27.1.09

NO HE CANVIAT D'ADREÇA NI DE DOMINI

Falsa alarma pels qui m'heu buscat a wordpress.com: segueixo a blogspot.com, com sempre. Una mica per allò que "val més un boig conegut que un savi per conèixer"... per bé que de tant en tant els capricis de la informàtica em facin alguna mala passada.
Salut i gràcies pel vostre interès!
Jaume

21.1.09

PRESÈNCIA CATALANA AL VIÑAS

Un any més, les primeres categories femenina i masculina del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas, que enguany ha arribat a la 46ena edició, han quedat desertes. Això no fa més que demostrar el rigor i el prestigi mundial que té el concurs. I és que hi ha bons cantants, músics amb tècnica, però no abunden els artistes de debò.

Tanmateix, és prou significatiu i alhora satisfactori que dos catalans hagin arribat amb premi al concert de guanyadors. La mezzosoprano barcelonina Carol García va exhibir agilitats pirotècniques amb un Rossini ben servit després d’una romança de Chapí. D’altra banda, el tenor de Valls Roger Padullés (segon premi en la categoria masculina) va posar punt final al concert amb un impecable “Salut! Demeure chaste et pure” del Faust de Gounod i una excel.lent versió del “Kuda! Kuda!” de l’Ievgeni Onegin de Txaikovski.

També va agradar molt la soprano de Sri Lanka Kishani Jayasinghe, segon premi femení. Tot i que haurà de seguir treballant, el tenor coreà Hyojong Kim va exhibir una veu lleugera molt apta per a Mozart i potser menys per al Rodolfo de La bohème. En tot cas, el seu tercer premi masculí està més que justificat. Per contra, no vam entendre el premi de la categoria de Lied i Oratori atorgat al baríton coreà Sung-Hwa Hong, de veu estellada i d’escassa personalitat.

20.1.09

PRESENTACIÓ DE LA NOVA TEMPORADA DEL LICEU

Avui s’ha presentat la temporada 2009-10 del Gran Teatre del Liceu. Joan Francesc Marco, director general del teatre, i Joan Matabosch, director artístic, han estat els encarregats d’explicar als mitjans de comunicació el que serà la desena temporada d’ençà de la reinauguració del teatre de La Rambla.


NOVETATS INTERESSANTS

La cosa començarà, després de les funcions de ballet, l’1 d’octubre, amb la primera de les onze funcions de L’arbore di Diana de Martín i Soler, inèdita al Liceu. Recentment vista a València, el títol és una pura delícia i la coproducció del Liceu amb el Teatro Real de Madrid comptarà amb la presència a l’escenari de dos repartiments, el primer dels quals amb, entre d’altres, Laura Aikin, Joel Prieto i Ainhoa Garmendia dirigits musicalment per Harry Bicket i escènicament per Francisco Negrín. De l’1 al 14 d’octubre.event_place_opera_liceu1

La següent gran novetat serà l’estrena a Espanya de Król Roger (El rei Roger) de Karol Szymanowski, sobre Les bacants d’Eurípides. Vuit funcions del 2 al 16 de novembre amb doble repartiment. Al primer, tot un luxe: Anne Schwanewilms i al segon el recent segon premi del Viñas, el tenor Roger Padullés en un paper que no és poca cosa. Dirigiran Josep Pons (anomenat principal director convidat) i David Pountney. La coproducció es fa amb el Festival de Bregenz, que l’estrenarà aquest estiu.

El segle XX tindrà una nova presència amb l’estrena a Espanya d’Hypermusic Prologue, l’estrena absoluta de la qual es farà el proper juny a París. El compositor és el català Hèctor Parra, amb llibret de Lisa Randall. Una de les principals novetats de la proposta, que es presentarà en dues funcions al foyer (27 i 28 de novembre) rau en la visita a casa nostra del mític Ensemble Intercontemporain que dirigirà Clement Power.

També suposa una novetat l’estrena al Liceu de Les mameilles de Tirésias del sempre iconoclasta Francis Poulenc. Serà en dues funcions (27 i 28 de maig del 2010) amb María Bayo a l’escenari emmarcada en una proposta escènica dirigida per Emilio Sagi. Josep Vicent alçarà la batuta per a una òpera cambrística de durada igualment de cambra: escassament una hora.

També suposa l’estrena al Liceu la descomunal òpera de Sergei Prokofiev El jugador, que es presentarà en versió de concert en dues úniques audicions, el 26 i 29 de juny, amb direcció musical d’Aleksandr Aníssimov. En escena, tota una Olga Guriakova i, atenció, la presència sempre radiant (per bé que en personatge secundari) de la gran Elena Obraztsova.


TRADICIÓ I RETROBAMENTS

El Liceu sembla, amb aquesta nova temporada, treure’s l’espina de les absències sempre doloroses. El retraobament amb la tradició, doncs, es manté a l’alça amb títols de sempre i per sempre, alguns dels quals bandejats fa massa temps del teatre.

Fa més de quinze anys, per exemple, que Il trovatore no puja a l’escenari de La Rambla. Tornarà a fer-ho al llarg de 19 funcions entre el 2 i el 30 de desembre. Tot un regal de Nadal que ens facilitaran els membres de tres repartiments. En el primer, destaca tota una Fiorenza Cedolins al costat d’una Luciana d’Intino amb qui poden arrencar-se la pell a tires. Al segon, una Krassimira Stoyanova apta només per a incondicionals (Leonora no és tan bleda com Desdemona) al costat del Luna de Michaels-Moore; i al tercer (és a dir el de preus més barats) Maria Pia Piscitelli i Elena Manistina. Sempre amb direcció musical d’una batuta d’ofici com la de Marco Armiliato i escènica de Gilbert Deflo.

La fredor de l’hivern farà molt apropiat l’escalf voluptuós de Tristan und Isolde, amb onze funcions entre el 23 de gener i el 20 de febrer. L’esceonografia de David Hockney pot ser una dels al.licients de la proposta, que dirigirà escènicament Stephen Pickover i musicalment Sebastian Weigle. En escena Deborah Voigt, Peter Seiffert i Michaela Schuster al primer repartiment i Silvia Dussman, Richard Margison i Janina Baechle al segon.

Els amants de la pirotècnia vocal viuran una dolça primavera de la mà de Donizetti i la seva espaterrant Fille du régiment (en français, bien entendu!) amb parella d’asos: Patrizia Ciofi i Juan Diego Flórez. I com a curiositat la Comtessa d’Ann Murray, amb direcció musical d’Yves Abel i escènica de Laurent Pelly que, si treballa tan bé com ho ha fet amb les operetes d’Offenbach al Châtelet, ens regalarà una festa de les grosses. Dos repartiments al llarg d’onze funcions entre el 7 i el 25 de març per a una producció propia que adaptarà tres muntatges procedents de Nova York, Londres i Viena.

Un altre feliç retrobament seràliceu12 amb El rapte al serrall, que des del febrer de 1985 no es veu al Liceu. Ivor Bolton, conspicu mozartià, i Christof Loy debutaran al Liceu com a directors musical i escènic d’una proposta amb dos repartiments, al primer dels quals s’inclou la que segurament sigui (amb perdó d’Edita Gruberová) la Konstanze del moment: Diana Damrau. 9 funcions del 12 al 23 d’abril.

També feia més de 20 anys que no teníem Rosenkavalier, i les set funcions programades de l’òpera de Richard Strauss entre el 10 i el 28 de maig saciaran la set de Mariscala. L’aristocràtic personatge serà assumit per Martina Serafin al costat d’un equip que inclou una Sofia i un Octavian de somni: Ofèlia Sala i Sophie Koch. Michael Boder, director musical del Liceu dirigirà des del fossat un muntatge que signa escènicament Uwe Eric Laufenberg.

L’estiu tindrà cara i creu: cara tràgica amb una Pikovaya Dama que recupera el muntatge dirigit per Gilbert Deflo i amb les veus entre d’altres de Ben Heppner, Emily Magee, Lado Atanelli i Ludovic Tézier amb direcció musical de Michael Boder al llarg de sis funcions entre el 19 de juny i el 4 de juliol; creu còmica amb les set funcions fora d’abonament de Doña Francisquita amb una sucosa parella protagonista: Mariola Cantarero i Josep Bros, dirigits musicalment per Miquel Ortega i escènicament per Luis Olmos.


VALORACIÓ ESTADÍSTICA

Seran dotze títols, un en concert i un al foyer, al llarg de 93 sessions. Poques, tenint en compte les potencials rendibilitats d’un escenari de luxe no sempre prou o ben aprofitat. Seran cinc estrenes, tres de les quals al Liceu (L’arbore di Diana, Les mameilles de Tirésias i El jugador) i dues a Espanya (Król Roger i Hypermusic Prologue). Seran tan sols dos els títols dirigits pel titular, un Michael Boder que hauria de treballar molt més a fons davant d’una orquestra que ho necessita.

Serà una temporada (no ens queixem) amb un pes evident cap als segles XX i XXI, amb quatre títols del segle passat i un del present, als que cal sumar les dues òperes del segle XVIII i les qiatre del XIX. Tradició i modernitat, doncs, estan assegurades en una temporada que ajuda a retrobar el públic amb títols que fa massa que no s’han vist a casa nostra.

També serà una temporada de grans veus: Aikin, Damrau, Ciofi, Flórez, Voigt, Schuster, Cedolins, Schwanewilms, Heppner, Skovhus, Koch, Bros… a les que cal sumar les del concert de Vivaldi amb Magdalena Kozená (6 de novembre) i les dels cinc recitals: les dues Felicity (Palmer i Lott), Montserrat Caballé, Joyce DiDonato i Christine Schäfer.

Molt bé. I…? Encara s’esquiven temes, com els de la segona sala; encara es magnifiquen coses, com el fet que hi hagi 386 funcions, 258 entre La Rambla i l’Auditori de Cornellà i 128 en gira. Però un any té 365 dies. I si descomptem els 30 del mes d’agost, en queden 335. Que tan sols hi hagi 93 dies d’òpera (les funcions infantils no compten) davant dels restants 242 no és que ens faci veure el vas mig buit. És que només el veiem emplenat un quart de la seva capacitat. I això que no som pas pessimistes…

18.1.09

DUES TARDES AMB LA BERGANZA


La primera a la ràdio (l'entrevista la passo el mes de març) i la segona, amb en Jaume Aragall, ahir al foyer del Liceu. Han estat dues jornades molt, molt emocionants.
Els detalls del Viñas, en un proper post.

4.1.09

UN DIA AL LICEU


Hi ha dies que un plantaria la tenda. Amb molt de gust: dissabte va ser "un dia de Liceu". O un dia de Liceu. Amb doble sessíó: matí i tarda. Falla i Verdi. Ves per on, a partir d'arrels literàries hispàniques: Cervantes i García Gutiérrez.

Retablo d’adults per a públic infantil
Un matí al Liceu pot ser una grata experiència si es té en compte que no es veurà un títol de gran repertori però sí una petita gran obra. El retablo de Maese Pedro de Manuel de Falla és una d’aquestes peces de difícil encaix entre el públic infantil però que amb una intel.ligent posada en escena pot arribar a ser del tot escaient. Enrique Lanz, director de la companyia Etcétera i nét d’un amic de Falla que conservava material per a l’òpera que el compositor gadità va escriure per a la Marquesa de Polignac sobre un episodi del Quixot cervantí, ha estat l’artífex d’un espectacle senzill i complex a la vegada. Senzill perquè la trama és linial i la durada d’una brevetat que va ser la causa de la inclusió del Concert per a clave de Falla a mode d’obertura. Iván Martín, al costat de l’Orquestra de l’Acadèmia del Liceu dirigida eficaçment per Josep Vicent, va fer un bon paper davant de l’instrument de teclat.
La complexitat venia donada per la disposició escènica tenint en compte la immensa boca de l’escenari del Liceu, però la intel.ligència de Lanz va aconseguir uns bons resultats amb la inclusió d’immensos ninots articulats que simulaven els personatges de la peça que contemplen les marionetes de Maese Pedro.
Doblant-los, l’equip de cantants integrat per Joan Martín-Royo, Marisa Martins i Xavier Moreno va resultar de gran eficàcia i competència. El resultat és un dels espectacles destinats a públic infantil més interessants que hem vist al Liceu. I el públic infantil ho va entendre, davant d’una partitura que d’entrada no sembla massa apropiada per als menuts de casa Paradoxalment, aquesta van mantenir un silenci exemplar, en contraposició als adults que (ves quina cosa) no callaven. Davant de reaccions així, era difícil distingir qui eren els nens i qui els ganàpies.

Segon Simon amb segon repartiment
El bon nivell musical de les representacions de Simon Boccanegra amb primer repartiment al Liceu es manté al segon, en part (i una vegada més) per la gran tasca de Paolo Carignani davant de l’orquestra del teatre de La Rambla de Barcelona. El paper del cor, amb direcció de José Luis Basso, segueix constatant la bona salut del cos estable del teatre, ben complementat amb els moviments marcats per Ferran Carvajal, segurament l’únic element reeixit de l’erràtica posada en escena de José Luis Gómez.
Alberto Gazale assumeix el paper titular amb convicció. La veu és menys rodona que la de l’intèrpret del primer repartiment, però aprofundeix molt més en els trets patètics del personatge de Simon Boccanegra, amb una sàvia distinció entre el Boccanegra del pròleg i el dux de Gènova dels tres actes de què consta l’obra.
Barbara Haveman té una veu important, carnosa, suficient per remarcar el caràcter apassionant del personatge d’Amelia al costat d’Adorno però amb la ductilitat per ser igualment la filla de Boccanegraen la gran escena del duet amb el seu pare.
El tenor d’aquest repartiment era Aquiles Machado en la pell d’un Adorno lleument esquitxat per poc esmalt en el registre agut: en més d’una ocasió ens hem referit a la relativa eficàcia del tenor veneçolà en papers que no li escauen. El d’Adorno és un d’ells. En canvi, Fiesco va com anell al dit al bon gust i al sentit expressiu mesurat i convincent de Stefano Palatchi, a qui voldríem veure molt més en un teatre que va ser marc dels seus primers èxits. Molt bé el Paolo de Carlos Bergasa en el conjunt d’una vetllada intensament verdiana.

2.1.09

ELS FRUITS SABOROSOS DE MARTÍN I SOLER A VALÈNCIA

Sana enveja: quatre sales-quatre. Són les que té el Palau de les Arts de València que, tot i la seva estructura fallera, sembla haver agafat velocitat de creuer. A veure quant dura i esperem que no hi hagi icebergs que el duguin al naufragi.


Una òpera deliciosa

De les quatre sales, dues estan habilitades per a l’òpera i la Martín i Soler, malgrat algunes limitacions en la seva disposició escènica, ha presentat L’arbore di Diana, deliciosa òpera del compositor que du el nom de la sala i que la va estrenar al Burgtheater de Viena l’ú d’octubre de 1787, 28 dies abans que Mozart presentés el seu Don Giovanni a Praga. El llibret, de Lorenzo Da Ponte, revela la seva grandesa com a poeta i dramaturg: insolència i amoralitat es donen la mà en un text que irritaria en el seu moment catòlics i protestants, i que avui posaria els pèls de punta a feministes irredemptes. La tesi és simple: el triomf de l’instint, l’amor lliure, sensual i l’erotisme, que guanyen per golejada els defensors de la castedat impostada i imposada per preceptes morals i religiosos. Tot plegat amanit amb gotes de sagnant misogínia.

El caràcter vitalista del llibret es tradueix en una partitura deliciosa i que demostra l’ofici de Vicent Martín i Soler. És clar que Mozart és un geni, perquè descolla i surt del normal, però “Martini lo spagnuolo” (com era conegut a la Viena del moment el valencià) era un excel.lent artesà del pentagrama. I va saber connectar amb els gustos de l’època: no en va, personatges com les tres nimfes o el Doristo de L’arbore di Diana prefiguren les tres dames i el Papageno de La flauta màgica. L’univers de Così fan tutte també és latent en una pàgina que, en certa manera, també anuncia la futura “Scuola degli amanti”: Diana és una Fiordiligi avant la lettre, i no tan sols pel caràcter: una ària com “Sento che Dea son’io” presagia el “Come scoglio” del primer acte de l’òpera mozartiana, i el duet entre Amore i Doristo del primer de L’arbore di Diana fa pensar en el futur “Il core vi dono” entre Gugliemo i Dorabella, al segon de Così fan tutte.

L’òpera de Martín i Soler, doncs, està revestida pels codis (a)morals de Da Ponte, refinat observador de la realitat de la seva època, que va obrir en canal amb agut bisturí. La finor prototípica del divuit, a més, es revela musicalment en passatges com els ja esmentats o en pàgines com l’ària d’Amore “Sereno raggio” o “Teco porta o mia speranza” de Diana, sempre al segon acte.


Repartiment llevantí

A l’encert de la programació cal sumar el jove, competent i, en bona part, equip valencià que va defensar amb sòlids arguments la partitura del músic llevantí. Començant per la delicada i sensual Diana d’Ofelia Sala, el volum vocal de la qual s’ajusta com anell al dit a la sala on es presentava l’obra. Tot i amb alguna estridència, la veu de la mezzo Marina Comparato serveix amb correcció el rol d’Amore. El timbre poc personal del baríton Christian Senn no va impedir que el seu Doristo funcionés, al costat de dos tenors de línia noble com són Joel Prieto i, sobretot, Dmitri Korchak, respectivament Silvio i Endimione.

Tres joves valencianes (Sílvia Vázquez, Cristina Faus i Sandra Ferrández) eren les tres nimfes Britomarte, Cloe i Clizia amb lloables individualitats i bon sentit d’equip. El mateix que va transmetre la direcció musical de Rubén Dubrovsky, tot i limitar-se a complir, revelant la subtilesa d’una partitura que tampoc no és que contingui un tractat de metafísica, i a la que es va plegar una reduïda formació de l’excel.lent Orquestra de la Comunitat Valenciana.

Llàstima de la poca inventiva d’un espectacle poc lluït a mans de Daniel Slater, ben acotxat pel suggerent decorat de Leslie Travers però fatalment vestit pels figurins de Pedro Moreno. El bon gust de la música de Martín i Soler no van tenir un bona traducció visual: no es pot tenir tot…