25.8.10

DUES REPOSICIONS SALZBURGUESES

Enguany, a Salzburg s’han reposat dos espectacles originals del 2008 i que per raons diferents han tingut èxit: Don Giovanni i Roméo et Juliette, el primer a la Haus für Mozart i el segon a la Felsenreitschule. Dos muntatges que, per raons diferents, que marcaran el record de l’”era Flimm” que acaba enguany, coincidint amb la 90ª edició del festival austríac. Dos muntatges, per cert, preparats i conduïts musicalment per la mateixa batuta.


Don Joan dels boscos
El muntatge de Claus Guth sobre Don Giovanni incideix en el retrat patètic del personatge protagonista que, en connivència amb Leporello, viu una veritable “rave” al bosc on transcorre l’acció, sempre de nit. Missatge no pas nou i que ens recorda posades en escena com les de Peter Sellars i Calixto Bieito que situaven el llibertí protagonista de l’òpera de Mozart en un espai liminal. Com sol passar en aquests casos, el punt de partença és bo, l’espai escènic formidable (el bosc dissenyat pel també figurinista Christian Schmidt) i la direcció d’actors sensacional. Però determinats aspectes de la dramatúrgia grinyolen, cosa que fa que aquest espectacle no sigui del tot rodó, com ja comentàvem fa un parell d’anys.

La versió triada és, teòricament, la de Viena, perquè prescindeix de la moralina final. Però això no és ben bé així, perquè no s’interpreta el duet “Per queste tue manine” escrit per a l’estrena a la ciutat imperial el 1788 i no s’elimina “Il mio tesoro”, de manera que el resultat és un Don Giovanni sense quadre final. El resultat, doncs, deixa un regust agredolç després de l’esfereïdora escena de la desaparició del protagonista. Moment crucial de la història de la música occidental, el director canadenc Yannick Nézet-Séguin la va resoldre amb atenció i detallisme com, de fet, la resta de l’òpera, que va mimar i cuidar del primer a l’últim compàs, amb l’esperable excel.lent resultat de la Filharmònica de Viena.

Repetien sobre l’escenari Christopher Maltman, Erwin Schrott i Dorothea Röschmann. El primer en la pell d’un Don Joan arrogant i poderós, llampant en projecció i amb l’arrogància i el patetisme justos que donen entitat al muntatge. Schrott, que sovint interpreta el paper titular, és un Leporello d’accents histèrics i musicalment generós, amb un domini del personatge que encara no havia demostrat fa dos anys i que ara revela amb gràcia i autoritat. D’altra banda, l’excel.lent impressió que ens va fer l’Elvira de Röschmann en manté per enèsima vegada davant de la que sens dubte (i amb perdó de la Damrau) és la soprano mozartiana més destacada dels darrers anys. Enguany, el repartiment incloïa dos Don Ottavios i vaig tenir la sort de retrobar un Joel Prieto en plenitud de facultats, pletòric, de línia i fraseig immaculats i amb la veu més fresca que mai.

Aquests serien els intèrprets que mereixen el primer lloc al podi dels participants. La resta, sense desmerèixer, no va brillar. La Donna Anna d’Aleksandra Kurzak va ser esforçada, però abusa de l’emissió d’aire en el cant d’agilitat; la Zerlina d’Anna Proshaska ve pecar de projecció no sempre nítida (la veu és petita) i el Masetto d’Adam Plachetka i el Commendatore de Dimitry Ivaschenko van ser correctes però sense una gran personalitat vocal ni interpretativa.


Gounod glamurós

Salzburg és un festival que, d’ençà de la mort de Karajan, ha pres partit per la creació contemporània i pel compromís social a través de l’art. Però, conscient dels ingressos i dels atractius que això comporta més enllà de l’interès artístic, no ha deixat mai de jugar la carta del glamour amb la presència de directors i cantants divos i de produccions fastuoses i de gran espectacularitat. S’ha fet amb cura i amb bon gust i un dels exemples resultants és el Roméo et Juliette editat en DVD quan es va estrenar fa dos anys amb la presència de Rolando Villazón. Anna Netrebko havia de ser la Juliette del muntatge de Bartlett Sher, però finalment va ser Nino Machaidze qui va ocupar el llit de la jove Capulet, a causa de l’embaràs de la soprano russa. Enguany, Villazón segueix convalescent de les malalties que l’han apartat dels escenaris (bàsicament la malaltia de l’esgotament) i Netrebko s’ha presentat, radiant, a l’escenari de la Felsenreitschule. L’escenari, emblemàtic per ser el primer espai on el 1920 es van presentar els primers espectacles festivalers, és en si mateix un espai escènic que requereix una bona il.luminació, intel.ligència i sentit teatral per representar-hi les obres programades. És el que passa amb aquest muntatge de l’òpera de Gounod, ambientada al segle XVIII i amb la fastuositat d’un vestuari de Catherine Zuber que permet viure una atmosfera carregada de colorit. No es tracta, però, d’esteticisme buit, perquè Sher explica bé la història, incidint en l’apassionada història dels dos amants veronesos i en la violència que els agombola. A més, quan convé pobla l’escenari amb la presència constant de personatges que ajuden a fer del muntatge quelcom summament atractiu.

Yannick Nézet-Séguin, que ja va dirigir la partitura fa dos anys, s’hi torna a enfrontar enmig de les funcions de Don Giovanni, i ara davant d’una Orquestra del Mozarteum de so rodó i compacte, així com el cor titular de l’Òpera de Viena.

Anna Netrebko triomfa per mèrits propis amb una Juliette rutilant, meravellosa i indiscutible. No és tan sols la presència radiant i lluminosa de la soprano russa el que queda en la ment de l’espectador, sinó una interpretació musical sense fissures la que fa de Netrebko la perfecta excusa per no perdre’s l’espectacle. Ser parella escènica de tota una estrella no és fàcil, però Piotr Beczala és un tenor desacomplexat, capaç d’embotir-se en la pell de Roméo amb energia i musicalitat indiscutibles. És cert que el tenor polonès acusa canvis de color en el pas cap al registre sobreagut (coses de l’escola eslava), però el centre és robust, la veu es projecta sense problemes i la musicalitat atravessa de punta a punta la interpretació de Beczala.

Un equip compacte i homogeni, de gran qualitat, va agombolar la parella protagonista: posats a destacar, caldria citar una soprano tan interessant com Cora Burggraaf (Stépahno) i el baríton Russell Braun (Mercutio).

22.8.10

ORFEU O L´AMOR IMPOSSIBLE

El tema de fons d’enguany al Festival de Salzburg és l’enfrontament entre l’Home i Déu. Bon punt de partença, per bé que no tots els títols programats reflecteixin aquest concepte. Indubtablement, Orfeo ed Euridice s’adscriu a aquesta temàtica, per bé que la presència divina brilli per la seva absència, a no ser que entenguem el personatge d’Amore com un reflex de la voluntat dels déus. L’espectacle que signa Dieter Dorn incideix en la impossibilitat de l’amor en un quadre final que o bé requereix un manual d’instruccions per copsar-ne el significat o és d’una obvietat abasegadora. No és el millor col.lofó per a un muntatge que tanmateix és correcte i que explica, des de l’atemporalitat i amb un espai escènic abstracte i ben il.luminat, el mite òrfic.
La de Gluck no és una “òpera de director” i per això mateix sembla escaure poc a una batuta-diva com la de Riccardo Muti que, no obstant haver enregistrat l’òpera, no té en Gluck una de les seves especialitats. La seva concepció de la partitura (en la versió original vienesa de 1762) dista de ser filològica, però tampoc abusa dels excessos del romanticisme. L’equilibri és latent al llarg de la direcció del napolità, i potser la incidència en els accents patètics de l’obra –que hi són- hauria millorat els resultats. La lentitud amb què Muti va dirigir una pàgina com “Che farò senza Euridice?” semblava voler-nos recordar que al fossat hi havia un gran nom de la direcció orquestral. I això s’allunya, en estil i en intencions, dels presupòsits gluckians. Amb tot, una precisió: la lentitud no està renyida amb el preciosisme, i l´acompanyament practicat per Muti en aquella ària va estar impregnat d´immarcessible bellesa; i encara una altra: pocs com el director napolità saben acompanyar, mimar i agombolar les veus com ho fa ell.
Tres veus femenines revestides de preciosisme i bellesa tímbrica van encarnar els personatges de l’obra: Elisabeth Kulman va ser un Orfeo de bona línia, greus iagust ben timbrats i bon sentit del fraseig. El mateix bon gust que va encarnar Genia Kühmeier en la pell d’una Euridice d’aspecte físic allunyat de tota feblesa i vocalment al punt. Va ser a l’edició del festival salzurguès del 2006 quan vaig descobrir Christiane Karg. La soprano bavaresa ja apuntava maneres i sembla que té un futur a punt de llaurar amb no pocs èxits. El seu Amore així ho fa pensar, tal és la qualitat artística d’aquesta jove cantant.
Cor de l’Òpera de Viena i Filharmònica vienesa, no cal dir, a l’alçada de les circumstàncies. Muti torna l’any vinent amb Macbeth: una òpera molt més adient a la seva personalitat i al seu tremp artístic.

21.8.10

ELEKTRA ELECTRITZANT

Si, amb els primers compassos de l’Elektra straussiana hom té la sensació que l’atravessen 220W de potència, vol dir que anem bé. Perquè la quarta òpera de Richard Strauss, i la primera escrita en col.laboració amb Hugo von Hofmannsthal, és d’una violència inusitada, tant pel tema com pel llibret i, sobretot, pel tractament orquestral. Dir que és un poema simfònic amb veus seria trair-ne l’esperit teatral (en té molt) però és inqüestionable el paper de l’orquestra i del seu director a l’hora de presentar una partitura tan intensa i exigent com aquesta. A mig camí entre Bayreuth (on dirigeix Parsifal) i Salzburg, Daniele Gatti s’apunta un nou triomf davant d’una pletòrica Filharmònica de Viena i amb un dels compositors especialitat de la casa: no en va, Strauss va ser un dels artífexs de la creació, el 1920, del Festival de Salzburg (si bé els seus orígens es remunten a 1877), cosa que enguany, 90 anys després, és celebrat a la ciutat de Mozart amb una exposició de la que, sincerament, esperàvem més.
Tornem, però a aquesta Elektra estrenada enguany: el muntatge de Nikolaus Lehnhoff incideix, gràcies a l’escenografia cendrosa de Raimund Bauer i al vestuari gris-negre (excepte per a Chrysotemis i Klytämnestra) d’Andrea Schmidt-Futterer, a la visió d’un espai mort: Elektra viu, segons el que diu Christian Arseni en un dels articles del programa de mà, en un espai que és a la vegada torre d’ivori, gàbia i tomba. Aquesta sensació angoixant s’aconsegueix en la disposició escènica i en l’espai dissenyat per Bauer. D’altra banda, molts detalls de la direcció d’actors (que hi és i de la bona) poden escapar-se en la immensa boca escènica del Grosses Festpielhaus de Salzburg, però indubtablement hi ha escenes de gran impacte, com el cadàver de Klytämnestra penjant d’un ganxo cap per avall després d’haver estat assassinada pel seu fill. D’altra banda, Lehnhoff ens recorda que allò només és el principi, gràcies a l’aparició de les erínies que, properament, assetjaran Orestes fins que aquest sigui perdonat: Lehnhoff, per tant, parteix de Hofmannsthal però acaba apuntant a la trilogia esquiliana sobre els atrides, L’Orestíada.

Grans veus
Al triomf escènic i orquestral del muntatge cal sumar un equip vocal de primera, si bé el propi espai del teatre salzburguès i la rotunda direcció de Gatti ofeguen unes veus que lluiten amb el marasme orquestral. Però triomfen pel seu encert i pels resultats, igualment electrocutants. Cada cop més assentada en el repertori dramàtic, Iréne Theorin assumeix el rol titular entregant-se del primer al darrer compàs. Diu Bryan Gilliam, el biògraf de Strauss, que Elektra és una lluitadora. Theorin ho demostra amb una interpretació esforçada però compensada per un gran sentit musical i bona intuïció teatral. Klytämnestra no és aquí (oh miracle!) una soprano tronada, una vella glòria esdevinguda desferra vocal, sinó una dona en plenitud: una majúscula Waltraud Meier a qui tan sols podem retreure-li que la veu no tingui el metall tallant que faria de la seva mare d’Elektra un personatge més sagnant. Cal dir, però, que Lehnhoff revesteix Klytämnestra amb un deix de patetisme i de rosegament de la consciència, cosa que s’adiu molt millor al físic i la veu de la cantant.
Eva-Marie Westbroeck sap donar a Chrysothemis el lirisme que requereix el personatge, però sense fer-lo mel.liflu, al contrari: la germana d’Elektra és en boca de la soprano neerlandesa i també gràcies a la posada en escena, una dona que reivindica el dret a dir-hi (i a cantar-hi) la seva. D’altra banda, tan sols podem retreure a Richard Strauss que hagués fet d’Orestes un paper tan curt, atesa la qualitat d’alguns dels seus millors intèrprets al llarg de la història d’aquesta òpera. A la llista caldrà afegir el nom de René Pape, que converteix el germà d’Elektra en un individu amb autoritat i noblesa des de les seves primeres intervencions. Robert Gambill va ser un Aegistus allunyat del model herodià-monostatosià que alguns tenors han volgut donar a l’amant de Klytämnestra, cosa que va contribuir a un feliç final de festa. Feliç, s’entén, per la qualitat de l’espectacle, perquè ja sabem que la família dels Atrides acaba com el rosari de l’Aurora…

20.8.10

BAYREUTH 2010

L’edició d’enguany del Festival de Bayreuth tenia diversos punts significatius. El primer, accidental i imprevisible, ha estat l’absència de Wolfgang Wagner, traspassat el 21 de març; el segon, el conjunt de noms de cantants que semblen remuntar el que des de fa dècades ha estat un Bayreuth sense grans veus wagnerianes; entre ells, i aquest és el tercer punt significatiu, el debut al Festpielhaus de Jonas Kaufmann, que va debutar el rol de Lohengrin fa un any a Munic i del que hi ha un bon testimoni en un DVD recent.


El nou Lohengrin
Lohengrin ha estat, a més, el títol escollit per encetar l’edició d’enguany del més cèlebre dels festivals musicals alemanys. El muntatge de Hans Neuenfels es basa en els perills de la neuroteconologia, que permetria la manipulació cerebral (i, per tant, de la voluntat) de l’home, com si es tractés de rates de laboratori. I les rates han estat el centre neuràlgic de les discuccions d’aquest espectacle.
Es pot defensar la idea de Lohengrin com a òpera de la redempció. O no. Perquè també és l’òpera del coneixement, sobre la fe en l’altre a través de l’amor; sobre l’amor que és respecte i fidelitat als principis de l’altre, quan aquest altre demana mantenir oculta o tancada una porta que mai no s’ha d’obrir (aquesta és també la idea d’El castell de Barbablava de Bartók). Wagner ambienta la seva obra en un període històric concret, el segle X, quan la dualitat entre paganisme i cristianisme era present al Brabant, la dimensió espaial en què s’ambienta el sisè títol del catàleg wagnerià, potser el més tràgic i, a parer del propi compositor, el més trist dels que va escriure.
Neuenfels, en una entrevista a Christine Lemke-Matwey inclosa al programa de mà de l’espectacle, planteja que el principi fonamental d’aquesta òpera és “No em preguntis res”. Diu el director: “Els personatges giren al voltant de la pregunta prohibida, com ratolins i rates envoltant un tros d’embotit”. Per això, Reinhard von der Trannen dissenya com a espai escenogràfic un laboratori en què, segons Trannen, « s’experimenta, es disseca, es passen les emocions al microscopi ».
Fins aquí res a dir, i el cert és que el muntatge resulta atractiu plàsticament, i fins i tot conté excel.lents idees, com una Elsa-cigne enlairant-se al final del segon acte davant de Parsifal i mentre una Ortrud-cigne negre es recargola de ràbia fins que un braç/ala d’Elsa/cigne es trenca; o la imatge de Gottfried, germà d’Elsa, emergent d’un ou en forma de fetus i trencant-se el cordó umbilical amb l’estesa de cadàvers de tots els cavallers i el rei del Brabant, de manera que tan sols queden, en un món nou, Gottfried, Lohengrin i el silenci.
Idees, insisteixo, que sobre el paper (i sense que suposin la descoberta de la sopa d’all) poden resultar interessants, però que en el fons són innecessàries perquè acaben sent redundants. El problema, doncs, no són les rates, sinó que fa l’efecte que s’ha volgut anar tan enllà que el cercle queda aviat tancat i la hilaritat és el que produeix algunes de les escenes d’un muntatge que, lluny de ser execrable, és de “passa que t’he vist”.
Andris Nelsons és un jove director que, potser per manca d’experiència, no ha construït un Wagner amb prou entitat teatral des del fossat. L’orquestra sonava poderosa, però excessivament desmanegada al primer acte i amb un rendiment paulatinament millor al llarg dels altres dos. Sobre l’escenari, Jonas Kaufmann i Evelyn Herlitzius mereixen tots els elogis com a Lohengrin i Ortrud respectivament. El tenor bavarès manté encara l’emissió dels aguts cantats a mitja veu amb engolaments (marca de la casa). Però el centre és pura meravella: Kaufmann, que va començar com a líric-lleuger, és ara un líric pur i apunta maneres de lírico-dramàtic de cara a un futur que haurem de seguir de la vora. Cada frase sembla ser, en Kaufmann, el resultat d’un estudi aprofundit, tant en la forma com en el fons, en les intencions i en els resultats que es volen obtenir i que, la majoria de vegades, són del tot exitosos.
Hertlitzius va ser una Ortrud imponent, poderosa i metàlica, incisiva i amb elecricitat emergent dels porus d’una pell revestida de maldat; es pot dir que es va cruspir l’Elsa d’una Annette Dasch que agrada molt (a alguns) però que a mi, ja des d’aquella Donna Anna salzburguesa fa dos anys, em deixa del tot indiferent: pura correcció, bona figura, cara de peix bullit i poca cosa més. L’esforçat Telramund de Hans-Joachim Ketelsen va pecar de poca projecció, tot i la incisivitat de les frases, que va cantar amb un timbre i color vocals poc interessants. Per la seva banda, van rebre merescudes ovacions Georg Zeppenfeld com a rei i Samuel Youn com a Herald. A més, és clar, d’un cor que en aquesta òpera és un personatge més i que en aquest muntatge va tenir un afegit pel fet d’haver-se de moure i comportar-se com a rates de laboratori.

Retrobar Parsifal
Tornava Parsifal, amb la posada en escena de Stefan Herheim vista el 2008 i de la que vaig dir, entre d’altres coses, el següent: “Herheim condensa part de la història alemanya dels últims 100 o 130 anys (…) En el fons, Herheim es manté fidel al latent tema de fons de Parsifal: la redempció. Heus aquí el problema, atès precisament el procés de la història alemanya, en paral.lel amb la de la percepció de l’últim drama musical de Wagner. En aquest sentit, la tesi del muntatge és clara: tan sols l’art pot redimir”. Repetia, al fossat i en paral.lel amb les funcions que dirigeix a Salzburg d’Elektra, un Daniele Gatti molt més dúctil i més flexible que no pas fa tres anys, per bé que aleshores ja em va agradar, i no pas poc. També repetien el Parsifal de Christopher Ventris, el Gurnemanz de Kwangchul Youn, l’Amfortas de Detlef Roth, el Klingsor de Thomas Jesatko i el Titurel de Diógenes Randes. Res a afegir al que ja vaig dir fa tres anys. En canvi, era nova la Kundry d’enguany, assumida per una Susan MacLean de timbre incisiu i potser massa metàlic al sobreagut, però molt en la pell del terrible i ambivalent personatge. La mezzosoprano nord-americana pot vantar-se, amb els seus companys de repartiment, d’haver participat en un dels muntatges més interessants i electritzants dels que hem vist en una dècada. I això, pels temps que corren, és molt.

15.8.10

VACANCES, PARÈNTESIS I VIATGES

Després de les passables funcions de Doña Francisquita al Liceu, la necessitat de fer vacances em va dur onze dies a Irlanda, on les notes operístiques van brillar per la seva absència. La setmana transcorreguda a Barcelona després del periple irlandès i abans d'emprendre la marxa cap a Bayreuth i Salzburg, ha servit per posar-me al dia de les òperes en CD i DVD acumulades a l'estudi de casa. Us en faig cinc cèntims per si algun en vol prendre nota o, encara millor compartir-ho.

GRAVACIONS DISCOGRÀFIQUES
DONIZETTI: Olivio e Pasquale. Nuova Era. Gravació prescindible per a una òpera igualment obviable del catàleg del músic de Bèrgam. Apte només per a curiosos.
CAGNONI: Re Lear. Dynamic. Curiosa (i fidel) adaptació de la tragèdia shakesperiana d'un músic italià gens conegut, Antonio Cagnoni (1828-1896). Enregistrament fet a Martina Franca el 2009.
MENOTTI: The Consul/Amelia al Ballo. Naxos. Gravacions originals i primerenques de les dues obres mestres del músic company de Samuel Barber. Imprescindible.
PARRA: Hypermusic Prologue. Kairos. Si la sessió al foyer al Liceu em va posar els pèls de punta, la gravació acaba per fer-se insuportable. Sigui dit amb tots els respectes.

GRAVACIONS EN DVD
MONTEVERDI: Il ritorno d'Ulisse in patria. Dynamic. A l'espera que es tregui l'enregistrament de L'incoronazione di Poppea, bravo per Pier Luigi Pizzi i per William Christie.
MOZART: El rapte al serrall. VAI. Salzburg, de 1967. Imprescindible per la posada en escena del gran Strehler i el Belmonte de Luigi Alva. Mehta, joveníssim. Llàstima del blanc i negre.
MOZART: Le nozze di Figaro. VAI. Gravació salzburguesa de 1963. Imprecinsible per Fischer Dieskau, Güden (debutant com a Comtessa) i la direcció d'un jove Lorin Maazel. En blanc i negre.
MOZART: La flauta màgica. VAI. Salzburg, 1964. Sensacional Pamina de Pilar Lorengar i simpatiquíssim Papageno de Walter Berry. Direcció musical de Kertész i escènica d'Otto Schenk.
BEETHOVEN: Fidelio. ARTHAUS. Reedició de l'enregistrament fet a Zuric el 2004. Gran Florestan el de Jonas Kaufmann i intensa direcció de Nikolaus Harnoncourt.
DONIZETTI: La fille du régiment. Gravació pirata feta de la televisió austríaca de les funcions a Viena el 1997. Flórez-Dessay-Álvarez i la Caballé fent i desfent en la producció de Pelly. Molt bo.
VERDI: Il trovatore. Arthaus. Un clàssic: la producció de Karajan dirigida pel salzburguès a Viena el 1978. Incommensurables Domingo i Cossotto. Excel.lents Kabaivanska i Cappuccilli.
WAGNER: L'Holandès errant. Deutsche Grammophon. Un altre clàssic de Bayreuth (1985) amb Estes i Salminen, en al marc de l'esplèndida posada en escena de Harry Kupfer.
SZYMANOVSKY: El rei Roger. Gravació pirata. L'angoixant posada en escena del Festival de Bregenz en el mateix muntatge que vam veure al Liceu. Molt interessant.
MAW: Sophie's Choice. Opus Arte. Òpera molt interessant del compositor anglès Nicholas Maw (1935-2009) sobre la novel.la homònima de William Styron. Sensacionals Kirschlager i Rattle.

Això és tot per ara. repeteixo: demà marxo a Bayreuth i d'allà a Salzburg. M'he resistit a llegir les crítiques del que hi veuré. Espero poder-ho explicar en propers posts. Pels qui encara gaudiu del període vacacional, gaudiu-ne!