29.4.13

BIBLIOGRAFIA WAGNERIANA RECENT. UNA SELECCIÓ

Aviat necessitarem més d'una vida per llegir -i assimilar- tot el que s'ha escrit sobre Richard Wagner. Més encara: tot el que va escriure Wagner i tot el que s'ha produït sobre el compositor de Leipzig. La impossibilitat d'assumir-ho tot fa que ens haguem de conformar amb algunes referències. Però anys com aquest que vivim, i que comparteix commemoració amb Giuseppe Verdi, ajuden a estimular la lectura i a focalitzar-la en la revisió d'alguns clàssics i en l'assumpció d'algunes novetats.
Vagi per endavant recordar dues de les biografies més sonades -mai millor dit- de Richard Wagner, que ja mereixen ser considerades com a clàssics: el monumental treball -quatre volums- d'Ernest Newman (Cambridge University Press) i l'eficaç -i editada en castellà per Alianza- estudi de Martin Gregor-Dellin. En tot cas, no tenim notícia que enguany s'hagin reeditat, o que algú pensi en traduir de nou la gegantina biografia de Newman. Ja seria hora.

Estudis no traduïts
Per a les consultes més o menys ràpides, puntuals però sempre amb resultats satisfactoris, val la pena tenir a mà les 2.495 pàgines que integren el Dictionnaire Encyclopédique Wagner dirigit per Timothée Picard (Actes Sud, 2010). Els autors que hi participen són màxims especialistes en les matèries que tracten i els articles aporten dades molt interessants, sempre que sapiguem què volem buscar, des de noms propis fins a conceptes filosòfics, passant per noms topogràfics o d'obres literàries i musicals.
La literatura francòfona a l'entorn de Wagner culminava el 2012 amb l'assequible volum (590 pàgines) de Danielle Buschinger, Richard Wagner. L'opéra d'une vie, publicada a Ginebra per Slatkine. Es tracta d'una posada al dia, molt completa i a mig camí entre l'erudició i l'alta divulgació, amb un recorregut linial de la vida i l'obra wagnerianes, amb anàlisi inclosa de les òperes del mestre.
Tot i que publicat el 2006, vaig adquirir fa un any el volum de Patrick Carnegy Wagner and the art of the theatre (Yale University Press), extraordinari treball de consulta obligada per explorar la dramatúrgia de Wagner i la seva visió de l'espectacle teatral, des del vessant teòric exposat a L'obra d'art del futur fins a les recents propostes dramatúrgiques, passant per les posades en escena de Mahler, Roller, Appia i Wieland Wagner. És un treball dens, però impagable per anar més enllà dels pentagrames wagnerians.
És evident que Wagner és un home que ha generat una nova manera de pensar, no tan sols la música i les arts escèniques, sinó també el substrat cultural d'occident. I, sense arribar a ser filòsof, va elaborar un corpus teòric que el converteix, sense voler-ho, en un pensador. Maldestre en el vers, enfarfagat en la prosa i sovint contradictori, seria erroni tanmateix bandejar el Wagner polític, ètic i estètic. En aquest sentit, i tenint en compte que la sensualitat i l'amor ocupen una part essencial de la seva obra, és obligat repassar l'estudi de Laurence Dreyfus sobre l'erotisme wagnerià a Wagner and the Erotic Impulse (Harvard University Press, 2010), que analitza el corpus artístic de Wagner sota la mirada de les teories estètiques centrades en l'eros i el desig, incloent un revelador capítol sobre homoerotisme.
Un llibre recent oposa (o contraposa) les dues figures senyeres de l'òpera al segle XIX, Verdi i Wagner, amb un treball que en compara l'obra musical: Verdi and/or Wagner de Peter Conrad (Thames & Hudson, 2011). Un volum que confronta dues maneres d'entendre el mateix, des del cant fins a la posada en escena, passant per la política, l'amor o la religió. El de Conrad és un treball altament estimulant, engrescador i innovador, i que d'una vegada per totes col.loca -no podria ser d'altra manera- els dos compositors en igualtat de condicions i al mateix nivell de genialitat.

Edicions recents en català i/o castellà
El desaparegut divulgador Ángel F. Mayo és autor de diversos estudis i traduccions sobre l'obra wagneriana. D'ell, per exemple, és la traducció d'Ópera y drama, reeditada ara per Akal. Es tracta, com se sap, d'una de les obres teòriques -juntament amb L'obra d'art del futur- essencials de Richard Wagner, en què es justifica, amb prosa enfarfagada i amb evident messianisme, el programa que seguirà a partir d'aleshores l'autor de L'anell del Nibelung. Un text, per cert, que es va traduir al català el 1995 per l'Institut del Teatre en un volum que caldria reeditar, tant per l'acurada traducció de Mercè Figueras com per l'edició crítica a càrrec de Roger Alier i Fernando Sans Rivière
Akal és igualment responsable de l'edició d'un treball extraordinàriament interessant, les Cinco lecciones sobre Wagner (2013) del filòsof francès Alain Badiou. Els cinc capítols que integren el volum són una posada al dia del rerefons filosòfic de l'obra wagneriana, amb una erudita confrontació entre partidaris i detractors, des de Nietzsche fins a Lacoue-Labarthe, passant per Mann i Adorno. Hi ha un capítol impagable, "Reabrir el 'caso Wagner'", en què Badiou analitza el concepte del temps en l'obra wagneriana, que és definida com a essencialment discursiva en el seu esdevenir dramàtic, i que a través de la música "transforma la història del món en l'estancament del subjecte" (p. 104). L'únic decebedor d'aquest volum és l'apèndix, un capítol de Slavoj Zizek (autor, d'altra banda, de l'impagable assaig Opera's second Death). Ja sigui perquè el títol del text ("Wagner, el antisemitismo y la ideología alemana") no sembla tenir res a veure amb el contingut, o perquè el text sembla un refregit precisament de l'assaig citat de Zizek, no per això el volum d'Akal deixa de ser menys interessant. Al contrari, és dels treballs més estimulants que hem llegit els darrers anys sobre l'obra wagneriana.
Bryan Magee és autor d'una referència inel.ludible en el context de la bibliografia sobre l'autor de Tristany i Isolda. Es tracta de Wagner and the Philosophy (Penguin, 2000), lamentablement no traduït ni editat a casa nostra. Tanmateix, mai no agraïrem prou a Jaume Vallcorba que Acantilado dediqui tants esforços a l'edició d'assaigs musicals. I per això ens hem de felicitar per poder gaudir d'Aspectos de Wagner. Magee estructura el breu (120 pàgines) però intens volum en sis apartats, un dels quals, el dedicat al judaisme, pot resultar irritant pel seu relativisme. També és sorprenent que l'autor no faci referència al cinema en el capítol dedicat a les influències de Wagner. Però en tot cas estem davant d'un treball de referència, essencial en aquest any de commemoracions rodones.
Al sensacional treball de Jonathan Carr (El clan Wagner) editat el 2009, i que estudia les riqueses i misèries de la família del compositor, fins arribar als descendents vius i actuals, cal afegir dues obres editades aquest 2013 i que són textos clàssics, un del mateix Wagner i l'altre de Nietzsche. Del primer, Hermida Editores acaba de treure El judaísmo en la música, que la responsable de la traducció i edició crítica no dubta en titllar encertadament de "text infame". Qui ho diu és una autoritat com Rosa Sala Rose, germanista i responsable de diverses edicions de textos clàssics de la literatura alemanya (com ara Poesía y verdad de Goethe), a més d'autora del diccionari de mitologia i simbologia nazi publicada a Acantilado. El rigor en la traducció del text (en la seva segona versió, de 1869, corregida i ampliada pel mateix Wagner) palesa un cop més que la repugnància que destil.la el Wagner home no té res a veure amb la seva genialitat com a artista. I si l'obsessió antisemita wagneriana faria les delícies d'un psicoterapeuta, també ho farien les obsessions antiwagnerianes d'un Friedrich Nietzsche que va passar de l'amor a l'odi per causes més aviat justificades. Això no treu que l'autor de L'origen de la tragèdia carregui un excés de visceralitat en dues obres declaradament antiwagnerianes: El cas Wagner i Nietzsche contra Wagner. Totes dues han aparegut en català (Edicions de 1984) amb traducció pulcra i detallada de Jaume Creus i del Castillo. Una bona oportunitat, doncs, per conèixer de primera mà un dels textos fonamentals per entendre les contradiccions de dos grans homes de la cultura decimonònica, l'obra dels quals traspassa temps i fronteres. Obra immensa d'un temps per cert que, per dir-ho en paraules de Gurnemanz, ha edevingut espai.

21.4.13

L'ANELL COMENÇA A FORJAR-SE AL LICEU


El professor Bryan Magee és autor d’un estudi impagable, Wagner and the Philosophy (Penguin, 2000), crucial per entendre les contradiccions i les coherències d’un ésser paradoxal com Richard Wagner. El llibre desvetlla aspectes molt interessants que expliquen el perquè i el com de les arrels més variades, així com l’evolució del pensament en l’obra wagneriana. Molt més assequible, Aspectos de Wagner, del mateix autor, ha estat recentment publicat a Acantilado amb traducció de Francisco López Martín. M’atreveixo a dir que, tot i la seva brevetat, és un dels llibres de l’any en matèria wagneriana i tothom qui conegui Wagner o qui vulgui aproximar-se’hi trobarà sucoses pàgines, algunes fins i tot obertes a la polèmica, com el segon capítol, sobre les relacions entre Wagner i el judaisme.

El repte del director
Serveixi aquest preàmbul per introduir Magee, que en el capítol cinquè de l’edició castellana d’Aspects of Wagner, dedicat a la interpretació diu que les òperes del mestre alemany demanen del director d’orquestra “un control absolutamente extraordinario de la estructura. No sólo debe tener un dominio firme de esos enormes conjuntos (...), sino también del detalle, para relacionarlo con el conjunto sin sacrificar nada de él y mostrarlo como algo interesante, expresivo, hermoso en sí mismo, y, al mismo tiempo, como parte orgánica de la estructura” (p. 72). Si això no passa, la direcció d’una òpera wagneriana acaba sent una “sucesión de episodios hermosos” (Íbid.). Més endavant, Magee afirma que “Hay que interpretar la música de Wagner con rotundidad, pero también con claridad interna” (p. 78).
Josep Pons sembla haver assumit part de les dues constants que Magee exposa en el seu assaig, però és evident que li queda molt camí per recórrer. Crec que té clara l’estructura del que és L’anell del Nibelung. I que ha explorat el preciosisme de molts dels seus fragments. Però de moment no sembla oferir-los com un tot, tancat en si mateix, orgànic i, en el cas de L’or del Rin, germinal del que s’esdevindrà en les tres successives jornades que s’ofereixen després del pròleg. És clar que caldrà veure com evoluciona la direcció de Pons al llarg de les tres òperes següents, però quan es representi El capvespre dels déus, el 2016, aquest Or del Rin quedarà ja lluny. No em sembla, per tant, gaire recomanable separar en quatre temporades aquest Anell, quan l’opció més plausible hauria estat, si no oferir-les totes quatre en un sol any, sí fer-les de dues en dues. Donem-li, per tant, una oportunitat al mestre de Puig-Reig per veure com va resolent el laberint orgànic que és la Tetralogia. Una cosa sí sembla clara: Pons ha estudiat a fons, ha treballat de valent i té algunes coses clares, si bé poguem discrepar d’algunes d’elles. Per exemple, l’excessiva transparència i l’aprimament d’alguns passatges, que demanen més contundència –això no vol pas dir més volum-, més agressivitat i més mala bava: Wagner no és Debussy, i l’excés de preciosisme en alguns passatges resultava sobrer. Deixant de banda, és clar, que l’orquestra del Liceu ha de treballar més (molt més) per oferir sons tan pretesament espuris. Dissabte a la nit, les errades dels metalls i la poca presència de la corda (violins primers i segons) fan pensar que s’ha d’assajar i preparar molt més l’engranatge orquestral per abordar satisfactòriament l’univers de L’anell del Nibelung.

Reptes vocals
Pons no sempre va controlar satisfactòriament un volum que, ocasionalment, va tapar alguns cantants. Per bé que el nivell vocal conjunt no va passar de mig al llarg de les dues hores i mitja de representació. I això que alguns intèrprets van excel.lir sense discussió: excel.lència de Kurt Streit, Loge sinuós i emfàtic, clarament ressentit i vocalment impecable; excel.lència d’Ain Anger, Fasolt rotund i cavernós, dúctil i patètic en el seu desesper davant la pèrdua de Freia; excel.lència d’Ewa Podlés, Erda tel.lúrica de veu gairebé inhumana. D’altres cantants van estar vorejant el notable alt, començant per dos “gats vells” en les seves interpretacions d’Alberich i Wotan, respectivament Andrew Shore i Albert Dohmen. Shore, maliciós, punyent i expressiu; Dohmen, conscient de la condició majestàtica del pare dels déus, tot i que els aguts comencen a ser compromesos; notable alt igualment per a la Fricka autoritària de Mihoko Fujimura, el Fafner d’Ante Jerkunica, el Mime de Mikhaïl Vekua o les tres filles del Rin (Lisette Bolle, María Hinojosa i Nadine Weissmann); i finalment suficiència (el Froh de Marcel Reijans) i mediocritat (el Donner de Ralf Lukas i la Freia d’Erika Wueschner).

Repte escènic
La producció de Robert Carsen, procedent de Colònia, explora aspectes que sumen idees de produccions anteriors, des del mític Anell del binomi Chéreau/Boulez fins al de Padrissa/Mehta, passant pel de Holten/Schönwändt, entre molts altres. Vull dir que hi ha conceptes dramatúrgics que no són nous: la lluita de classes, la militarització totalitària dels déus, la contaminació del riu, l’agressió contra la naturalesa per part de Wotan... aspectes que fins que no haguem vist sencer el cicle no acabaran de fer-nos entendre si estem davant d’un muntatge genial o bé d’un espectacle a base de retalls.
Carsen elimina tots els elements fantàstics de la història (les transformacions d’Alberich, les proporcions monumentals dels gegants, l’entrada dels déus al Walhalla...) i la converteix en un drama burgès. Res a dir. Una cosa té bona –molt bona, si més no, aquest Or del Rin: el moviment escènic i la direcció d’actors. Hi ha detalls impagables, de gran home de teatre: Loge (semidéu del foc) convertit en majordom i encenent canelobres mentre els déus es preparen per entrar a la fortalesa; la llambregada de desesper i esgotament que Fricka llença a Wotan a la segona escena mentre el “déu” –un militar d’alta graduació- està immers en els seus deliris de grandesa; el dol de Freia per Fasolt mentre el gegant jeu mort; o, de nou, Fricka emprovant-se el Tarnhelm com si fos una peça “prêt à porter”, ignorant del poder màgic que té la peça forjada per Mime. Insisteixo, grans moments d’excel.lent teatre per a un pròleg que tan sols apunta maneres, però que deixa molts interrogants oberts de cara a les properes jornades.
De moment, L’Anell ha començat a forjar-se. Li haurem de donar tres oportunitats més. Les esperem amb frisança i amb il.lusió.