Camp Nou) ha sabut dur a una orquestra poc procliu a la transparència mozartiana la netedat del salzburguès i el gust exquisit d'una música carregada de subtileses. I de subtilesa va haver-n'hi molta, perfectament audible gràcies a la disposició de la formació orquestral titular (bravo per les fustes!!!) i a l'elevació del fossat. Dinàmiques correctes i respirar amb els cantants van ser algunes de les constants del treball de Bolton, que s'endevina plusquamperfecte a mesura que avancin les representacions. A més, s'ha optat per una versió íntegra, sense talls a les àries (coneixia la versió completa de "Marten aller Arten" però no la de "Wenn die Freude trännen fliessen") i fins i tot amb la inclusió de la deliciosa marxa KV deest que va gravar Marriner en l'edició completa de l'obra mozartiana per a Philips.

Alguns que em seguiu ja coneixeu la meva dèria per Diana Damrau, a qui he dedicat més d'un elogi. La seva Konstanze no tan sols va estar a l'alçada de les expectatives, sinó que va ser admirable: pirotècnia pura a un "Marten aller Arten" complet, profunditat psicològica a "Traurigkeit" i, en definitiva, coneixement de causa de com cal cantar Mozart.
Molt més pàlid, el Belmonte de Christoph Strehl va ser mat i sense relleu, a banda d'una projecció escassa. Decebedor al primer acte, va salvar les naus amb un "Ich baue ganz" correcte i poca cosa més.
A la Blonde d'Olga Peretyatko me l'enduria directament a casa: de llarg, és el personatge dramatúrgicament més ben treballat i esculpit. La bellesa de la soprano russa es complementa amb un cant elegant, allunyat de la tipologia "soubrette" amb què sovint es despatxa el deliciós personatge. El complement perfecte el va tenir no pas en el notable Pedrillo de Norbert Ernst (potser el menys adequat pel que fa a la proposta de Loy), sinó en la rotunditat de Franz-Josef Selig, Osmín de greus cavernosos: "O wie will ich triumphieren" reserva al baix un perillós Re1 que molts cantants no poden ni cantar i que fins i tot resulta inaudible. Selig, en canvi, el canta descaradament i el manté els compassos que calgui.
El bon treball actoral de Christoph Quest com a elegant Selim va ser la cirereta d'un pastís ben servit per un espectacle intel.ligent en l'aspecte escènic i millor cuinat per uns músics intel.ligents. Una proposta seriosa, intel.ligent i responsable, que no s'ha pres Mozart a la lleugera sinó que n'ha furgat l'ambivalència, a risc que no tothom hi estigui d'acord: però l'art és això, no?
Feia 25 anys que el singspiel mozartià no es representava al Liceu. Massa anys per prescindir d'una veritable perla del gènere musicoteatral en què cal adscriure tot singspiel. Que torni aviat, si us plau!

10 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Evidentment tot es discutible, reinterpretable etc...i l'art sempre es vital que això pasi, però que una òpera com aquesta tan vital i plena d'energia es vegi a l'ombra d'una dramaturgia densa, tràgica i que es pren massa seriosament a si mateixa (petit defecte alemany?...)per mi es una veritable llàstima...perque em fa l'efecte de que es el típic-tópic de que l'humor s'ha de pendre en serio per donar-li valor?...la veritable dificultat de lo còmic es saber donar-li entitat sense caure ni en la caricatura ni en la banalitat, en aquest cas massa seriós i la responsabilitat per Loy està clar. Que torni si, però en un altre muntage si us plau

1:39 p. m.  
Anonymous Carme said...

Apa, Jaume, quina crítica. Es nota que saps del que parles.
Espero que gaudeixis també del segon repartiment.
Carme

2:04 p. m.  
Blogger kalamar said...

De la funció d'ahir només remarcar la meravellosa música de Mozart i els cantants (menys Belmonte). Jo no veig la intel.ligència en lloc de la posada en escena, tan seriosa i avorrida. I això que acostumen a agradar-me les escenes dels directors alemanys!Potser en Hockney, enlloc del colourful Tristany,l'haurien de convidar a fer més Mozarts.

2:58 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Jo vaig ser un dels protestaires. Quan veig gent que comença a tirar-se per terra a la primera de canvi i que passen del xiuxiueig al crit cada dos per tres em poso nerviós. Ah! I les pauses!!! Una frase, cinc minuts de silenci, una altra frase. I quina dèria amb les cadires i les benes als ulls de la gent!!! Jo la veritat teatral no la veig enlloc. Massa "espectacle" pel meu gust.

6:00 p. m.  
Anonymous Miquel said...

Benvolgut Jaume,
M'ha encantat la crítica del "Rapte".
Vaig veure l'assaig general i penso exactament el mateix del que dius.
Gràcies i una abraçada,
Miquel

12:13 a. m.  
Blogger Joaquim said...

Benvolgut Jaume, jo també vaig sortir encantat (amb reserves) d'aquest Rapte. L'òpera és preciosa i es fa molt poc, al Liceu per suposat, però tampoc és una òpera que es pugui veure sovint programada a les temporades d'arreu.
Però no creus que hauries de reconèixer que l'orquestra del Liceu, de la mateixa manera que les fustes van estar més que encertades, denota un sons al metall i a la secció de percussió, més que preocupants?
No pot ser que tan sols siguem uns quants els que ho notem o és que potser tenim l'orella malalta?

1:34 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Com es habitual també faig un petit comentari. Em va decebre el Rapte, el vaig trobar feixuc li mancava un bon troç de "xispa".
A mi em va donar la impressió que la pobre Constanze tenia la síndrome d'Estocolm.
Sempre les comparacions són odioses pero recordo l'ultim Rapte fet al Liceu i aquest malgrat la Damrau li mancave un bon troç. Això t'ho podrie refrendar M. Bosch. Salutacions. Mariàngels

4:43 p. m.  
Blogger anna said...

Benvolgut Jaume,

Jo vaig anar a l'assaig i encara que els meus coneixements musicals són mínims estic d'acord amb el Joaquim pel que fa referència als metalls i a la percusió.

Respecte a la posada en escena, la vaig trobar ridícula. Com ja vaig escriure en el blog del Joaquim, em recordava (en negatiu) a moltes de les escenografies de la majoria de teatres parroquials o de barri de la postguerra, amb tots els meus respectes per aquests teatres que feien el que podien en uns temps molt durs. Com que ja tinc una edat no m'agrada que em donin gat per llebre!!!!.

7:49 p. m.  
Blogger kalamar said...

Jaume, una pregunta sobre el rosenkavalier,
a quina hora és la teva conferència del dia 4 al Liceu? a la web d'amics del liceu no diu l'horari,
gràcies.

1:03 p. m.  
Blogger Jaume Radigales said...

Kalamar, gràcies pel teu interès. La conferència serà a les 19'30h.

6:42 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home