TERRADELLAS A L'AUDITORI

Esperàvem aquest Sesostri, re d'Egitto a L'Auditori, un nou treball fruit de les recerques de la Reial Companyia d'Òpera de Cambra que dirigeix Juan Bautista Otero. Prèviament, però, cal apuntar diverses coses: no es tracta, en absolut, d'una "estrena mundial", a no ser que a partir d'ara a una òpera en concert no interpretada abans així se la pugui etiquetar com a tal. De fet, Sesostri es va estrenar al Teatre de Santa Creu de Barcelona l'agost de 1754, tres anys després de l'estrena (mundial, ara sí) a Roma. Era el 1751, el mateix any de la mort, sembla que en estranyes circumstàncies, del barceloní Domènec Terradellas. En segon lloc, cal aclarir que l'òpera no s'ha ofert en la seva integritat perquè tan sols se n'han interpretat els números musicals (20 àries, un trio i el cor final, a més de l'obertura), i encara amb supressions d'alguns "da capo" i, sobretot, amb l'eliminació dels recitatius. L'enregistrament en disc, d'aparició propera, ens permetrà gaudir de la integritat de l'obra.

La partitura té innegables atractius, àries esplèndides com "Talor se perde i figli" i "Tremate, sì, tremate" de Nitocri, "A questi accenti ignoti" d'Artenice i el "Se perde l'usignolo" que canta Sesostri amb efectes imitatius. L'orquestració, molt completa, és subtil i delicada, i els girs melòdics i harmònics revelen l'assumpció de l'estil napolità amb recursos expressius de collita pròpia, ja lloats en temps de Terradellas.
Un deute cap al nostre patrimoni que calia eixugar i que cal potenciar i seguir. Ara bé, l'absència dels textos de les àries al llibret (impossible de seguir amb els llums apagats de la Sala Oriol Martorell de L'Auditori) o projectats en pantalla, impedien seguir com cal les intencions expressives del llibret d'Apostolo Zeno i Pietro Pariati.
Sorprèn, també, que Otero hagi prescindit de contratenors per a les parts destinades als castrats que van prendre part en l'estrena de l'òpera: a Roma, on les sopranos tenien l'accés prohibit al cant, les parts femenines van ser cantades igualment per homes. En tot cas, la tasca de la RCOC va anar a més després d'un inici incert, amb alguns desajustos que al llarg del segon acte van desaparèixer per donar pas a una feliç vetllada en l'aspecte interpretatiu, especialment d'alguns solistes com ara Alexandrina Pendatchanska, Ditte Andersen i Raffaella Milanesi. La inclement tessitura destinada a les àries d'Amasi van fer passar algun mal moment a Kenneth Tarver, i Tom Randle i Sunhae Im no sempre van cantar a tot gas. Amb tot, es pot parlar d'una interpretació vocal més que notable.