30.5.10

MONTEVERDI AMB TRES CORONES

Coronar amb èxit una empresa com la de dur una Incoronazione di Poppea no és fàcil. perquè la darrera òpera de Monteverdi suposa sempre el repte d'equilibrar comicitat, serietat i sensualitat en una mateixa vetllada. Per sort, Pier Luigi Pizzi és un home intel.ligent, sobrat de recursos per construir un bon espectacle amb direcció, escenografia, vestuari i il.luminació pròpies. La sobrietat no estalviava riquesa d'idees, amb la qual cosa es pot dir que aquest espectacle del Teatro Real de Madrid és una pura meravella, fins i tot en aquells elements provocadors, però que no ho són de forma gratuïta, com ara el rerefons gay d'algunes escenes, com la que uneix Neró amb Lucano. Primera corona, doncs, per a Pizzi.
La segona corona és per a William Christie, davant de Les Arts Florissants. No descobrim res de nou si diem que el director nord-americà d'adopció francesa té un talent i una inventiva fora del comú a l'hora de construir musicalment el drama, gràcies a un conjunt instrumental que se les sap totes, i amb resultats que subjuguen. emocionen i sedueixen, no forçosament per aquest ordre.
Tercera corona per a un equip de cantants aplegat amb intel.ligència per l'equip artístic del teatre madrileny, que ha estat capaç de reunirel millor repartiment imaginable avui per a una òpera d'aquestes característiques. El contratenor Philippe Jaroussky és un contratenor de veu poderosa i homogènia en tots els registres, ficat en la pell d'un Neró que en escena mostra totes les seves febleses davant dels qui se'l rifen. Començant, és clar, per una Poppea que és tota ella sensualitat i que respon al nom de Danielle de Niese. La soprano nord-americana, enfrescada aquestes setmanes en la presentació del seu àlbum sobre Mozart (i del que donaré part al blog Mozartmania en uns dies) és sensualitat pura. Els DVDs que havíem vist fins ara així ho feien endevinar, i en directe la cosa guanya enters. És cert que aquest tros de dona no té una veu ni especialment gran ni amb una gran personalitat. Però surt, canta, omple l'escena i encandila: d'això se'n diu ser artista. I la resta són punyetes.
Confesso, però, que la revelació per a qui signa aquestes ratlles ha estat una mezzo italiana sensacional: Anna Bonitatibus, Ottavia de luxe amb un timbre preciós, projecció envejable i una presència escènica aradiant. Atenció, doncs a aquest nom, que haurem de seguir de ben a la vora.
El repartiment va comptar amb bons cantants, alguns de projecció escassa com l'Ottone del molt amenerat Max Emanuel Cencic, però de gust exquisit; o la dolça i enciosadora Drusilla de la portuguesa Anna Quintans; per no parlar de tota una autoritat en la matèria com Antonio Abete en la pell d'un Sèneca molt humanitzat per la direcció de Pizzi.
I ara un prec i una pregunta: si us plau, edició en DVD ja d'aquesta Incoronazione di Poppea tricoronada. Quan?

27.5.10

MAMELLADA LICEISTA

Com a membre del Grup dels Sis, Francis Poulenc va beure dels aires de l’avantguarda, però amb una perspectiva lleugerament distanciada i fins i tot irònica: Poulenc suposa una reacció vitalista que busca la simplicitat en clar enfrontament amb la complexitat metafísica procedent de la música germànica que li era contemporània. Vinculat al dadaisme durant els anys 20, Poulenc va saber trobar, enmig de l’eclecticisme de les músiques populars com ara les del circ, el music-hall o les directament infantils, un estil propi, sovint enfrontat a la “intellientsia” del moment que deurien veure en l’obra de Poulenc una aposta per la frivolitat,

Guillaume Apollinaire havia estrenat el 1917 l’obra teatral còmica Les mamelles de Tirèsias, i Poulenc la va adaptar amb permís i vist-i-plau de la vídua del poeta, i traslladant el Zanzíbar original de l’obra al Montecarlo del joc i la festa, En el fons, Les mamelles de Tirèsias té una moralina de fons i que apunta al canvi de costums, des del feminisme fins a la natalitat infantil, passant lògicament per la vindicació d’un llenguatge musical esclèctic però suggerent, amb formes tancades, una instrumentació reeixida i un cant realment complex.

Muntar una òpera d'aquestes característiques no és fàcil. I cal molta intel.ligència escènica i musical. Afortunadament, Emilio Sagi és un home sensible, llest i molt hàbil, capaç d'amotllar-se a diversos llenguatges musicals, des de Mozart a la sarsuela, passant per una obra d'aquestes característiques. Alguns excessos i pinzellades ocasionalment desafortunades no fan diluir l'interès de l'espectacle, plàsticament ben resolt per l'escenografia de Ricardo Sánchez Cuerda i el vestuari de Gabriela Salaverri. Per a aquest tipus d'empreses, el Liceu fa bé de comptar amb la batuta fresca i desimbolta de Josep Vicent, capaç de donar agilitat a una partitura que és de per si un bombó, però que no és tan fàcil com algú podria pensar.

Tampoc ho és per als cantants, especialment per als papers de marit i de Thérèse/Tirèsias. María Bayo s'hauria de dedicar a allò que millor canta: òpera barroca, del XVIII i potser, a tot estirar, Rossini. Va projectar bé i se'n va sortir amb una partitura que coneix massa poc, però els aguts són tibants i, sense fer patir, la seva no és una prestació d'antologia. Molt millor va estar Gabriel Bermúdez, amb nu integral inclòs, i vocalment impecable en una part complexa.

Correcte i amb justa mesura còmica, David Menéndez va ser el Pròleg, el gendarme i el director, al costat d'un bon planter de secundaris: Gemma Coma-Alabert, Michelle Marie Cook o el fill de Dimitrios Flemotomos, en un devessall de descarada comicitat, ben agombolada pels membre de Cor Madrigal.

23.5.10

"OR DEL RIN" I FINAL DE CHAMPIONS

Viure una final de copa d'Europa, i especialment assistir al triomf d'una selecció local, té la seva gràcia. Però també els seus riscos. Dissabte al migdia, la Piazza del Duomo de Milà i els carrers adjancents (Via Dante, Via Torino o les Gallerie Vittorio Emanuele) bullien amb l'eufòria dels tifosi. A la nit, sortint de la Scala, l'entrada dels déus al Walhalla amb què acaba Das Rheingold coincidia amb el triomf de l'Inter sobre el Bayern de Munich. Però l'emplaçament del meu hotel no m'estalviava de tornar a atravessar la Piazza del Duomo, amb el risc de rebre un cop d'ampolla de cervesa o de pal de bandera onejada davant d'aquella victòria.
La por declarada que tinc a les masses, i el terror produït per acabar esclafat entre tants tifosi en estat eufòrico-etílic no em van permetre en aquell moment el sà exercici de passejar sota la nit llombarda les reflexions després d'un espectacle operístic. Però reconec que, de no haver estat pel futbol, aquestes reflexions no haurien tingut lloc. Ras i curt: l'espectacle que signa Guy Cassiers, i que obre la nova tetralogia de La Scala -i que culminarà el 2013-, és insuls, avorrit, sense idees i fins i tot vorejant un festival de fi de curs escolar. D'acord que allò de la Gesamtkunstwerk implica l'associació de música, poesia i ball (i que segurament Wellgunde, Flosshilde i Woglinde les personifiquen respectivament), però la coreografia de Sidi Larbi Cherkaoui que dobla els personatges sona a déja vu i fins i tot molesta en alguns moments. Tan sols el doblatge dels gegants en ombres projectades contribueix a una trempera que en general no es produeix.
Fluix espectacle, doncs, decebedor per a una institució com la Scala que, per cert, viu hores baixes amb el "decret Bondi" i que ha obligat a diversos teatres italians a fer vagues salvatges les últimes setmanes: la Scala no se n'ha escapat, fins al punt que l'estrena d'aquest Rheingold no es va produir el dia que tocava. I la funció d'ahir va començar cinc minuts després que un estol significatiu de treballadors del teatre llegissin a l'escenari el manifest contrari a una mesura governamental que retalla el finançament públic de la cultura. Alguns berlusconians de pro van escridassar els manifestants, però els aplaudiments van acabar per ofegar els insolidaris amb una protesta legítima i ben comprensible.
Musicalment, la cosa tenia punts a favor, com per exemple la batuta de Daniel Barenboim, després de més de deu anys de no dirigir la Tetralogia. Hi ha bons i grans moments en la lectura del director israelo-argentí, especialment de matís, de detall. En canvi, la ja citada entrada dels déus resulta excessivament mecànica, massa despullada, poc emotiva, com si Barenboim es volgués distanciar de la grandiloqüència wagneriana que tant s'ha associat a idees políticament execrables.
Hi havia un interès especial per sentir René Pape, que debutava el rol de Wotan. No li manca autoritat ni la musicalitat que són marques de la casa, però el cap de can Walhalla requereix un cant més rotund. I el baix alemany encara mesura el terreny i sembla parapetar-se en estil i en intencions en el gran Wotan que va ser George London. I que consti que no és una comparació, sinó una constatació. També ho és la Fricka tronada de Doris Soffel que, sense arribar a ser una ruïna vocal, és evident que ja li ha passat l'arròs pel paper. La petitesa física de Kwangchul Youn és inversament proporcional a la seva grandesa vocal. I el seu Fasolt és (paradoxalment) d'alçada, com el Fafner de Timo Riihonen. Johannes Martin Kränzle va ser un Alberich de reeixida mala bava, com s'escau al personatge, tot i que la caracterització vocal va ser massa baritonal. Es va complementar bé amb el Mime de timbre incisiu de Wolfgang Ablinger-Sperrhacke. Bona Erda (Anna Larsson), excel.lents filles del Rin (Aga Mikolaj, Maria Gortsevskaya, Marina Prudenskaya) i reeixida expansió lírica de la Freia de Anna Samuil.
Loge passable de Stephan Rügamer i Froh (Marco Jentzsch) i Donner (Jan Buchwald) de pa sucat amb oli van constituir la resta d'un espectacle que no justificava el viatge. Per sort, no vaig rebre cap ampollada futbolística. Però segur que els tifosi s'ho van passar millor que jo.

19.5.10

LA SOLIDESA D'ALBERT VILARDELL

Aquest (noble?) ofici de la crítica musical no s'ensenya. S'aprèn a força d'anys. I s'aprèn escoltant música, molta i diferent, tocada i cantada de maneres diverses. Però un també aprèn a viure amb mestres, amb persones que precedeixen en l'ofici el que un comença a fer. Em sembla que jo vaig començar a fer crítiques musicals entre els anys 1992 i 1993, de primer tímides ressenyes discogràfiques i poc a poc crítiques d'espectacles. Les conservo però mai no les he rellegides, suposo que per pudor i per no sentir vergonya davant del que deurien ser textos massa prepotents en la seva severitat i injustament poc objectius. No ho sé, és una suposició i no penso fer passes enrere per verificar-ho.
Amb el temps, un aprèn a llegir les crítiques dels que han acabat sent companys de viatge. Aquells mestres que, lluny de voler-ho ser, ho han esdevingut. La llista seria llarga i no els inclouria pas tots, de manera que la selecció deliberada tampoc no és objecte d'aquest post.
El que sí puc dir és que he trobat bones i grans persones entre els meus col.legues crítics. Parlo dels qui pertanyen a la generació dels meus pares, a qui jo escoltava, llegia i admirava ja en la més tendra de les meves adolescències. Un d'ells era (és) Albert Vilardell, primer a les pàgines de Ritmo, després a les de Scherzo i, tan sols a través d'internet, d'El Mundo, un diari que no llegeixo per no posar-me malalt però que conté els judicis ponderats de l'amic Albert. Parlo de l'amic perquè a aquestes alçades aquest personatge entranyable és per a mi molt més que un crític de referència: és una bona, una gran persona. De vegades me'l miro, a ell i la seva esposa Maria Rosa, i penso que gent com aquesta no hauria de morir mai.
Albert Vilardell ha construït ara un discurs sòlid a l'entorn de la memòria, fràgil, d'un gran cantant de casa com és Manuel Ausensi. Escrit amb l'exemplar senzillesa dels humils, el volum La frágil memoria. Biografía del barítono Manuel Ausensi que edita Témenos Edicions ens apropa la personalitat i la trajectòria artística d'un dels millors cantants que hi ha hagut entre nosaltres i el baríton que més vegades va actuar al Gran Teatre del Liceu.
No és un llibre exhaustiu, però sí suficient. El Vilardell crític emergeix entre les poc més de 200 pàgines del volum però sempre entre línies, de manera elegant. Un llibre senzill en aparença però complex en el seu plantejament. Fàcil de llegir però dificil d'oblidar un cop devorades les seves paraules. Efectivament, la memòria és fràgil i en aquest país d'amnèsics (o de memòries massa selectives) s'ha de reconèixer que aquest llibre era molt més que necessari: era un deure, un deute, que Albert Vilardell ha volgut remeiar des del pacient ofici de crític que l'honora. I que, amb ell, honora la feina dels crítics que hem vingut darrere . De tots aquella que, per generació, no vam poder viure les grans nits que Ausensi va regalar als qui ens han precedit.
Gràcies, Albert, per la feina (ben) feta!

11.5.10

UNA NIT GENS LLARGA

"Mit mir, keine Nacht dir zu lang!" ("Amb mi cap nit no et serà llarga!"), diu Ochs al final del segon acte de Der Rosenkavalier. Res millor per definir una nit curta al Liceu, malgrat les quatre hores i mitja d'espectacle. De bon, excel.lent espectacle, que és el que ofereix Uwe Eric Laufenberg en un muntatge procedent de Dresde i que coneixíem per la seva edició en DVD. Les expectatives eren bones i els resultats han estat millors: Laufenberg opta per un treball pulcre i minuciós, de vegades estereotipat quan l'element farsesc (per exemple al segon acte) ho requereix. El seu és un treball digne d'orfebre, acurat i savi, que demostra conèixer els tripijocs d'una partitura que serveix amb safata l'ambivalència del discurs sobre el pas del temps en un registre de comèdia amarga. L'escenografia de Christoph Schubiger és un bon marc per a les intencions dramatúrgiques del muntatge, i tan sols el vestuari que Jessica Karge ha dissenyat per a alguns personatges és el menys valuós d'un espectacle en síntesi excepcional.

Repartiment ideal
També ha estat excepcional un repartiment que ara per ara és un dels ideals per a una òpera com la de Richard Strauss. Personalment, hauria volgut veure, com al DVD, Anne Schwanewilms en el rol de Mariscala, però Martina Serafin, si bé no fa oblidar la seva col.lega, és una excel.lent intèrpret de tan carismàtic personatge. Refinament i poder vocal resumeixen una interpretació l'única fissura de la qual és, al final de l'esgotador primer acte, alguna tibantor al registre agut. Res a objectar, però, especialment després d'un final d'òpera de somni. Hi va contribuir un Octavian majúscul, el de Sophie Koch, que va fer-nos un Cherubino magistral fa dos anys i que ara encarna el seu cosí petit i demostrant que tant Mozart com Strauss escauen a la mezzo francesa, tant pel preciosisme i la bona línia del cant com per l'assumpció escènica dels dos personatges. La llàstima va ser que Ofèlia Sala, que aquí estimem tant (i amb justícia) tingui una veu amb volum limitat per fer front a l'empast d'alguns passatges en què la grandària del Liceu i del decorat, així com la densa orquestració, no sempre van permetre captar les subtileses que la soprano valenciana imprimeix al rol de Sophie, que tan bé coneix. Escènicament, a més, les complicitats que Sala dóna al personatge la fan còmplice de les ambivalents intencions de Sophie, encara que la coda final de l'òpera no respecti en el muntatge de Laufenberg les didascàlies precises de Hofmannsthal.
Qui va passar sense problemes i amb rotunditat va ser l'Ochs de Peter Rose. Greus cavernosos, estentoris i sonors, ben resolts, i grolleria controlada per a un paper en el que és molt fàcil caure en el broc gros són algunes de les constants d'aquest gran intèrpret, veritable revelació per a qui escriu aquestes ratlles. No puc dir el mateix d'un Josep Bros que, almenys ahir (nit d'estrena) no va tenir la nit: els tenors topen, amb Strauss, amb un escull difícilment salvable, fins i tot si la pàgina reservada ("Di rigori armato" en aquest cas) és breu i enginyosament italianitzant. Bros, però, és un home llest i se'n surt amb traça, si bé (insisteixo, ahir) amb escassa brillantor per a un "amic" de la casa. Tan amic com un Franz Grundheber que ha tornat al Liceu amb una veu fresca per encarnar el sofert Faninal amb una prestació de notable alt.
Bon planter de secundaris per a una obra amb més de trenta personatges van fer la resta, amb menció especial per al doble paper de Roger Padullés, el comissari d'Alessandro Guerzoni i l'Annina de Julia Juon.

El paper de Boder
Arriben notícies del Liceu sobre la continuïtat de Michael Boder al capdavant de l'orquestra titular. Sembla que Josep Pons n'agafarà el relleu. Ignoro el perquè d'aquesta decisió perquè, si bé no trec mèrits (al contrari) al mestre de Puigreig, no sé si a Boder se li ha donat el temps que van tenir De Billy o Weigle per engranar una orquestra que necessita una bona repassada i un treball de desmuntatge, buidatge, engranatge i remuntatge. Ahir, més que en cap altra ocasió en què el mestre alemany ha estat davant de la formació orquestral del teatre, es va notar (penso) més que mai. El divorci entre les intencions del mestre i els resultats de l'orquestra era notori. Confesso que estava mal situat, en una fila 8 de platea (a l'extrem) que no em permetia verificar amb prou justesa l'equilibri dels plans sonors i amb uns metalls massa a la vora. Al tercer acte em vaig canviar i la col.locació era millor, però tampoc crec que canviessin massa les coses. De bones intencions, idees i detalls n'hi ha per parar un carro en mans de Michael Boder, però la subtilesa no està feta per algunes seccions de la nostra orquestra.
Tot el contrari d'un cor que, malgrat la seva exigua participació, va poder aprofitar alguns dels seus integrants com a personatges amb aparicions puntuals, cosa que demostra el bon estat de molts dels qui formen part de la massa coral a càrrec del renovat contractualment José Luis Basso.
Gran nit d'òpera, en definitiva, en una vetllada en què molts vam poder aturar el temps sense necessitat, com fa la Mariscala, d'aturar cap rellotge.

1.5.10

BON COSÌ A SABADELL

A Sabadell, quan volen i quan poden, saben fer bé les coses. Ja fa temps que les temporades d'Amics del'Òpera ens donen més alegries que disgustos. I ara podem parlar d'alegria amb les funcions de Così fan tutte que tanquen la XXIIena temporada.
Confiar a Pau Monterde la direcció escènica garanteix una dramatúrgica musical que no tan sols respecta el sentit original de la peça de Mozart i Da Ponte, sinó que, a més, accentua el rerefons de "dramma giocoso" que és l'avantpenúltima òpera mozartiana. La posada en escena d'aquesta "scuola degli amanti" és clàssica, de línies pures i amb idees fresques al llarg de més de tres hores de bon espectacle.
També fa temps que dic que Mirna Lacambra té bona oïda pels cantants de casa, i també diem que a casa hi ha bones veus per cantar, i bé, les partitures mozartianes. Maite Alberola ha estat una Fiordiligi de gran sensibilitat i exquisida musicalitat, amb coneixement de causa pel que fa a l'estil i bona presència escènica. Parella perfecta per a Gemma Coma-Alabert que, després de les funcions de Carmen a Sabadell, demostra que Mozart li va com anell al dit. Una Dorabella ideal pel que fa a la sàvia mescla de comicitat i bon gust.
Albert Casals va sorprendre gratament a inicis de temporada amb Il pirata, i ara aborda el paper de Ferrando amb bona línia i domini del cant lligat, potser poc subtil en moments en què es demana més contenció, però sempre amb excel.lents resultats. Els mateixos per a Carles Daza, un Guglielmo segur, amb la fatxenderia pròpia del personatge i molt ben compenetrat amb els companys de repartiment, especialment amb Gemma Coma-Alabert.
Elisa Vélez va ser una Despina de veu lleugerament aspra en els recitatius, però molt més rodona en els concertants i àries. Bona cantant i excel.lent actriu, la soprano va saber donar al personatge una personalitat ben traçada i definida. La veterania d'Enric Serra es va posar al servei d'un Don Alfonso que va aportar més a l'expressivitat que no pas a la musicalitat, i com a complement a una versió arrodonida per l'acurada direcció orquestral de Daniel M.(artínez?) Gil de Tejada davant d'una inspirada Simfònica del Vallès i d'un Cor d'Amics de l'Òpera de Sabadell reduït i solvent.
I atenció perquè Les contes de Hoffmann de la temporada que ve suposaran un llistó molt alt per als operòfils sabadellencs. Això serà entre febrer i març del 2011, després de les representacions de Rigoletto entre octubre i novembre del 2010 i abans d'Il barbiere di Siviglia de la primavera del 2011.