11.5.10

UNA NIT GENS LLARGA

"Mit mir, keine Nacht dir zu lang!" ("Amb mi cap nit no et serà llarga!"), diu Ochs al final del segon acte de Der Rosenkavalier. Res millor per definir una nit curta al Liceu, malgrat les quatre hores i mitja d'espectacle. De bon, excel.lent espectacle, que és el que ofereix Uwe Eric Laufenberg en un muntatge procedent de Dresde i que coneixíem per la seva edició en DVD. Les expectatives eren bones i els resultats han estat millors: Laufenberg opta per un treball pulcre i minuciós, de vegades estereotipat quan l'element farsesc (per exemple al segon acte) ho requereix. El seu és un treball digne d'orfebre, acurat i savi, que demostra conèixer els tripijocs d'una partitura que serveix amb safata l'ambivalència del discurs sobre el pas del temps en un registre de comèdia amarga. L'escenografia de Christoph Schubiger és un bon marc per a les intencions dramatúrgiques del muntatge, i tan sols el vestuari que Jessica Karge ha dissenyat per a alguns personatges és el menys valuós d'un espectacle en síntesi excepcional.

Repartiment ideal
També ha estat excepcional un repartiment que ara per ara és un dels ideals per a una òpera com la de Richard Strauss. Personalment, hauria volgut veure, com al DVD, Anne Schwanewilms en el rol de Mariscala, però Martina Serafin, si bé no fa oblidar la seva col.lega, és una excel.lent intèrpret de tan carismàtic personatge. Refinament i poder vocal resumeixen una interpretació l'única fissura de la qual és, al final de l'esgotador primer acte, alguna tibantor al registre agut. Res a objectar, però, especialment després d'un final d'òpera de somni. Hi va contribuir un Octavian majúscul, el de Sophie Koch, que va fer-nos un Cherubino magistral fa dos anys i que ara encarna el seu cosí petit i demostrant que tant Mozart com Strauss escauen a la mezzo francesa, tant pel preciosisme i la bona línia del cant com per l'assumpció escènica dels dos personatges. La llàstima va ser que Ofèlia Sala, que aquí estimem tant (i amb justícia) tingui una veu amb volum limitat per fer front a l'empast d'alguns passatges en què la grandària del Liceu i del decorat, així com la densa orquestració, no sempre van permetre captar les subtileses que la soprano valenciana imprimeix al rol de Sophie, que tan bé coneix. Escènicament, a més, les complicitats que Sala dóna al personatge la fan còmplice de les ambivalents intencions de Sophie, encara que la coda final de l'òpera no respecti en el muntatge de Laufenberg les didascàlies precises de Hofmannsthal.
Qui va passar sense problemes i amb rotunditat va ser l'Ochs de Peter Rose. Greus cavernosos, estentoris i sonors, ben resolts, i grolleria controlada per a un paper en el que és molt fàcil caure en el broc gros són algunes de les constants d'aquest gran intèrpret, veritable revelació per a qui escriu aquestes ratlles. No puc dir el mateix d'un Josep Bros que, almenys ahir (nit d'estrena) no va tenir la nit: els tenors topen, amb Strauss, amb un escull difícilment salvable, fins i tot si la pàgina reservada ("Di rigori armato" en aquest cas) és breu i enginyosament italianitzant. Bros, però, és un home llest i se'n surt amb traça, si bé (insisteixo, ahir) amb escassa brillantor per a un "amic" de la casa. Tan amic com un Franz Grundheber que ha tornat al Liceu amb una veu fresca per encarnar el sofert Faninal amb una prestació de notable alt.
Bon planter de secundaris per a una obra amb més de trenta personatges van fer la resta, amb menció especial per al doble paper de Roger Padullés, el comissari d'Alessandro Guerzoni i l'Annina de Julia Juon.

El paper de Boder
Arriben notícies del Liceu sobre la continuïtat de Michael Boder al capdavant de l'orquestra titular. Sembla que Josep Pons n'agafarà el relleu. Ignoro el perquè d'aquesta decisió perquè, si bé no trec mèrits (al contrari) al mestre de Puigreig, no sé si a Boder se li ha donat el temps que van tenir De Billy o Weigle per engranar una orquestra que necessita una bona repassada i un treball de desmuntatge, buidatge, engranatge i remuntatge. Ahir, més que en cap altra ocasió en què el mestre alemany ha estat davant de la formació orquestral del teatre, es va notar (penso) més que mai. El divorci entre les intencions del mestre i els resultats de l'orquestra era notori. Confesso que estava mal situat, en una fila 8 de platea (a l'extrem) que no em permetia verificar amb prou justesa l'equilibri dels plans sonors i amb uns metalls massa a la vora. Al tercer acte em vaig canviar i la col.locació era millor, però tampoc crec que canviessin massa les coses. De bones intencions, idees i detalls n'hi ha per parar un carro en mans de Michael Boder, però la subtilesa no està feta per algunes seccions de la nostra orquestra.
Tot el contrari d'un cor que, malgrat la seva exigua participació, va poder aprofitar alguns dels seus integrants com a personatges amb aparicions puntuals, cosa que demostra el bon estat de molts dels qui formen part de la massa coral a càrrec del renovat contractualment José Luis Basso.
Gran nit d'òpera, en definitiva, en una vetllada en què molts vam poder aturar el temps sense necessitat, com fa la Mariscala, d'aturar cap rellotge.

2 Comments:

Blogger kalamar said...

què bona pinta aquest rosenkavalier, m'he d'esperar fins el 28. I suposo que en aquest temps milloraran els cantants de casa!

1:35 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

La producció no l'encerta amb el canvi d'època, innecessari. Es torna pura ucronia. La Sohie per molt filla de burgés que sigui ha d'enamorar Ottavian i disfressada com va no t'ho pots empassar. L'escena de l'emçnamorament mutu queda despullada i poc convincent. A Leipzig una prodfucció enfocada al protagonisme de la parella mencionada va funcionar i Ofèlia Sala se sentia perfectament en un teatre de 2000 localitats. Potser tot és qüestió d'enfocament o de preguntar-se sobre la evolució d'una veu que si fa deu anys se sentia ara no. A mi l'orquestra em va agradar prou i Boder excel.lent marcant-ho tot. Ho veia des d'un prosceni. Molt bé un Ochs matisat. JM

4:26 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home