25.1.17

WERTHER, PER FI, AMB JOSEP BROS


Aquest Werther al Liceu se les prometia molt felices però va perdent pistonada i, a més, sembla víctima del malastruc: les dues primeres funcions que havia de cantar Josep Bros van ser cobertes pel tenor Arturo Chacón-Cruz; la darrera representació –que també havia de comptar amb el protagonisme de Bros- s’ha cancel·lat (juntament amb l’espectacle infantil La casa flotant) a causa d’una avaria a la maquinària escènica (no hi ha altres dies per arreglar-la?). I el 24 de gener, en què finalment Josep Bros anunciava la seva actuació, la indisposada era la mezzosoprano Nora Gubitsch, esposa del director orquestral, Alain Altinoglu. Es va optar per fer cantar Carol García davant d’un faristol i des de l’angle esquerre de l’escenari, mentre qui “mimava” el personatge de Charlotte era la soprano Elena Sancho Pereg, la Sophie del cast de l’estrena.
He de dir que amb la del 24, ja són tres les funcions que he vist de l’òpera de Massenet. I que detecto una baixada d’energia en el rendiment de l’orquestra. Aquesta tercera funció vista (i sisena de la tanda programada) deixava al descobert més d’una nota en fals des del fossat, tot i l’esforçada direcció d’Altinoglu, evidentment molt pendent de Carol García. La veu d’aquesta mezzo, per cert, és molt interessant per l’homogeneïtat en tots els registres i per l’expressivitat que imprimeix a Charlotte, excel·lentment servida. Val a dir igualment que Elena Sancho Pereg va estar formidable com a actriu. És una dona molt atractiva, que es mou molt bé per l’escenari, cosa que va afavorir la credibilitat del “doblatge”.
El segon repartiment compta també amb la Sophie de Sonia de Munck, molt correcta sense ser genial. El mateix podríem dir de l’Albert de Carles Daza, a qui cal felicitar per l’assumpció al Liceu d’un personatge de certa responsabilitat com és el marit de Charlotte.
El principal al·licient de la vetllada, però, era Josep Bros en aquest any tan especial d’aniversari rodó: les noces de plata del tenor català al Liceu, on va debutar amb aquella recordadíssima Anna Bolena al costat d’Edita Gruberová. Amb els anys, la veu del tenor barceloní ha abordat un repertori líric que exigeix més robustesa en el centre de la tessitura i més dramatisme en el terreny de l’expressivitat. Werther és una part molt arriscada, perquè demana intensitat dramàtica sense oblidar aquelles esfumatures pròpies de personatges “somiatruites”, sense que es demani mai un “tenore di grazia”. I Bros domina les mitges veus, el cant lligat i ha guanyat –i molt- en expressivitat. Però l’assumpció de determinat repertori crec que li ha passat factura, cosa que es revela en uns aguts tibants i d’emissió massa oberta, que acaben resultant esblanqueïts. Ben cert, la funció del dia 24 era la primera després d’una indisposició, i els efectes de la convalescència es van fer notar, amb algun sotrac a “Pourquoi me réveiller” que Bros va saber lidiar amb intel·ligència. El tenor, que és un home honest, respectuós amb el públic i molt treballador, va voler-ho donar tot. I ho va donar tot. Que no lluís com esperàvem no desmereix d’una feina que se li ha de reconèixer i aplaudir.

17.1.17

WERTHER DE MÀXIMS AL LICEU


L’òpera Werther dista molt de ser una obra mestra. Jules Massenet no va arribar a les quotes de genialitat de Manon, però el cert és que va saber copsar l’esperit protoromàntic de la novel·la epistolar de Goethe. El que a Manon és manierisme divuitesc (allunyat, això sí, de tota connotació kitsch), a Werther és arravatament tràgic, aturmentat i visceral, en la línia del que el personatge protagonista diu a la novel·la: “Les meves passions no han estat mai gaire lluny de la follia, i de res no em penedeixo, perquè, a la meva manera, he après a adonar-me que aquelles persones extraordinàries que produeixen coses importants i inversemblants sempre seran proclamades boges i borratxes” (trad. Manel Pla). Idees com aquesta són difícilment adaptables al llenguatge operístic, però el llibret d’Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann va aconseguir una linialitat a la que Massenet va saber posar una música que s’allunya completament de les formes tancades i que aprofita recursos procedents de l’estètica wagneriana, bàsicament el tractament leitmotívic i l’anul·lació de la solució de continuïtat a l’interior dels actes, fins al punt que el tercer i el quart s’enllacen mitjançant un breu interludi.
El Liceu no ha estat un teatre massa procliu a l’òpera francesa els darrers 30 anys. De fet, Werther feia 25 anys que no s’hi representava i segurament molts hauran evocat l’esperit d’Alfredo Kraus al llarg d’aquestes funcions, perquè el tenor canari (tota una referència en el rol titular) va ser el protagonista de l’òpera el 1978 i també les dues últimes vegades que va pujar a l’escenari del Liceu (1987 i 1992) i que són les que jo vaig poder veure i gaudir.
Piotr Beczala, triomfador absolut del primer cast, no ha esborrat l’ombra de Kraus, però tampoc l’ha feta enyorar. El seu Werther parteix d’un altre concepte, que és el de la desesperació i l’infortuni des dels primers compassos. I, sense oblidar l’elegància en el fraseig (el cant lligat és admirable en el tenor polonès), Beczala opta més aviat per aquell arravatament romàntic d’innegable pulsió tràgica. I ho fa amb una veu poderosa, que corre, que es projecta, i que està al servei de l’expressió dramàtica i d’una dicció i pronunciació senzillament perfectes. Tot feia preveure un èxit per al seu debut en un rol escenificat al Liceu –recordem Beczala en aquella selecció de Faust a l’inici de la temporada 2011-12- i tot va superar les expectatives, que van culminar en el bis del “Pourquoi me réveiller?” després que algú li llencés un entusiasta “Ets el millor del món!”. No és el millor però, indubtablement, sí que és un dels millors.

La Charlotte del repartiment de l’estrena era Anna Caterina Antonacci, que també debutava en un paper escenificat al Liceu. Gran actriu i molt expressiva, la veu de la mezzo italiana no és el que era: els greus són sords i els aguts engolats. Tan sols el registre central manté la força i la bellesa de fa uns anys i el millor atot d’Antonacci és l’expressivitat, molt ben servida en la seva gran escena del tercer acte.
La Sophie d’Elena Sancho Pereg uneix un físic molt apropiat per a la germana de Charlotte a una veu de soprano lírico-lleugera pura. Timbre cristal·lí, delicadesa i bona emissió són algunes de les virtuts de la soprano basca. Atenció a aquesta artista, perquè està cridada a fer grans coses.
A aquestes alçades, Joan Martín-Royo ja no ha de demostrar res: és un gran baríton i punt. Certament, la veu no és pas gran, però Albert és un rol que no ha de batre’s amb un gran marasme orquestral. Bon actor, la prestació de Martín-Royo va ser especialment lluïda també per la lectura de Willy Decker.
La veterania és un grau, i el Batlle de Stefano Palatchi va tenir la qualitat pròpia de qui se les sap totes. El mateix podríem dir del Schmidt d’Antoni Comas, si bé el retrat del personatge –així com el del Johann a mans de Marc Canturri- és el menys afortunat del muntatge de Decker. Complidors els dos Brühlmann (Xavier Comorera i Ignasi Gomar) i les dues Kätchen (Guisela Zannerini i Elizabeth Maldonado), procedents del Cor del teatre.
Una pàgina com Werther prescindeix del cor adult, però no del de nens. Els membres del Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers van demostrar la seva solvència en els cants nadalencs del primer i quart actes.
Alain Altinoglu debutava al Liceu dirigint des del fossat l’òpera de Massenet. El director francès va optar per una lectura pulcra, transparent i atenta als matisos de la partitura. Va tenir davant seu una orquestra dúctil, que va saber amorosir les sinuositats de les fustes i atemperar l’estridència dels metalls. Corda compacta i bon rendiment conjunt van acabar d’arrodonir una bona tasca. Hom podria pensar que després de l’esforç d’Elektra l’orquestra del teatre podia haver perdut pistonada, o potser fins i tot fer un paper desmenjat. Res més lluny de la realitat.
El muntatge que signa Willy Decker (i que al Liceu ha reposat el seu col·laborador Stefan Heinrichs) manté les constants del dramaturg alemany: tractament simbolista dels colors, il·luminació i ombres que subratllen el caràcter psicologista de la proposta i, en el cas d’aquest Werther, una lectura que fa les delícies dels psicoanalistes amb els espais torts i asimètrics. Tan sols el moviment grotesc de Schmidt i Johann desentona en el context d’un muntatge molt satisfactori, espaialment atemporal, però vestit amb figurins d’època amb el detallisme que caracteritza els treballs de Wolfgang Gussmann, que és també l’escenògraf d’aquesta suggerent proposta. no és tan sols el Werther de Massenet, sinó que hi ha una bona aproximació a l’original de Goethe. Un Werther, en definitiva, de màxims.

PS: Volia penjar aquest post després d’haver escoltat el segon repartiment, amb Josep Bros. Com que el tenor català ha cancel·lat l’actuació de dimarts 17, tornaré al Liceu dimarts 24. Prometo dir-ne alguna cosa.

5.1.17

EL SEGON WAGNER D'ÀLEX OLLÉ, A MADRID




Després de Tristany i Isolda -un muntatge que segurament tindrem ben aviat entre nosaltres-, Àlex Ollé ha abordat el seu segon Wagner: un Holandès errant presentat a Madrid, i coproduït amb Lió, Bergen, Lille i Opera Australia.
Chittagong, la segona ciutat de Bangla Desh i un dels llocs més contaminats del planeta, és el marc de l'espectacle en què Ollé situa Daland, Senta i Erik. Fidel a la ideologia de La Fura dels Baus, Ollé no perd l'oportunitat de denunciar els excessos de les societats contemporànies, revestides d'un imparable i fagocitador capitalisme.
No obstant això, aquest és l'element conceptual menys explorat i explotat del muntatge -potser perquè els personatges estan dibuixats amb trets poc explícits-, mentre que l'altre, el d'un mar que torna als ideals romàntics amb l'evocació de l'univers pictòric de Delacroix, Constable o Turner, és el més evident. Les videoprojeccions de Franc Aleu contribueixen a l'efectisme visual de la proposta, amb solucions realment espectaculars, sobretot l'obertura i l'escena final, d'efecte cinematogràfic. Tanmateix, i per concloure, la vistositat de l'espectacle, amb escenografia monumental d'Alfons Flores, es menja la conceptualització dramatúrgica, que es queda a mig camí i que navega (que comnsti que sense naufragar) amb un rumb erràtic que no arriba a cap port. (I que consti que la metàfora és una feliç casualitat, atès el context mariner de l’òpera).
Pablo Heras-Casado abordava per primer cop la quarta òpera (i la primera "canònica") de Wagner, amb recursos igualment eficaços pel que fa a l'efectisme. Però, com en el cas de la producció, un efectisme buit  Temps ràpids, massa nerviosos, que perfilaven un teixit sonor convincent a mitges i poc aprofundit pel que fa al discurs: Der fliegende Holländer és una òpera encara ancorada en els paràmetres del romanticisme postweberià, i cal abordar-la de manera desacomplexada i no passant de puntetes per aquest tret innegable, cosa que converteix la partitura en l'obra mestra que sempre ha estat, diguin el que diguin els llepafils que encara li perdonen la vida. Heras-Casado és un bon director, però aquest cop no ha acabat d’assolir el nivell d’excel·lència que demana una obra com aquesta. I el resultat per part de la plantilla orquestra i del cor va ser irregular. (Per cert, imperdonable que els mariners fantasmes sonessin enregistrats).
El Teatro Real va programar deu funcions de l'òpera, amb un doble repartiment. La darrera funció, del 3 de gener, que és la que vaig tocar veure, va gaudir del gran Daland del no menys gran Kwangchul Youn. La ductilitat tímbrica i el vellut dels greus del baix sudcoreà fan del mariner una presència entranyable, cosa que en part contribueix a la contradicció respecte de les idees d'Ollé, que no aconsegueix fer del pare de Senta un personatge antipàtic i explotador, al contrari.
En canvi, l'apatia amb què Evgeni Nikitin va abordar l'Holandès va passar factura al baix-baríton rus. Bandejat per Bayreuth a l'hora d'interpretar aquest rol a causa de l'esvàstica que s'havia tatuat en el seu passat rocker, Nikitin no abandona una mala bava que pressuposo congènita. I vocalment la cosa es tradueix en un desmenjament gens apropiat a un personatge aturmentat com el que interpreta. La veu, a més, és relativament interessant.
De menys a més, la Senta d'Ingela Brimberg va acabar convencent per la teatralitat i el poderós doll vocal que exhibeix. Si bé semblava reservar-se en la balada de sortida, la soprano sueca va ser, juntament amb Youn, el millor d'aquest cast, corresponent al de l'estrena de l'espectacle.
L'Erik de Nikolai Schukoff va ser protestat al final (com Nikitin) a causa d'una veu descentrada, i que a "Willst jenes 
Tags dich nicht mehr entsinnen" va tenir seriosos problemes per atènyer els, d'altra banda, poc arriscats aguts de la 
pàgina. Satisfactoris, en canvi, el Timoner de Benjamin Bruns i la Mary de Kai Rüütel.
Tot plegat, a l'espera que l'Holandès atraqui d'aquí a cinc mesos a l'escenari del Liceu, amb una altra proposta 
escenica 
que, com la vista a Madrid, té sobre el paper un innegable interès. Els resultats globals, de vegades, són una altra cosa...