28.1.14

SOMNANBULISME AMB ALTIBAIXOS



Que La sonnambula no és la millor òpera de Bellini ho sap tothom i ja no és profecia. Però ben defensada pot resultar parcialment, fins i tot per als qui pensem que les melodies del músic de Catània són ocasionalment originals però que aviat esgoten per la seva reiteració. A aquestes alçades, també és sabut que Bellini no m'interessa i que Donizetti em cansa fins a l'esgotament. Per molt que m'hi posi, no hi puc fer res. I, és clar, això fa que sovint la mandra s'ensenyoregi de cos i esperit per anar a sentir una Anna Bolena, una Norma o, sobretot, una Sonnambula que és, per a mi, una de les òperes més soporíferes que existeixen en el panorama del belcanto romàntic.
Prò deia abans que amb bons arguments, o sigui amb bones veus, una òpera com la que es presenta al Liceu pot funcionar mínimament. Patrizia Ciofi suplia la inicialment prevista Diana Damrau per encarnar el rol d’Amina al primer repartiment. Ciofi és una treballadora incansable i una cantant honesta. Va tenir problemes en moltes de les seves intervencions, especialment les cabalette que la deixaven exhausta. Però va mostrar una resistència i capacitat de sobreposar-se a les adversitats que diuen molt d’aquesta artista. I, per tant, és del tot injustificat i desconsiderat el "bu" al primer acte: a la senyora Ciofi li fan pagar massa vegades els plats trencats. Ella no tan sols fa el que pot, sinó que s'entrega i va a per totes. 
Tot al contrari d'algú a qui, d'altra banda, no descobrirem, perquè Juan Diego Flórez perquè a aquestes alçades tothom sap que el cant homogeni, de fraseig immaculat i de bells cromatismes converteixen el que canta en peces d’or i el seu Elvino no se n’escapa. Ara bé, el tenor peruà ha fet el que li ha donat la gana durant els assajos de l'obra, anant i venint i no cantant quan tocava. Capricis de divo que un teatre no hauria de permetre. És clar que el Liceu viu hores baixes a nivell artístic, amb un buit de poder que permet que passin aquestes coses.
Va sorprendre, i molt agradablement, la Lisa d’Eleonora Buratto, debutant al Liceu i que va exhibir un timbre robust i poderós, a més d’una inusitada gràcia escènica. Curt de greus, Nicola Ulivieri va ser un Rodolfo de passa que t’he vist, al costat dels més que solvents Àlex Sanmartí, Gemma Coma-Alabert i Jordi Casanova.
També debutava al Liceu la batuta experta de Daniel Oren, que va conduir a batzegades i amb un rendiment mig de cor i orquestra, no sempre quadrats al principi de l’òpera i amb una actuació en general discreta.
La mateixa discreció de la posada en escena de Marco Arturo Marelli, procedent de Viena i del Covent Garden, i que ambienta l’acció escènica en un sanatori d’alta muntanya, en referència a La muntanya màgica de Thomas Mann. Marelli oblida, però, que el llibret de Felice Romani, que s’apropa a l’insult a la intel.ligència, dista molt de ser una novel.la de Mann. I que La sonnambula és una òpera, dramatúgicament parlant, sense remei. A banda que presenta com a protagonistes dos imbècils funcionals: Elvino sosté que "En el món ja no hi ha amor. Ja no hi queda fe, no queda honor", i s'erigeix com a garant d'una suposada decència moral, gens incompatible -sembla- amb un indissimulat complex d'Èdip; per la seva banda, Amina declara el seu desig que Elvino "sigui tan feliç com jo infeliç" en una mostra de bonisme irritant, com la protagonista de Breaking the waves de Lars von Trier. D'aquí a convertir la insulsa trama de Romani en un drama psicoanalític hi ha un bon tros, em sembla. Pretendre convertir aquesta òpera en el que no és pot acabar derivant en un treball escolar i d’hola i adéu. I això és el que passa amb aquest espectacle.

20.1.14

UN VIÑAS MÉS...



Després de 51 edicions celebrades, una mirada enrere que observi de la vora el Concurs Intenacional de Cant Francesc Viñas ens pot donar una visió bastant aproximada del que és el món de l’òpera a nivell de cantants: els que han estat i els que són algú i que han passat pel prestigiós concurs barceloní. I els que poden arribar a ser i els que mai no faran res de bo en aquesta vall de llàgrimes.
L’edició d’enguany ha cobert  tots i cadascun dels premis de les categories oficials, i fins i tot el primer gran premi ha estat atorgat ex aequo a dos participants, tenor i soprano de Corea (el país amb més participació), respectivament Junghoo Kim i Seyoung Park. No obstant això, i havent-los sentit no pas en les proves precedents sinó al concert de guanyadors celebrat al Liceu, no entenc massa aquest repartimet a parts iguals. La veu del tenor Kim, de 25 anys, és bonica i fraseja bé, té expressivitat i és un home que creu en el que canta. Però la soprano Seyoung Park, de 31 anys, és comparativament molt superior, tant per la qualitat de l’instrument com per la intenció, emissió i projecció, a banda de la carnalitat verdiana exigida a les peces que va interpretar.
Va agradar, i molt, Ximena Agurto, soprano peruana premiada a la categoria de sarsuela i de timbre líric-lleuger convincent en la seva lectura de l’arriscat “Caro nome” de Rigoletto. El premi de lied i oratori va recaure en l’islandès Oddur Jónsson, baríton d’escassa autoritat baritonal, mentre que l’excel.lència de la soprano georgiana Salome Jicia va fer-la justa mereixedora del premi a la millor intèrpret de Mozart. Un altre premi destacat va ser el cinquè, que va ser atorgat a una interessantíssima soprano moldava, Ana Dimitriu, dotada d’una exquisida sensibilitat que va posar al servei de Puccini i Dvorák, sempre amb acompanyamentde l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu dirigida per Gueràssim Voronkov.

10.1.14

EVOCACIÓ DE PARSIFAL, CENT ANYS DESPRÉS



Bon intent. Però crec que insuficient pels pocs mitjans i pel poc temps de preparació. Sigui com sigui, es demostra una vegada més que la iniciativa privada ha fet més per Wagner a l’entorn del seu bicentenari que no pas les institucions públiques. Quelcom que ja apuntaven alguns dels participants de la taula rodona convocada, fa unes setmanes, al magazín d’Una tarda a l’òpera a Catalunya Música. I és que aquesta evocació de Parsifal presentada al foyer del Gran Teatre del Liceu és l’evolució d’un projecte que havia de ser una altra cosa i que, a falta de mitjans, ha quedat reduït a un esdeveniment sintètic i funcional, però que ha estat possible per la implicació d’alguns particulars, entre d’altres el Cercle del Liceu, apropiant-se d’una idea que venia de lluny i de persones alienes a l’exclusiva institució.
No es tractava de representar (ni tan sols de resumir) Parsifal, però sí d’evocar-ne la primera representació oficial fora de Bayreuth. Com se sap, la nit del 31 de desembre de 1913 a l’ú de gener de 1914, el Liceu acollia una llegendària funció de l’última òpera de Wagner protagonitzada per Francesc Viñas. A partir d’aleshores, i en plena efervescència wagneriana, la ciutat de Barcelona sempre ha tingut una estima especial pel “festival sacro-escènic”. I Carlus Padrissa, a qui s’hagués pogut encomanar una producció parsifaliana al Liceu, ha volgut rememorar aquella estrena i la relació entre Barcelona i Parsifal a través d’”un viatge en el temps i l’espai”, que és el subtítol del muntatge presentat ahir al foyer, en clara al.lusió a la frase de Gurnemanz “Zum Raum wird hier die Zeit” pronunciada al primer acte de l’òpera.
Padrissa ha aprofitat part del material audiovisual del muntatge que va fer a Colònia, a més de fragments de la producció que el 2005 Nikolaus Lehnhoff va presentar al Liceu per incidir en algunes de les claus dramatúrgiques de Parsifal. Però l’espectacle queda a mig camí i, a més, pateix una alarmant caiguda de ritme a partir del bes de Kundry. Tan sols la imatge del forner cuinant un pa deliciós (tastat al final de la sessió) i els fotogrames de la pel.lícula que el 1951 van realitzar Daniel Mangrané i Carlos Serrano de Osma ocupen un espai que converteix el temps en quelcom massa dilatat, tot i la durada escassa de l’espectacle (75 minuts).
Hi ha un punt de partença suggerent, i fins i tot la presència de les campanes tubulars emprades el 1913 evoquen amb emoció aquella representació centenària. Vist com una al.legoria de la recepció de Parsifal a Barcelona, l’espectacle resulta interessant pel seu component assagístic, cosa que queda ben reforçada per la presència acústica de Francesc Viñas en un parell de gravacions. Però penso que queda a mig camí, perquè el joc escènic acaba sent una mena de resum que, tractant-se d’una obra tan complexa, resulta insuficient.
El baríton Christopher Robertson, amb acompanyament pianístic de Véronique Werklé, donava vida a un sofrent Amfortas, agombolat pels dos escuders (Vicenç Esteve i Joan Sebastià Colomer) i amb el contrapunt femení d’una Kundry assumida amb convicció per la sempre eficient María Hinojosa.
En el fons, es tractava de recordar que Parsifal va tenir, fa cent anys, una presència majúscula a Barcelona. I de recordar-li a la Conselleria de Cultura (Ferran Mascarell seguia l’espectacle des de la primera filera) que aquest país ha fet grans coses des de la iniciativa privada. I que les administracions públiques han estat cegues i sobretot sordes a un bicentenari (dos si afegim la figura de Verdi) que hauria d’haver merescut una atenció que no ha tingut. El talent, la tossuderia i les ganes de Carlus Padrissa han permès, ni que sigui de lluny, apropar-nos a una nit que cent anys enrere va convertir Barcelona en el temple del Graal wagnerià.