"OR DEL RIN" I FINAL DE CHAMPIONS

Viure una final de copa d'Europa, i especialment assistir al triomf d'una selecció local, té la seva gràcia. Però també els seus riscos. Dissabte al migdia, la Piazza del Duomo de Milà i els carrers adjancents (Via Dante, Via Torino o les Gallerie Vittorio Emanuele) bullien amb l'eufòria dels tifosi. A la nit, sortint de la Scala, l'entrada dels déus al Walhalla amb què acaba Das Rheingold coincidia amb el triomf de l'Inter sobre el Bayern de Munich. Però l'emplaçament del meu hotel no m'estalviava de tornar a atravessar la Piazza del Duomo, amb el risc de rebre un cop d'ampolla de cervesa o de pal de bandera onejada davant d'aquella victòria.

La por declarada que tinc a les masses, i el terror produït per acabar esclafat entre tants tifosi en estat eufòrico-etílic no em van permetre en aquell moment el sà exercici de passejar sota la nit llombarda les reflexions després d'un espectacle operístic. Però reconec que, de no haver estat pel futbol, aquestes reflexions no haurien tingut lloc. Ras i curt: l'espectacle que signa Guy Cassiers, i que obre la nova tetralogia de La Scala -i que culminarà el 2013-, és insuls, avorrit, sense idees i fins i tot vorejant un festival de fi de curs escolar. D'acord que allò de la Gesamtkunstwerk implica l'associació de música, poesia i ball (i que segurament Wellgunde, Flosshilde i Woglinde les personifiquen respectivament), però la coreografia de Sidi Larbi Cherkaoui que dobla els personatges sona a déja vu i fins i tot molesta en alguns moments. Tan sols el doblatge dels gegants en ombres projectades contribueix a una trempera que en general no es produeix.
Fluix espectacle, doncs, decebedor per a una institució com la Scala que, per cert, viu hores baixes amb el "decret Bondi" i que ha obligat a diversos teatres italians a fer vagues salvatges les últimes setmanes: la Scala no se n'ha escapat, fins al punt que l'estrena d'aquest Rheingold no es va produir el dia que tocava. I la funció d'ahir va començar cinc minuts després que un estol significatiu de treballadors del teatre llegissin a l'escenari el manifest contrari a una mesura governamental que retalla el finançament públic de la cultura. Alguns berlusconians de pro van escridassar els manifestants, però els aplaudiments van acabar per ofegar els insolidaris amb una protesta legítima i ben comprensible.
Musicalment, la cosa tenia punts a favor, com per exemple la batuta de Daniel Barenboim, després de més de deu anys de no dirigir la Tetralogia. Hi ha bons i grans moments en la lectura del director israelo-argentí, especialment de matís, de detall. En canvi, la ja citada entrada dels déus resulta excessivament mecànica, massa despullada, poc emotiva, com si Barenboim es volgués distanciar de la grandiloqüència wagneriana que tant s'ha associat a idees políticament execrables.
Hi havia un interès especial per sentir René Pape, que debutava el rol de Wotan. No li manca autoritat ni la musicalitat que són marques de la casa, però el cap de can Walhalla requereix un cant més rotund. I el baix alemany encara mesura el terreny i sembla parapetar-se en estil i en intencions en el gran Wotan que va ser George London. I que consti que no és una comparació, sinó una constatació. També ho és la Fricka tronada de Doris Soffel que, sense arribar a ser una ruïna vocal, és evident que ja li ha passat l'arròs pel paper. La petitesa física de Kwangchul Youn és inversament proporcional a la seva grandesa vocal. I el seu Fasolt és (paradoxalment) d'alçada, com el Fafner de Timo Riihonen. Johannes Martin Kränzle va ser un Alberich de reeixida mala bava, com s'escau al personatge, tot i que la caracterització vocal va ser massa baritonal. Es va complementar bé amb el Mime de timbre incisiu de Wolfgang Ablinger-Sperrhacke. Bona Erda (Anna Larsson), excel.lents filles del Rin (Aga Mikolaj, Maria Gortsevskaya, Marina Prudenskaya) i reeixida expansió lírica de la Freia de Anna Samuil.
Loge passable de Stephan Rügamer i Froh (Marco Jentzsch) i Donner (Jan Buchwald) de pa sucat amb oli van constituir la resta d'un espectacle que no justificava el viatge. Per sort, no vaig rebre cap ampollada futbolística. Però segur que els tifosi s'ho van passar millor que jo.