21.10.12

TRES GRANS DISCOS; TRES GRANS SENYORES

Confesso que em deia una mica de mandra escriure sobre Mission, el darrer treball de Cecilia Bartoli. Potser perquè esperava trobar (com així ha estat), més del mateix. Però la sortida al mercat dels discos d'Elina Garança (Romantique) i Patricia Petibon (Nouveau Monde) m'han animat a unir en un sol post les impressions suscitades per aquests tres volums, altament recomanables per motius diversos. El primer d'ells (i el més important), perquè es tracta de tres treballs de tres grans senyores del cant. Anem a pams.

Bartoli i la recerca
Ningú no pot ni ha de qüestionar, a aquestes alçades, que una de les tasques més meritòries de Cecilia Bartoli és la recerca d'autors poc o mal prodigats. Després de Vivaldi, Salieri, Gluck, el recull Opera proibita i el disc dedicat a Maria Malibran, ara és el torn d'Agostino Steffani, l'enllaç directe entre la generació de Cavalli i la de Vivaldi
Nascut al Veneto el 1654 i mort segurament el febrer de 1728, Steffani va ser un cantant (presumiblement castrat) compositor, sacerdot i diplomàtic italià autor de disset òperes. La seva tasca més meritòria, com a enviat de Roma en missió altament diplomàtica, va ser l'intent de conversió dels prínceps del nord d'Alemanya, evidentment sense èxit. La seva estranya implicació en l'assassinat de Philipp von Königsmarck, amant de la princesa Sophia Dorothea (esposa del futur rei Jordi I d'Anglaterra) és el punt de partença de la infumable novel.la de recent aparició Les joies del paradís (Ed. 62) de l'oportunista Donna Leon. Novel.la i novel.lista, per cert, de la que recomano que us allunyeu si no voleu perdre el temps. Un temps que es pot invertir, és clar, en l'audició del disc.
Com en tots els treballs que la cantant romana edita a Decca, el producte resultant obeeix a una campanya de disseny i de màrqueting cridats a ser un èxit de vendes. La veritat és que ja comença a ser una mica irritant el desplegament de fotografies més o menys morboses, ara amb l'afegit d'una lluent calva (miracles dels postissos com a pas previ a l'inefable photoshop) que la Bartoli llueix embotida en una impecable sotana. L'àlbum, ben documentat pel que fa als articles, podria prescindir de tanta tonteria, perquè el que aquí interessa és la música.
I Barochisti és el conjunt que, dirigit per Diego Fasolis, acompanya Cecilia Bartoli al llarg de les vint-i-cinc pistes que integren el disc, ocasionalment complementades amb la participació de Philippe Jaroussky i del Cor de la Ràdio Televisió Suïssa.
Més del mateix, com deia, perquè l'estil de la soprano-mezzosoprano segueix amb els mateixos vicis i amb les mateixes virtuts de sempre, potser ara més amanerades que mai. El domini de les mitges veus és una de les principals virtuts, mentre que la descarada resolució de les agilitats ratlla l'histerisme en alguns casos. L'irònic del cas és que les millors intervencions de la Bartoli es troben en els fragments interpretats al costat del contratenor francès: "T'abbraccio mia Diva... Ti stringo, mio Nume" i "Serena, o mio bel sole... Mia fiamma... Mio ardore" de Niobe, regina di Tebe, "Combatton quest'alma" d'I trionfi del fato i "Timore, ruine" de Le rivali concordi. Tanmateix, seria injust emetre un judici negatiu d'aquest treball discogràfic, perquè com a mínim se'ns permet accedit a l'obra de Steffani, poc o mal conegut fins ara i pertanyent a un moment gloríós del barroc italià. I, què caram, Cecilia Bartoli és una gran artista!

La serietat de Garança
Romantique és el disc que la mezzo letona Elina Garança edita a Deutsche Grammophon, amb acompanyament de l'Orquestra del Teatre Comunale de Bolonya amb direcció d'Yves Abel. Nou perles majúscules amb el rerefons del segle XIX i amb la varietat de registres, tant estilístics com idiomàtics: la música francesa de Lalo (Le roi d'Ys), Berlioz (La damnation de Faust), Gounod (Faust, Sapho, La reine de Saba), Saint-Saëns (Samson et Dalila), l'italianisme afrancesat de Donizetti (La Favorite) la Rússia de Txaikovski (La dama d'Orleans) i l'italianisme pur de Vaccai (Giulietta e Romeo).
El rigor i la serietat han estat sempre marques de la casa, i Garança mai no s'ha excedit en un virtuosisme que li permetria guanyar molts rèdits a costa d'arruinar una veu de timbre i color privilegiats. Mai no s'ha plantejat -tot i haver-se-li ofert- papers dramàtics com els verdians (Eboli o Amneris) i sempre s'ha centrat en la seva dimensió justa, que és la de mezzo lírica per antonomàsia. I els resultats, que hem pogut viure en directe, s'adotzenen en els treballs discogràfics d'aquesta inquieta però racional artista.
El seu darrer disc, doncs, és una nova i bona mostra del molt que pot oferir Elina Garnça al melòman d'avui. Hereva d'un estil elegant que ens pot portar a la millor tradició (Teresa Berganza, sense anar més lluny) i sempre fidel a allò que hi ha escrit, la mezzo letona té la suficient honestedat per depassar la forma i anar al fons de la qüestió, assumint amb propietat les inflexions dramàtiques d'allò que canta, des de l'alegria jovenívola del Siebel de "Faites-lui mes aveux" fins al dramatisme de "Prostite ví, kholmï, polya rodnïye", excelsa pàgina de La dama d'Orleans de Txaikovski. Passant, naturalment, per la sensualitat gens agressiva del "Mon coeur s'ouvre à ta voix" en què ella mateixa despatxa els espasmòdics "Dalila!" reservats al sofert tenor encandilat davant dels encisos de la cortesana bíblica. I sempre amb una afinació impecable, amb domini del fraseig, amb gust exquisit i amb una dicció clara i una pronunciació impecable.
A tot plegat no hem d'oblidar el gran paper de l'orquestra italiana, sumptuosa en una sonoritat a la que es suma la qualitat d'una gravació feta amb la cura pròpia dels discos del segell groc. Un producte altament recomanable, sense cap mena de dubte.

El Nou Món de Petibon
És innegable que la soprano francesa Patricia Petibon és una de les artistes més singulars, originals i curioses de la seva generació. Poques com ella són capaces de transformar-se en la sempre perillosa Lulu durant un mes i mig d'assajos i representacions i després, exhausta, passar-se un trimestre agombolada per la seguretat balsàmica del cant mozartià, passant d'un registre a l'altre amb absoluta naturalitat i amb ple coneixement de causa.
Amb 42 anys i amb un currículum envejable a nivell escènic i discogràfic, aquesta dona de rostre peculiar, que sembla extret d'una il.lustració de conte infantil adreçat a nenes i nens intel.ligents, ens sorprèn ara amb el disc Nouveau Monde (Deutsche Grammophon), estoig amb divuit pistes de bellesa i originalitat immarcessibles.
El punt de partença són els aires i les melodies procedents de les Amèriques (o hauríem de dir les Índies), amb un reguitzell de peces anònimes dels segles XVII i XVIII, algunes d'elles contagiadores d'un optimisme gens naïf, com ara "La Lata", la tonada "El Congo" o "J'ai vu le loup". S'hi afegixen aires més coneguts i celebrats, com "Greensleeves" o bé fragments de compositors coneguts com ara Marc-Antoine Charpentier, Jean-Philippe Rameau, el Henry Purcell de Dido and Aeneas i King Arthur o Georg Friedrich Händel amb una peça poc prodigada i altament curiosa, com l'ària "No se me enmendará jamás" de la Cantata Spagnuola HWV 140. José de Nebra i Henry Le Bailly complementen el treball, amb una dedicatòria explícita a Montserrat Figueras a "Yo soy la locura" de Le Bailly.
El conjunt instrumental La Cetra, dirigit per Andrea Marcon, acompanya la soprano francesa amb solucions originals i que emfasitzen la modernitat de les peces, tant pel seu color com per la rítmica, gens allunyada en alguns casos del que més endavant seria propi de llenguatges musicals aparentment (tan sols aparentment) aliens al barroc, com ara el jazz o la música minimalista. Un disc, en definitiva, amb molta marxa, indispensable per fer front a la grisor d'aquests dies... i no precisament per qüestions metereològiques.

6.10.12

TRES EXPERIÈNCIES

Al marge de la regularitat de les temporades ja iniciades (Liceu) o a punt de començar (Amics de l'Òpera de Sabadell), aquesta setmana Barcelona ha acollit sengles espectacles de realitats al marge dels grans events, però que mereixen igualment la nostra atenció.

Torna un festival
S'ha reprès el Festival d'Òpera de Butxaca i Nova Creació. Una realitat del paisatge operístic de tardor que trobàvem a faltar, si bé els resultats no sempre són els desitjables. Un cop més, m'he quedat sense veure Java Suite (tampoc vaig poder-lo veure a Peralada), però sí vaig assistir, dijous, a l'estrena a Barcelona de Lost Circles, a La Seca-Espai Joan Brossa.
Comencem pel final i pel més positiu: la represa del Festival. Vint anys enrere, i entre les parets del minúscul Teatre Malic, ¿qui havia de pensar que aquelles representacions d'òpera buffa acabarien donant peu a les actuals propostes d'avantguarda? En tot cas, la realitat s'imposa i les estretors econòmiques no sempre fan viable els projectes com voldrien els seus organitzadors. Per això mateix, benvinguda sigui la iniciativa, encara que els resultats no sempre siguin els més engrescadors.

És el que passa amb Lost Circles, doble programa integrat pels monodrames Im Bau i Ana Andromeda, protagonitzats per la mezzosoprano Anne-May Krüger i acompanyada per un trio instrumental, l'Aequator Ensemble. La primera peça, de Michel Roth i sobre textos de Kafka, especula amb la tímbrica dels instruments, amb idees més o menys reeixides però que s'esgoten als vint minuts de representació. La segona, amb textos d'Ingrid Fichtner i música d'Alfred Zimmerlin, no ens fa oblidar alguns dels millors monodrames de la primera meitat del segle XX (sense anar més lluny, l'Erwartung de Schönberg), amb la qual cosa el producte resultant acaba sent difícilment digerible. Especialment (i aquí penso que és on rau el principal problema) davant l'absència d'un sobretitulat que, projectat sobre el fons negre de la sala, hauria permès seguir els textos, recitats-cantats en un sprechgesang tan treballat i matisat com del tot anacrònic. Una llàstima, perquè hi havia ganes i a més iniciatives com aquesta s'han de mantenir en cartellera, malgrat que la programació no sempre obtingui, com deia, els resultats desitjats.

Operetta, incansable 
Cor de Teatre encara es presenta sota l'etiqueta de companyia d'aficionats. Sorprenent. Perquè la qualitat d'Operetta, l'espectacle estrenat fa un parell d'anys al TNC i que s'ha passejat entre d'altres pel Poliorama i pel mateix escenari del Liceu, és indubtable. Molt més rodat, llimat i amb algunes opcions escèniques alternatives, aquest divertit muntatge continua sent una cita inel.ludible per a tots els públics. Diverteix perquè és divertit, delecta perquè està ben fet i sorprèn per l'originalitat de la majoria dels seus quadres. Verdi, Rossini, Wagner, Mozart, Mussorgsky, Bellini o Saint-Saëns no semblen ser obstacle perquè els vint-i-quatre cantants-actors facin de les seves amb un impecable cant a cappella que, insisteixo, sona a molt més rodat i ben cantat que fa dos anys. Veient-lo i reveient-lo, un tan sols espera que Operetta (en cartell al Teatre Victòria fins el 4 de novembre) gaudeixi d'una segona part. La necessitem.
Mozart "fun" al Liceu
La programació infantil del Gran Teatre del Liceu ha inclòs Così FUN tutte, espectacle que signa Carol López, a la sala gran del teatre de La Rambla. Originàriament, la proposta s'havia inclòs fa un any dins la temporada regular. Per això, la seva ubicació per a públic de totes les edats sembla feta en calçador. Entre d'altres coses (i aquesta és una premissa que condiciona) perquè l'argument i el llibret de Così fan tutte semblen aliens a la comprensió de públic infantil. A banda que sempre he pensat que l'òpera que tanca la trilogia Mozart-Da Ponte no té res de còmica en el seu fons (sí en la seva forma): és un drama, una tragèdia en forma de joc, com li agradava definir-la a René Leibowitz. La tesi principal és ben clara: la felicitat de la parella rau tan sols en l'opció per la infidelitat, com es va encarregar de demostrar Claus Guth en el seu lúcid muntatge salzburguès. Revestida d'una transgressió que depassa per molt poc els límits del políticament correcte, l'espectacle de Carol López distreu i poca cosa més, i això suposo que deu ser suficient per a la programació infantil del Liceu. Però davant d'un altre tipus de públic, la cosa hauria de carregar una mica més les tintes, perquè l'òpera original du implícita molta mala bava. A banda que això del públic infantil és molt relatiu, de manera que jo recomanaria l'espectacle per a nenes i nens més grans de deu anys. Com a mínim.
Dit això, el millor de l'espectacle és l'arranjament de Lluís Vidal, que ha reduït la partitura per a conjunt de piano, violí i clarinet, amb algunes incursions al món del jazz i la salsa. Exemplar mostra de la versatilitat mozartiana, que funciona més enllà de les seves fronteres estilístiques. El sextet protagonista, integrat en el repartiment d'avui dissabte al matí per Maia Planas, Anaïs Masllorens, Tina Gorina, Joan Garcia Gomà, Carlos Cremades i Xavi Fernàndez, funciona per la seva homogeneïtat. I la representació ha estat seguida amb més silenci del que és habitual en aquest tipus de sessions.



3.10.12

LA "FORZA" DE LES RETALLADES

Ja tenim la temporada operística del Liceu oficialment inaugurada, després del caramel que va suposar la presències de les "forces vives" de Bayreuth a Barcelona. Els temps que corren no deixen lloc a massa alegries, i és que la "força del destí" arriba en forma de retallades imposades, enmig de climes polítics enrarits i de sentiments contrastats en un país a qui li incomoda tot allò amb regust espanyolista. Per tant, veure banderes espanyoles a l'escenari del teatre de La Rambla (exigències de la producció) resulta com a mínim irònic. Especialment quan aquesta setmana arriba la fuetada d'una reducció del 33% a la subvenció estatal al Liceu. Mals temps per a la lírica, com diu el tòpic.
La forza del destino és una obra perillosa. I no parlo ara de la llegenda negra que l'ha convertida tradicionalment en “la innombrable”. Em refereixo als esculls musicals, que no són pocs, i amb els que és fàcil estavellar-se. I també, és clar, a la impossibilitat de redreçar una història i un llibret que vistos avui resulten un insult a la intel.ligència. Per tant, la dificultat de posar-la en escena sense produir vergonya aliena és un fet. En aquest sentit, és meritori que la posada en escena que es presenta al Liceu (coproduïda amb l’Òpera de París) no faci pujar els colors a la cara. I tanmateix, no acaba de ser rodona. La transposició d’època (de principis del segle XVIII a la segona del XIX, amb trets del barroc hispànic) no tan sols no molesta, sinó que s’aguanta: Verdi tenyeix de foscor –sense que s’arribi a l’obra mestra que serà Don Carlo/s- una història truculenta, amb referències al catolicisme hispànic, tenebrós, cosa que justifica en el muntatge de Jean-Claude Auvray les referències als monjos de Zurbarán o l’omnipresència d’un Crist gegantí clavat a la creu. Però la cosa es queda en la pura forma, sense anar a fons. I, reconeixent que és difícl anar més enllà del que proposa el text –adaptat de la impossible peça d’Ángel Saavedra Don Álvaro o la fuerza del sino-, hauria anat bé una mica més d’imaginació. Resultat: un espectacle que oblidarem ben aviat.
Renato Palumbo és un bon professional, un director d’ofici, que coneix bé el material que té entre mans. I va defensar amb dignitat una partitura incòmoda, excessivament eclèctica, que barreja els tòpics del romanticisme amb escenes innecessàriament còmiques i d’altres descaradament populistes. Tampoc és que matisés gaire, però almenys la cosa va sonar a Verdi. I això ja és molt, i així va semblar entendre-ho una orquestra menys desmenjada del que és habitual amb peces com la que ens ocupa. O un cor que va tenir les seves millors intervencions en les escenes destinades a la secció masculina.
El repartiment feia preveure els resultats, sense sorpreses: comença a preocupar que Marcello Giordani sigui darrerament el tenor escollit per assumir els papers destinats a aquesta corda en obres d’aquest repertori. Més que res perquè és un cantant que cansa per allò que ja sabem: aguts estentoris, centre irregular i greus gairebé sords, d’una opacitat que acaba irritant. La mateixa irritació que em va provocar la Leonora d’una Violeta Urmana que, si bé manté un instrument potent en projecció i capacitat expressiva, deixa anar notes estellades que ratllen l’estridència. Em pregunto fins a quin punt Verdi li escau, i la seva Leonora ho deixa massa al descobert.
El millor de la funció, sens dubte, va ser el Carlo de Ludovic Tézier, que aplega noblesa i lirisme en una part (debutant) que deixa el baríton francès amb la màxima consideració, cosa que ja ha demostrat al nostre teatre en espectacles anteriors.
Bruno de Simone és un especialista en papers còmics i, tot i que la veu no és gran cosa, fa justícia a l’expressivitat mordaç d’un Melitone que serveix amb correcció i prou. El mateix que vam sentir en Marianne Cornetti, complidora com a Preziosilla.
Notable prestació la del baix Vitalij Kowaljow, encara que papers com el de Padre Guardiano, com l’Inquisidor de Don Carlo/s o el Ramfis d’Aida, recomanen més rotunditat en el registre greu, que ha de sonar cavernós, si bé (en el cas que ens ocupa) gens amenaçador.