31.5.09

FI DE CICLE, FI DE FESTA

Capvespre dels déus al Palau de les Arts de València (dissabte, 30 de maig del 2009)
Tot Capvespre dels déus és un final de cicle, això és inapel.lable. Però no sempre és segur que sigui un final de festa. Ho ha estat al Palau de les Arts de Valencia, que acaba tercera temporada amb la tercera jornada de L’Anell del Nibelung (i quart títol de la Tetralogia wagneriana) en dues funcions aïllades, abans de presentar-la integrada en dos torns del cicle complet.
Si ha estat una festa, la cosa es deu pels elements constitutius d’aquest Anell. En primer lloc, la tenacitat, prudència i intel.ligència de Helga Schmidt, directora artística del complex valencià, que ha sabut aplegar un equip competent; en segon, és clar, els dos grans noms d’aquest equip, el director musical (Zubin Mehta) i l’escènic (Carlus Padrissa), integrants d’un binomi que ha donat fruits massa sabororos com per ser oblidats: aquest Anell ja és història i caldrà revisar-lo en la propera edició en DVD.
El binomi Mehta/Padrissa
Més que en la resta de títols del cicle, la direcció de Mehta m’ha semblat més acurada i més implicada emocionalment (si exceptuem, ves quina cosa, la marxa fúnebre de Sigfrid, tan neta i ben tocada com mancada de tremp dramàtic). El director indi m’ha semblat sempre excessivament prudent a l’hora d’implicar-se en el rerefons tràgic d’una partitura que en el fons, més que èpica, és sagnant, amb brolladors existencials que han de fer l’efecte de cop de puny. En aquest Capvespre, i si deixem de banda la citada marxa, la cosa m’ha semblat molt més reeixida... o potser és que ja m’havia acostumat al “so Mehta” per a aquest Wagner. El cert és que la cosa tampoc no hauria estat la mateixa sense aquest instrument impecable que és l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, el so de la qual és dels que deixen petjada.
Carlus Padrissa (La Fura dels Baus) ha tornat a fer una feina excel.lent, rellegint el cicle wagnerià des d’una narrativitat linial impecable, fidel a la història original però amb apunts que permeten incidir en la complexa relació home-natura, aquí més que mai, sobetot tenint en compte el context humà (els guibixungs): la barqueta de Siegfried semblava una joguina, navegant en un riu literalment ple de merda a causa dels efectes tòxics del plàstics de les ampolles que hi suraven. És clar que també es recorre al que ja és un tòpic en el cas de Gunther i la seva colla d’impresentables: l’emergència del capitalisme, aquí amb símbols monetaris i obsessions numèriques projectades en pantalla. O la tan discutida (leitmotiv final obliga) redempció per amor de l’últim quadre. Precisament, aquesta escena va patir de certa redundància visual, no exempta de paradoxes i de preguntes formulades sense una voluntat explícita de sentar càtedra. Tot plegat, però, no treu mèrit a un treball dramatúrgic ben acotxat pel suport videogràfic de Franc Aleu i escenogràfic de Roland Olbeter, mentre que els figurins de Chu Uroz encara segueixen sense convèncer-me.

Bones veus
Aquest cicle valencià, però, no es redueix a dos grans noms de la batuta i la direcció escènica, perquè també ha demostrat que es pot aplegar un bon equip vocal sense necessitat de noms estelars. I El capvespre dels déus ho ha constatat una vegada més. La poderosa Jennifer Wilson va anar a més com a Brunilda, amb una immolació que va saber dissimular el (lògic) cansament d’una part extenuant; Lance Ryan va suplir el Siegfried de l’any passat en la pell d’un heroi de timbre estentori, volum poderós i línia noble. I, sí, de veu que a mi em sembla prou bonica, si bé els sobreaguts no semblen ser el fort del tenor canadenc. Incommensurable, gegantí (per partida doble), convincentment odiós, el Hagen de Matti Salminen ens referma un cop més que el baix finès és, sens dubte, un dels millors cantants dels últims 25 anys, sense exagerar. El paper de Gutrune sempre queda a l’ombra, però si el defensa una soprano d’ofici i benefici com la portuguesa Elisabete Matos la cosa resulta prou atractiva, i així va ser, al costat del competent Gunther de Ralf Lukas. Es va aplaudir (amb justícia) la poderosa Waltraute de Catheryne Wyn-Rogers, així com els dos tripartits: el de les nornes (Daniela Denschlag, Pilar Vázquez i Eugenia Bethencourt) i, sobretot, les tres delicioses filles del Rin (Silvia Vázquez, Ann-Katrin Naidu i Marina Prudenskaya). Les escenes amb aquests grups de personatges (com ja va passar amb les filles del Rin a L’or del Rin d’aquesta mateixa producció) són les que millor de mostren la inventiva i la qualitat del muntatge de Padrissa i del seu equip escènic.
En definitiva s’ha arribat a la fi del cicle amb una tripulació que navega a tota màquina. I n’ha fet un final de festa, perquè uns quants prenguin nota de l’exemple a seguir: quan tindrem un Anell del Nibelung de producció pròpia al Liceu?

19.5.09

L'AMOR VERITABLE NO CONEIX LA POR

"Wahre Liebe fürchtet nicht" és el que canta Leonore, gairebé al final de la beethoveniana Fidelio. Aquest sembla ser el motiu conductor del muntatge de Jürgen Flimm, procedent del Metropolitan de Nova York, i que arriba al Gran Teatre del Liceu 25 anys després de l'última versió escenificada de l'òpera alemanya a l'escenari de La Rambla. El cert és que les dues versions immediatament anteriors (una al Palau de la Música i l'altra al mateix Liceu), en concert, no feien enyorar l'escena, potser perquè l'òpera de Beethoven, tot i estar carregada de bones intencions, és fluixa des del punt de vista dramatúrgic, per bé que la música estigui fora de discussió.
Emmarcada en el segon període de la producció del compositor de Bonn, Fidelio és una exaltació de l'amor redemptor a través d'un personatge femení. I aquest vol ser el punt de partença de Flimm, que signa una ajustada direcció que sense aportar res al que ja sabem, signa una cal.ligrafia immaculada, de vegades una mica monòtona, especialment en els diàlegs parlats que, per sort, estan convenientment retallats. Per una vegada, atès el caràcter monolític de la dramatúrgia de Flimm, no s'enyora la incorporació de l'obertura "Leonora-III" al segon acte.
Aquell "amor veritable" marca en certa manera el pols narratiu de l'espectacle, sense oblidar la transició que va de la llum a la fosca i de la fosca a la llum, i que és un altre dels punts neuràlgics de l'òpera. Tot plegat emmarcat en la més absoluta de les correccions escèniques gràcies al decorat de Robert Israel. Potser Flimm no estima prou Fidelio i li ha tingut por. Por d'anar més enllà de les convencions i que, fora d'un canvi d'època (que no fa mal) deixa les coses al seu lloc. Potser estimo massa aquesta òpera i buscava una mica més de risc... el cert és que vaig sortir del teatre amb satisfacció suficient però no desbordant. Una mica fred, tot plegat. O potser (i en part és així) no era, precisament, la millor nit de la meva vida…

Música per a debutants
Fidel al mateix esperit amb què va dirigir recentment Els mestres cantaires de Nuremberg, Sebastian Weigle ha optat per una lectura lleugera, desproveïda de l'enfarfagament romàntic (per entendre'ns, "klemperià") de la partitura, sese ser estrictament de cambra. En moments funciona, especialment quan les seccions instrumentals queden despullades en l'acompanyament d'alguns números de conjunt. Però el resultat no és tan satisfactori en passatges com l'obertura i els cors. L'orquestra va respondre bé, tot i els gairebé inevitables lapsus en els metalls. I el cor, reforçat amb el Cor de Cambra del Palau de la Música, va tornar a demostrar el bon estat d'un dels cossos estables de la casa.
Aquest Fidelio és de debutants al Liceu. De debutants veterans, s'entén: hi debuta Jürgen Flimm com a director d'escena; hi debuten cantants com Larsson, Stensvold, Forbis, Milling i Klink. I hi debuta Karita Mattila en un rol operístic i després d'un recital i un concert fa setze i set anys respectivament. S'esperava molt de la soprano de Finlàndia, que va estrenar el muntatge a Nova York i que és, ara per ara, una de les Leonore de referència en el panorama internacional de l'òpera. No va decebre ni en intencions ni en resultats. El timbre està revestint-se d'un lleu color metàlic, però sense excessos. En escena actua bé i es lliura en cos i ànima, cosa que en certa manera va lligada al personatge.
El "Gott!" de sortida de Clifton Forbis va tenir la ressonància adequada. És obvi que la part de Florestan té una tessitura extrema, especialment al registre agut, i Forbis no va poder dissimular les dificultats que comporta. Però va mantenir el pols de la dignitat al llarg del segon acte, de manera que protestar-lo al final penso que estava fora de lloc.
Si algú va decebre de debò va ser Terje Stensvold, Pizarro despullat de mala bava i d'escassa projecció. En canvi, el Rocco de Stephen Milling va superar-lo, especialment al primer acte. Per la seva banda, Elena de la Merced (que sempre sap estar al seu lloc) va ser una Marzelline deliciosa al costat del correcte Jaquino de Matthias Klink.
Bon o mal Fidelio el d'aquesta temporada? El cert és que és un muntatge digne, cantat per un repartiment homogeni i ben conjuntat. L'assaig es nota i sense dubte el desenllaç de les representacions anirà a més des d'ahir (18 de maig) fins a la novena representació, el 2 de juny. Però un sempre aspira a una mica més, per aquell "Wahre Liebe" que sempre ha sentit per l'única òpera de Beethoven. Única però… quina senyora òpera!