LA SOLIDESA D'ALBERT VILARDELL

Aquest (noble?) ofici de la crítica musical no s'ensenya. S'aprèn a força d'anys. I s'aprèn escoltant música, molta i diferent, tocada i cantada de maneres diverses. Però un també aprèn a viure amb mestres, amb persones que precedeixen en l'ofici el que un comença a fer. Em sembla que jo vaig començar a fer crítiques musicals entre els anys 1992 i 1993, de primer tímides ressenyes discogràfiques i poc a poc crítiques d'espectacles. Les conservo però mai no les he rellegides, suposo que per pudor i per no sentir vergonya davant del que deurien ser textos massa prepotents en la seva severitat i injustament poc objectius. No ho sé, és una suposició i no penso fer passes enrere per verificar-ho.

Amb el temps, un aprèn a llegir les crítiques dels que han acabat sent companys de viatge. Aquells mestres que, lluny de voler-ho ser, ho han esdevingut. La llista seria llarga i no els inclouria pas tots, de manera que la selecció deliberada tampoc no és objecte d'aquest post.
El que sí puc dir és que he trobat bones i grans persones entre els meus col.legues crítics. Parlo dels qui pertanyen a la generació dels meus pares, a qui jo escoltava, llegia i admirava ja en la més tendra de les meves adolescències. Un d'ells era (és) Albert Vilardell, primer a les pàgines de Ritmo, després a les de Scherzo i, tan sols a través d'internet, d'El Mundo, un diari que no llegeixo per no posar-me malalt però que conté els judicis ponderats de l'amic Albert. Parlo de l'amic perquè a aquestes alçades aquest personatge entranyable és per a mi molt més que un crític de referència: és una bona, una gran persona. De vegades me'l miro, a ell i la seva esposa Maria Rosa, i penso que gent com aquesta no hauria de morir mai.
Albert Vilardell ha construït ara un discurs sòlid a l'entorn de la memòria, fràgil, d'un gran cantant de casa com és Manuel Ausensi. Escrit amb l'exemplar senzillesa dels humils, el volum La frágil memoria. Biografía del barítono Manuel Ausensi que edita Témenos Edicions ens apropa la personalitat i la trajectòria artística d'un dels millors cantants que hi ha hagut entre nosaltres i el baríton que més vegades va actuar al Gran Teatre del Liceu.
No és un llibre exhaustiu, però sí suficient. El Vilardell crític emergeix entre les poc més de 200 pàgines del volum però sempre entre línies, de manera elegant. Un llibre senzill en aparença però complex en el seu plantejament. Fàcil de llegir però dificil d'oblidar un cop devorades les seves paraules. Efectivament, la memòria és fràgil i en aquest país d'amnèsics (o de memòries massa selectives) s'ha de reconèixer que aquest llibre era molt més que necessari: era un deure, un deute, que Albert Vilardell ha volgut remeiar des del pacient ofici de crític que l'honora. I que, amb ell, honora la feina dels crítics que hem vingut darrere . De tots aquella que, per generació, no vam poder viure les grans nits que Ausensi va regalar als qui ens han precedit.
Gràcies, Albert, per la feina (ben) feta!