L'ITALIANA IN ALGERI REVESTEIX DE COMICITAT EL LICEU

Del primer a l’últim compàs, L’italiana in Algeri és una obra mestra indiscutible del gènere buffo. L’onzena òpera de Rossini, estrenada el 22 de maig de 1813 (el mateix dia que neixia Richard Wagner a Leipzig) és la que inaugura un seguit de recursos que el músic de Pesaro explotaria en productes posteriors, igualment magistrals, com ara Il barbiere di Siviglia, La Cenerentola o Il turco in Italia.

Però, a més, el llibret d’Angelo Anelli presenta un feminisme avant la lettre, en el context d’una òpera que parla en el fons –tot i que de manera còmica- d’un altre concepte anacrònic: el xoc de civilitzacions. I ho fa com a revers farsesc d’El rapte al serrall de Mozart que, en el fons, no és tan còmica com sembla.

Darrerament, diverses produccions han fet tornar L’italiana… a teatres d’arreu del món o al Festival de Pesaro, de manera que es pot parlar d’una justa “Italiana Renaissance”.

I tanmateix, i sent una obra mestra, el Liceu ha programat aquesta òpera –que va ser la primera de Rossini en sentir-se a Barcelona quan el Teatre de Santa Creu la va programar el 1815- en poquíssimes ocasions. La darrera, la temporada 1982-83. Cal pensar que trigarem 35 anys en tornar-la a sentir a Barcelona? Si us plau, no… menys Lucias, menys cicles Tudor i menys puritans i Beatrices di Tenda –quina llauna!- i més Rossini còmic, si us plau… o, ja posats, més Rossini i punt. Perquè ja va sent hora que tornin –o en alguns casos que pugin per primer cop a l’escenari del Liceu- Tancredi, Ermione, La donna del lago, Le comte Ory o Guillaume Tell…

En el cas que ens ocupa, Vittorio Borrelli planteja una Italiana de manual, de tall clàssic i preciosista, amb cites a les pintures de Delacroix i amb gags ben aconseguits, alguns d’ells clarament inspirats en produccions anteriors, com les de Jean-Pierre Ponnelle a Nova York o de David Livermore a Pesaro. Bon moviment d’escena, encertada coreografia i correcta direcció d’actors van ser algunes de les millors cartes d’un espectacle, original de Torí, que compta a més amb esplèndids decorats de Claudia Boasso i sumptuós vestuari de Santuzza Calì.

Riccardo Frizza, autèntic especialista en el repertori italià i que va començar la seva carrera precisament amb Rossini, va saber treure un so lleuger i bastant refinat de l’orquestra titular, amb felices intervencions dels instruments obligats en àries com   “Concedi, amor pietoso” o “Per lui che adoro”. Frizza no força els tempi, controla bé el so i s’emmotlla al carcterístic llenguatge rossinià amb eficàcia i solvència. El cor, reduït en aquesta òpera a la secció masculina, va funcionar bé, sense fissures.
En l’apartat vocal, dos repartiments es van donar cita per assumir els quatre rols protagonistes. Luca Pisaroni va ser un Mustafà de gran autoritat, hereu directe de la tradició d’un Bruscantini o un Montarsolo, amb una perfecta caracterització del personatge, molt més antipàtic de com ho planteja el baix menorquí Simón Orfila, igualment consolidat en l’estil rossinià i amb una comicitat que va recórrer a recursos propis en algunes escenes. Potser el de Pisaroni sigui un timbre més rodó (per fosc), mentre que Orfila mostra una gran versatilitat i més lleugeresa als passatges sil·labejats que el seu col·lega italià.
Hi havia molt interès per escoltar la mezzo Varduhi Abrahamyan. No va defraudar, al contrari: la cantant francoarmènia té deixos de contralt, tot que algunes notes greus perden vellut i qualitat en l’emissió. Esplèndida en les agilitats i escènicament molt sensual, va ser justament aclamada en el seu debut liceista. Al segon cast, Maite Beaumont va assumir la part d’Isabella amb exquisida musicalitat, coloratura impecable i bon ofici. La veu és menys personal i la projecció no sempre és impecable, però estem davant d’una artista important, que va presentar bons resultats al servei del carismàtic personatge.

El capítol dels tenors va ser més pàl·lid, perquè tant l’emissió de Maxim Mironov com la d’Edgardo Rocha pateixen de ser curtes, malgrat la bellesa natural dels dos timbres, molt lleugers, i als quals se’ls va incloure l’ària “Concedi amor pietoso”, que Rossini va escriure per a l’estrena milanesa de l’òpera (1814), en lloc de la menys lluïda –i sembla que dubtosament rossiniana- “O come il cor di giubilo”.
Molt bé Giorgio Caoduro com a Taddeo (brillant a “Ho un gran peso sulla testa” i una mica descontrolat Manel Esteve sota la pell del mateix personatge, que es va prendre algunes llicències poc ortodoxes en el jurament dels “Pappataci”.
En els dos repartiments van intervenir un còmic Toni Marsol al servei d’Haly –amb ària “del sorbetto” inclosa-, una esplèndida Sara Blanch en la pell d’Elvira i amb una comicitat molt aconseguida i una correctíssima Lidia Vinyes-Curtis com a Zulma.
Va agradar. I no era per a menys.