10.12.10

UN FALSTAFF PER SOMRIURE


Sortir del teatre amb un somriure als llavis. Això és el que demana una òpera com Falstaff, perquè el llibret d’Arrigo Boito i la música de Giuseppe Verdi surten victoriosos d’aquesta visió farsesca de la vida en què la fuga final és metàfora de la vindicació d’una tradició que hi és, ni que sigui per riure-se’n. Part d’això és el que aconsegueix el muntatge original de Peter Stein repescat de les òperes de Cardiff i Lió per Nick Ashton. De tota manera, la cosa perd pistonada i el quadre del bosc del tercer acte no aprofita prou l’engranatge còmic i es queda en l’anècdota. Sembla com si, volent respectar l’essencialitat de l’ancià Verdi, Stein hagués evitat el cantó grotesc inherent a la peça, una amarga comèdia que, si ho és, ho deu a l’oposició d’uns contraris que no sempre són prou explícits, malgrat un bon treball en la direcció d’actors.

Ambroggio Maestri és ara el Falstaff del moment, gràcies a l’herència de qui és deutor, i aquesta no és altra que la gran tradició d’un Gobbi, un Taddei o fins i tot d’un Joan Pons rellegat al Liceu a tres funcions del segon repartiment. Directament oposat al personatge, el Ford de Ludovic Tézier va lluir personalitat, tremp i timbre dúctil i agraït.

D’entre les casades de Windsor, la Meg Page de Maite Beaumont va se una lliçó d’estil al costat de la notable Alice Ford de Fiorenza Cedolins. Mariola Cantarero va guanyant terreny en un repertori francament consolidat des de la memorable Traviata a Sevilla fa uns mesos. Elisabetta Fiorillo va ser una autoritària Mrs. Quickly i Joel Prieto és un luxe com a Fenton, a qui tan sols se li pot retreure la brevetat coral del rol. La mateixa injusta brevetat per al Caius ben servit per Raúl Giménez, per al sensacional Pistola de Carlos Chausson i per al còmic Bardolph de Francisco Vas.

Qui s’emporta la palma de la funció, a més de Maestri, és tot un “maestro” (i ja se’ns disculparà el fàcil joc de paraules) com Fabio Luisi, atent als mil-i-un matisos (per posar un xifra, i això que ens quedem curts) d’una partitura que no perd pistonada al llarg dels tres actes.

3 Comments:

Anonymous Jaume T. said...

Bon dia Jaume:
Gràcies que algú s'adoni dels mèrits del mestre Luisi. Jo no recordo al Liceu cap director italià d'aquesta categoria per una òpera italiana.
Et saludo
Jaume T.

1:07 p. m.  
Blogger Music for the child said...

Les meves referències de Verdi eren ben poques, no sóc un fan de l'òpera italiana en general i menys de la d'aquesta època, però aquest Falstaff m'ha confirmat que el seu estil m'avorreix absolutament.

Tant la música com el llibret em van semblar frívols i anodins, dignes com a molt d'un entreteniment de diumenge a la tarda. Això per no parlar dels lents canvis d'escena i els llargs entreactes.

Hi ha gent que diu que Verdi és ideal per introduir algú a l'òpera, jo trobo que si m'haguessin fet empassar aquest Falstaff de bones a primeres no hagués trepitjat un teatre mai més.

1:12 p. m.  
Blogger Moments d'Òpera said...

Jaume,

estic completament d'acord amb allò que afirmes. Una representació per sortir-ne amb un somriure als llavis que, en el meu cas, s'ha mantingut fins aquest matí quan he sortit del llit i, per sorpresa meva, el primer que he recordat ha estat la representació i l'excel·lència del resultat.

Bravo Maestri i bravo Luisi!

Albert Galceran

4:48 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home