9.3.14

EN LA MORT DE GÉRARD MORTIER

Avui, assabentat de la mort del director artístic Gérard Mortier, us convido a compartir l'encontre que hi mantenia la tardor del 2010, al seu despatx del Teatro Real de Madrid.
 http://www.catmusica.cat/diferit_cm.htm?tipus=audio&origenId=477572
Descansi en pau

INTEGRAL CORRECCIÓ A LA "TOSCA" DEL LICEU

Tosca és d'aquelles òperes que resulten si hi ha un trio d'asos com a protagonista. I el cert és que el del primer cast proposat al Liceu funciona a les mil meravelles. Evidentment, es poden fer observacions, hi poden haver matisos i fins i tot -i això és molt perillós- podem caure en la temptació de comparacions amb antecedents que formen part dels clixés d'una òpera que té molt referents interpretatius. Però indubtablement, la cosa rutlla: Sondra Radvanovski té un timbre molt peculiar, apte per a incondicionals, però el cant és expressiu, els matisos estan fora de dubte i el domini dels reguladors és insultant. Si al primer i tercer actes la van trair algunes notes massa estellades, el "Vissi d'arte" del segon va ser de manual. Per la seva banda, Jorge León és un tenor de timbre i emissió estentòries i potents. El cantant canari supleix en el primer repartiment el tenor inicialment previst, Riccardo Massi, sembla que indisposat. León té la mateixa seguretat i potència que un Corelli, sense el bellíssim timbre del tenor d'Ancona. I ho dóna tot. Per la seva banda, el millor musicalment parlant va se Ambrogio Maestri, Scarpia gegantí -en tots els sentits del terme- i molt personal, tot i que se li nota la fascinació que sent cap a Tito Gobbi. Músic extraordinari i actor inqüestionable, el baríton italià revesteix el personatge amb la maldat i la lascívia que escauen al cap de la policia romana.

Bon planter de secundaris (Vas, Copons, Lanchas, Baykov) en el context de la direcció musical de Paolo Carignani. El mestre milanès, que és un director excel.lent, abusa de vegades d'un excés de decibelatge que li fa perdre un sentit musical que demana més rodonesa: el principi del tercer acte va fer aigües a la secció de corda, si bé el final del primer i l'escena central del segon van estar a l'alçada de les circumstàncies.
Hi havia expectació per veure la posada en escena de Paco Azorín, escenògraf habitual de Lluís Pasqual. La seva és una Tosca, d'entrada, "de manual". És a dir, al servei d'allò que marquen Puccini i els llibretistes Giacosa i Illica. I amb un especial èmfasi en la unitat de temps que, juntament amb la de lloc i acció, vertebren l'òpera, inspirada en el drama homònim de Sardou. En aquest sentit, hi ha solucions ben trobades, que ajuden -i molt- a explicar la història original. Per això, no s'entén la transposició temporal del tercer acte, que de 1800 passa a 1900 i que ni aporta res a l'acció ni és necessària.
L'escenografia, del mateix Azorín, juga amb una bona disposició espaial al primer i tercer actes, malgrat un segon del tot desafortunat i que deixa poc espai als cantants. Tampoc la gàbia lateral amb els presos dins no sembla una gran idea, sustentada per una il.luminació poc eficaç. Tot al contrari del tercer acte, de caire expressionista, incisiu i amb bons resultats, tant des de la plàstica com del moviment escènic, amb un final senzillament al.lucinant.
Això sí, Azorín és sumament respectuós amb els cantants: en facilita la feina i els situa sempre a primer terme, de manera que sembla haver entès que l'òpera és un art que cal cantar amb una mínima comoditat, especialment obres com Tosca que, no per més conegudes són menys exigents.

1.3.14

LA "NORMA" DE L'A.A.O.S. A SANT CUGAT

Per raons diverses, no vaig poder anar a Sabadell per veure la Norma de l'A.A.O.S. L'avantatge de veure una funció fora de La Faràndula rau en què la cosa ja està més rodada i segura. I tanmateix, el rendiment del cor ni de l'orquestra no van estar a l'alçada del que hauria de ser una cinquena funció -al Teatre-Auditori de Sant Cugat-, a l'equador de la tanda que durà l'equip a d'altres ciutats catalanes. Daniel Gil de Tejada dirigeix amb gest precís, fins i tot elegant, però el so extret era excessiu, poc subtil i allunyat de les esfumetaures que demana un compositor com Bellini, que el poeta Heine va definir com a "sospir amb sabatilles d'àngel". La cosa semblava més aviat l'alè demoníac d'una xiruca. Una llàstima, perquè l'esforç hi és i l'activitat d'Amics de l'Òpera de Sabadell mereix la meva admiració més profunda per no defallir en mantenir una activitat operística més o menys normalitzada en un context d'excepcionalitat cultural (llegiu-hi aridesa) com el que estem vivint.
En canvi, la posada en escena de Carles Ortiz amb escenografia de Jordi Galobart va permetre'ns gaudir d'una representació més que digna, fins i tot de notable alt en moments com el primer quadre del primer acte o el final de l'òpera, amb solucions ben trobades com la pira en què moriran Norma i Pollione. D'això se'n diu fer de la necessitat virtut.
Una de les grans aportacions de Mirna Lacambra, "alma mater" de l'A.A.O.S. és la descoberta de nous talents i la confiança que hi diposita. La temporada passada, va "regalar" a Eugènia Montenegro la temible Abigaille de Nabucco. I aquesta temporada, li ha ofert dos papers igualment complexos si bé diferents en estil i exigència: la Pamina de La flauta màgica i aquesta Norma belliniana. La soprano barcelonina té un timbre certament bell, l'emissió i projecció són segures i l'exressivitat està treballada i meticulosament estudiada. Caldria, però, que Montenegro llimés les asprors dels sobreaguts, de vegades massa estellats. A partir d'aquí, la seva carrera pot ser interessant. 
També ho serà (ja ho és, de fet), la de Laura Vila, una Adalgisa delicada, molt ben treballada i de sons vellutats, sense excessos ni histrionisme, al servei del bon gust que demana tota pàgina belcantista i, més en particular, d'aquell Bellini "angelical" referit més amunt. Ja fa temps que la trajectòria de Vila ens interessa i se li augura un futur que pot tenir moments molt feliços pel que fa a rendiment i reconeixement de públic i crítica.
Per contra, el Pollione de l'argentí Raúl Iriarte no va passar d'anecdòtic. Complidor i poca cosa més, i deixem-ho córrer per no fer sang. Bé, en canvi, l'Oroveso d'Iván García, baix veneçolà que ja està sent una presència habitual en les funcions dels A.A.O.S. i que ha fet una de les seves millors prestacions en el que li recordem entre nosaltres.