27.7.14

REVOLUCIÓ A PERALADA



Andrea Chénier és una òpera d’embolica-que-fa-fort, un melodrama molt ben escrit per la magistral ploma d’Umberto Giordano, potser menys refinat que a Fedora però molt més incisiu en expressivitat i en anar directament a l’emoció. Part d’això és el verisme i Andrea Chénier no enganya ningú.
Per tal que la funció sigui rodona, calen tres veus esplèndides i un bon planter de secundaris. I el cert és que la coproducció entre l’ABAO i el Festival de Peralada, i que dissabte s’estrenava als jardins-auditori del castell empordanès, va funcionar notablement. Ho va fer possible, justament, el trio protagonista, format per Marcelo Álvarez, Csilla Boross i Carlos Álvarez. Com és sabut, aquests dos darrers suplien els cantants inicialment previstos. Al baríton malagueny el coneixem prou (fins i tot de diverses actuacions a Peralada), però no sabíem res de la soprano hongaresa que assumia la part de Maddalena de Coigny. Espléndid Carlos Álvarez, Gérard de veu expansiva, molt controlada a partir del segon acte (ho va ser menys al primer), amb intensitat i rotunditat i una esplèndida interpretació actoral.
Csilla Boross té una veu homogènia, la línia de cant és immaculada i l’expressivitat força treballada. No és una soprano antològica, però ho dóna tot, i això li juga alguna mala passada, com ara un “Sono io” conclusiu mal projectat i que se li va acabar trencant. Mal menor, en tot cas, per a una interpretació aplaudible.
Marcelo Álvarez mai no ha estat sant de la meva devoció, tot i que reconèixer-ne les virtuts. Abandonat ja el repertori de líric lleuger o de líric pur, el tenor argentí fa temps que s’ha endinsat en terrenys més robustos, com ara els característics papers de spinto com el titular de l’òpera de Giordano. El seu és un Andrea Chénier complidor, però no de manual. El cant a batzegades de “Come un bel dì di maggio” va estar per sota del nivell de “Sì, fui soldato”, mentre que l’”Improvviso” de sortida va acabar molt millor del que havia començat. Bon Chénier, en tot cas, però que no passarà a la història.
L’òpera de Giordano té una galeria de personatges que permet gaudir d’un planter de secundaris que s’hi poden lluir de valent. Va ser el cas del bon Roucher de Valeriano Lanchas, el rotund Mathieu d’Àlex Sanmartí, el sinuós Incredibile de Francisco Vas i el musical Abbé de Vicenç Esteve Madrid. Discrets la resta.
José Luis Basso signava, amb aquesta, la seva darrera producció al Liceu com a director del cor titular. La massa coral va estar bé i prou, al contrari d’una orquestra desmanegada i embrutida per un so que feia poca justícia a les subtileses de la partitura, especialment els moments més manieristes o aquells que demanen un lirisme tan especial com el que proposa Giordano, per exemple al final del tercer acte. Marco Armiliato va signar una direcció tosca i pel broc gros, complementada per pífies puntuals però suficientment reconeixibles. Ja sabem que tocar a l’aire lliure, i en un espai com el fossat improvisat dels jardins de Peralada, no és el mateix que fer-ho en un espai tancat i pensat per a l’ocasió. Però ahir la cosa va estar a la vora del naufragi. Llàstima.
El muntatge que signa Alfonso Romero Mora compta amb bonic vestuari de Gabriela Salaverri i escenografia al servei del drama de Ricardo Sánchez Cuerda. Romero Mora explica –i bé- el procés de decadència i esquerdamenta dels protagonistes d’una revolució (la francesa) que va acabar devorant els seus propis fills, tal i com diu el llibret de Luigi Illica. El director madrileny, però, assenyala que la decadència afecta tant els aristòcrates del primer acte com els “sans culottes” i els protagonistes del “terror” imposat a partir de 1793 a la França revolucionària.  Això incideix, en la seva lectura, en el retrat de la noblesa de Gérard i en la fragilitat de Maddalena i Chénier. Res nou, en efecte, però molt ben explicat i amb algunes idees molt interessants i un bon treball actoral.
Peralada s’apunta, amb aquest títol, un nou triomf en el seu periple festivaler, que tanta prioritat dóna a l’òpera. Una producció, en tot cas, llastimada tan sols pel trist paper d’una orquestra que semblava demanar a crits que necessita vacances i reprendre forces per encarar amb qualita ti exigència la nova temporada 2014-15 del Gran Teatre del Liceu.

26.7.14

CARLO BERGONZI (1924-2014)

Aquest matí rebo un missatge, molt trist, de l'amic Santi Vela: aquesta nit ha mort Carlo Bergonzi. Gran entre grans, havia fet 90 anys el diumenge 13 de juliol.
M'uneixen molts (bons) records de Bergonzi, des que era petit: la seva veu sonava, molt més que de la Del Monaco, Corelli o Di Stefano a casa dels meus mares: gravacions de Don Carlo, Aida, La bohème o La forza del destino que corrien per casa i interpretades pel gran tenor italià que ens acaba de deixar. Així vaig aprendre a distingir una veu bella d'una que no ho és. I és que Bergonzi, com la d'Aragall o Corelli, tenia un timbre bellíssim i el seu era un fraseig immaculat, dels pocs que podien abordar l'"Hostias" del Rèquiem de Verdi amb el pianíssim marcat en la partitura.
Li ho vaig recordar quan, el gener del 2005, el vaig poder entrevistar per a la ràdio a l'Hotel Ritz de Barcelona, on Bergonzi s'hostatjava en dies de Concurs Viñas. Dies tristos perquè va ser aleshores quan va morir Victoria de los Ángeles. I Bergonzi la va evocar, entre llàgrimes, juntament amb la que havia estat col.lega i molt amiga, Renata Tebaldi. L'emoció de Bergonzi es contagiava, i no tan sols en les seves representacions o gravacions.

Una vida exemplar
Carlo Bergonzi va néixer a Polisene, a la vora de Parma, el 13 de juliol de 1924. Va estudiar al Conservatori Boito de Parma i va debutar a Lecce amb el paper de Figaro d’El barber de Sevilla rossinià. I és que Bergonzi va començar la seva carrera com a baríton, però en ocasió d’una audició per a Nàpols, un empresari li va fer notar que en realitat la seva tessitura era de tenor. Va ser aleshores quan, en menys de dos anys, Bergonzi va reciclar-se i el 1951 debutava a Bari en el rol titular d’Andrea Chénier
El 1953 li arribava la gran oportunitat de La Scala, on debutava amb l’òpera Mas’Aniello de Napoli. L’èxit d’aquella vetllada va fer-lo de seguida un dels tenor predilectes de l’exigent públic milanès, i Bergonzi va convertir-se així en un dels membres d’una generació daurada en matèria de veus de tenor: Mario Del Monaco, Giuseppe Di Stefano o Franco Corelli van ser alguns dels seus il.lustres col.legues
Bergonzi va convertir-se aviat en un tenor de fama i reconeixement internacionals: debutava al Teatre Stoll de Londres el 1953 com a Don Alvaro de La Forza del destino, la mateixa òpera amb què es presentava el 1962 al Covent Garden de la capital anglesa. Allò confirmava una vegada més els dots innegables de Bergonzi per assumir el repertori verdià, de qui ha estat un dels seus ambaixadors més emblemàtics,
La de Bergonzi va ser una veu de gran puresa en la línia, amb un sentit elegant del fraseig i una transparència com pocs. Però fou capaç d’abordar papers forts que, sense arribar a ser dramàtics (mai, per exemple, no va cantar Otello), sí que li permetien assumir-los amb convicció. Per això, juntament amb els papers de Verdi, els de Puccini, Mascagni, Leoncavallo, Boito, Gounod, Meyerbeer o Donizetti tampoc no se li van resistir.
La constància i la vitalitat van ser d’altres característiques del tenor italià, que es va passejat durant dècades pels principals teatres d’arreu, i això inclou especialment els europeus (com el Liceu, on va actuar en diverses ocasions) i d’Amèrica del Nord i del Sud, a més de terres llunyanes com ara el Japó, on el públic nipó adorava Bergonzi. Al Metropolitan de Nova York, per exemple, Bergonzi va debutar el 1956 i va actuar-hi durant 30 temporades, fins el 1988, en què va cantar per última vegada unes funcions de Luisa Miller de Giuseppe Verdi.
Carlo Bergonzi vivia a Busseto, fidel a la causa de Verdi, per qui sentia una admiració que fins i tot es traduïa en el bastó que duia el tenor, i que reproduïa el cap del compositor. Però no podem oblidar, com dèiem abans, que Bergonzi va ser intèrpret il.lustre de compositors variats i que, tot i estar centrats en el romanticisme, van de l’òpera francesa a la italiana i amb noms diversos i fins i tot d’estètiques diverses.
Un tenor amic dels seus bons amics, entre d’altres el baríton Dietrich Fischer Dieskau, amb qui Bergonzi va protagonitzar diversos enregistraments i representacions operístiques.Gran entre grans, sense dubte... el consol? Pensar que encara ens queda Nicolaï Gedda...



13.7.14

ENTREVISTA A ROGER GUASCH

Adjunto l'enllaç amb l'entrevista a Roger Guasch, director del Gran Teatre del Liceu, radiada a Una tarda a l'òpera d'avui diumenge, a Catalunya Música.

http://www.catradio.cat/audio/828094/Parlem-amb-Roger-Guasch-Director-General-del-Gran-Teatre-del-Liceu

12.7.14

ENERGIA NEGRA AL LICEU



Confesso que no les tenia totes, però des del minut zero aquest Porgy and Bess desprèn una energia que s’encomana al llarg de les posteriors (quasi) tres hores d’espectacle. Fa dos anys vaig veure una versió de l’òpera de Gershwin (molt més reduïda que aquesta i en format musical) al Richard Rodgers Theatre de Nova York i no em va agradar, ni de lluny, tant com aquesta.
En primer lloc, cal recordar que Porgy and Bess és una de les millors òperes del segle XX, perfectament equiparable –salvant, és clar, les distàncies estètiques que les separen- a Elektra, Wozzeck, Billy Budd o Die Soldaten, per citar d’altres títols que personalment considero com a inapel.lables obres mestres operístiques del segle passat. La dicotomia entre òpera popular i òpera elitista mai no m’ha interessat, i menys en una obra com aquesta. Per tant, assistir a una de les estranyíssimes funcions que es poden veure de Porgy and Bess, almenys a Barcelona on feia 32 anys que no tornava, és un veritable privilegi.
El muntatge, esplèndid, que presenta la Cape Town Opera és una excel.lent oportunitat per retrobar-se amb aquest clàssic del segle XX de la mà d’una companyia sudafricana que desprèn color, energia, vitalitat i qualitat per tots costats. La direcció escènica de Christine Crouse, desplaça l’acció original -que transcorre a Catfish Row, suburbi de Charleston (Carolina del Sud)- al Soweto dels anys 70’. Sense alterar les intencions originals de DuBose Heyward, l’espectacle reforça els elements de marginalitat en què viuen els personatges immortalitzats per la música de Gershwin. I de passada, alguns números com “Oh, I can’t sit down” (primera escena del segon acte i que aquí serveix per tancar la primera part) serveixen per recordar el clam per les llibertats entre els negres víctimes del vergonyant apartheid de Sudàfrica.
De fet, l'espectacle bascula entre les grans produccions operístiques a l'estil de la que va dirigir Rattle a Glyndebourne o la més recent de John DeMain a San Francisco i pren el camí del mig del que seria l'òpera entesa des de la seva integritat i complexitat i la seva reducció a musical a l'estil Broadway. En aquest sentit, cal dir que l'opció de Crouse és intel.ligent i pot acontentar tothom. O quasi.
Porgy and Bess és una òpera molt llarga, que sencera pot arribar a les quatre hores. Sovint és una obra escapçada i de vegades fins i tot massacrada. Aquí, la versió presentada és reduïda respecte de l’original, però concentra bé els esforços en narrar la història amb números molt ben resolts i amb un engranatge de precisió rellotgera i amb moments àlgids com It Ain't Necessarily So” (al principi de la segona part) o el conclusiu “I’m on my way”. Per no parlar de la màgica i sobtada transformació de la Bess “de sempre” quan es decideix a marxar a Nova York amb Sportin’Life en la penúltima escena de l’òpera.
En aquest espectacle destaca un treball conjunt, més que no pas les individualitats. I cal dir que brillen molt més els personatges secundaris més que no pas els titulars. Xotela Sixaba és un Porgy de veu generosa i ben projectada, però tendeix a matisar poc en general i el seu “I got plenty o’nuttin" va pecar de massa monolític. L’afinació de Nomhlanhla Yende (Bess) va ser lleugerament dubtosa en els passatges inicials d’”Oh, the train is at the station”, però en general va ser compensada per un moviment escènic extraordinari. Grans veus, en canvi, les de Siphamandia Yakupa (Clara), Arline Jaftha (Serena), Andile Tshoni (Peter), Lusindiso Dubula (Mingo) i singularíssima i carismàtica personalitat la de l’enorme -en tots els sentits- Miranda Tini (Maria). A Sportin’Life se li demana, més que un cant líric, un cant incisiu i sinuós, i Tshepo Moagi ho va aconseguir des del principi de les seves intervencions. Discreció, d’altra banda, per al Crown més aviat anecdòtic de Mandisinde Mbuyazwe.
El cor de la Cape Town Opera destaca per una homogeneïtat admirable, complementada amb la capacitat dels seus membres per ballar amb ritme encomanadís mentre entonen alguns dels números corals que impregnen la partitura. Sorpresa molt agradable pel que fa a la prestació orquestral, brillant, de la mà de la formació liceista capitanejada per tot un especialista com Tim Murray, que va treure tot el suc i el swing necessaris del fossat del Liceu. Artilleria Cape Town al complet. La cosa dura fins dissabte 19 de juliol i encara queden entrades. No us ho deixeu perdre!!!!