28.6.14

DINAR AMB CHISTINA SCHEPPELMANN

Convocat pel Departament de Comunicació del Liceu, dissabte al migdia he tingut l'oportunitat, amb diversos col.legues de la premsa, d'escoltar i conversar amb Christina Scheppelmann, flamant directora artística del teatre de La Rambla. Tot i les reserves inicials que expressava en un anterior post, he d'admetre que Scheppelmann confirma el que sabíem: que és una treballadora nata. I també que algunes de les coses que ens feien ser poc optimistes amb el personatge són avui matisables, per la qual cosa augmenta el vot de confiança que sempre cal dipositar en algú que arriba per regir els destins d'un teatre d'òpera (o del que sigui). Tanmateix, algunes reserves es mantenen, i aniran per llarg, entre d'altres raons perquè la tasca de Scheppelmann de debò no es veurà fins a la temporada 2016-17, atès que les dues properes han estat dissenyades en gran mesura per Joan Matabosch, tot i que la tisorada també hi dirà la seva.
Entre les moltes coses que juguen a favor de Scheppelmann hi ha en primer lloc el fet que no té la intenció de desmuntar res del que ja funcioni (ha declarat que no durà l'equip que fins ara ha treballat amb ella a Oman) i que potenciarà allò que ja vagi bé. I sembla que té bons dots d'observació per anar veient com treballa una casa en la que de fet ja va treballar, entre 1992 i 1994, com a assistent (juntament amb Matabosch) d'Albin Hänseroth.

El perfil
La nova directora artística ha mostrat disposició per treballar de bracet amb Josep Pons, a qui coneix, tot i que caldrà veure com serà la seva col.laboració. Així mateix, té clar que el Liceu ha estat sempre un teatre de grans veus. En aquest sentit, no veu que el problema que determinats cantants que vénen tan sols per a recitals o versions en concert (i s'han citat els noms de Netrebko o Kaufmann) sigui de cachet, sinó dels incentius que pot suposar cantar en un teatre que obliga a fer llargs calendaris d'assaig per a poques funcions. Això, per a Schepelmann, no és incompatible amb donar oportunitats a joves artistes (cantants o directors) que ella vol potenciar.
Evidentment, el nom de Joan Matabosch ha sortit en més d'una ocasió i Schepelmann, tot i valorar-ne la seva direcció, ha deixat molt clar que el seu perfil és diferent. Tot i ser alemanya (va néixer a Hamburg el 1965), la nova directora artística es confessa ciutadana de molt, amb dos passaports (Alemanya i Estats Units) i no necessàriament identificada amb l'"estètica alemanya" que fins ara ha definit el Liceu dels darrers anys. Això va lligat a la idea de Schepelmann sobre la innovació, el conservadurisme i determinades opcions escèniques que ella no creu que estiguin vinculades a la modernitat per molt que pretenguin ser trencadores: "Un nu a l'escenari -diu- ja no escandalitza. I a mi això ja no em sembla tan innovador. El que té rellevància és explicar bé una història a través d'una òpera. Cal innovar amb coses noves, no necessàriament amb produccions noves"
Christina Scheppelmann mostra formes exquisides en el tracte, s'expressa amb claredat meridiana i demostra tenir intel.ligència i les coses molt clares. I no ha dubtat en exposar algunes de les òperes que formen part dels seus gustos més personals: Parsifal, Don Carlo, Elektra, Die Frau ohne Schatten, Lucia di Lammermoor, Giulio Cesare... Amb tot, és perfectament conscient que seria imprudent programar en una mateixa temporada títols caríssims com ara Die Meistersinger von Nürnberg, Die Frau ohns Schatten, Don Carlo i Boris Godunov, per exemple.

Principals línies d'actuació
. Creació d'un Opera Studio, que potenciï les noves creacions, amb un equip jove de cantants, directors d'orquestra i d'escena, llibretistes, pianistes i compositors.En aquest sentit, es donarà més rendibilitat al foyer, la vida artística al qual sembla que tornarà, ateses les possibilitats que Christina Scheppelmann veu a aquest espai del teatre.
. Potenciació del repertori del segle XX, programat en equanimitat amb la tradició, però augmentant els títols del segle passat apropant-lo a un 50% de la programació. Tenint en compte que el XX ja és segle passat, i que segueixen encara pendents de programar-se al Liceu títols de la seva primera i segona meitat, la cosa es revela interessant: les darrreres temporades, la majoria dels títols del segle XX programats han estat majoritàriament una sorpresa i un èxit de públic i crítica.
. La mateixa potenciació ha de passar per encarregar obres a compositors catalans. Scheppelmann, que parla un castellà impecable i que entén a la perfecció el català, vol estudiar quina és la situació de la composició operística a casa nostra per donar viabilitat a encàrrecs i projectes diversos, de petit o gran format. Per a la nova directora artística, l'òpera és un art amb molt de futur.
. Estimular nous públics, cosa que passa per mantenir la qualitat de l'oferta del teatre.
Roger Guasch, que ha intervingut breument, ha manifestat que amb aquest nomenament es tanca el procés estratègic per a la internacionalització d'un teatre que, segons el Director General, "està ben encarrilat". Guasch ha estat, igualment, present en moltes de les intervencions de Scheppelmann, que no ha dubtat ni un moment en presentar-se com algú a disposició de les necessitats del teatre. És aquí, precisament, on i com caldrà veure de quina manera el projecte artístic encaixa amb els problemes econòmics que encara mantenen el teatre en una situació complicada. Per cert, en un exercici de transparència que l'honora, el Director General ha fet saber que el sou brut anual de Christina Schepelmann serà de 135.000€.
És d'esperar, en tot cas, que entre tots faran les coses ben fetes. La confiança, al menys per part de qui signa aquestes ratlles, la tenen ben assegurada.

26.6.14

PRESONERS AL LICEU


Il Prigioniero i Suor Angelica poden ser dues cares de la mateixa moneda. Almenys, així és com ho llegeix Lluís Pasqual en el context d’un espectacle que aplega les dues òperes, dues maneres d’entendre el teatre musical a la Itàlia de la primera meitat del segle XX i amb estètiques aparentment oposades, però perfectament complementàries. En el cas de l’òpera de Dallapiccola, la immensa gàbia que tanca el presoner (que recorda una estructura de Malèvitx) és el convent on viu Angelica. Una gàbia definitivament oberta al final de l’òpera de Puccini, tot i que la monja abraçarà el cadàver del seu fill, amb la qual cosa l’alliberament serveix tan sols per constatar que més enllà dels límits que ens constrenyeixen existencialment, no hi ha més que mort i desolació. Impactant i lúcida solució per al muntatge que tanca oficialment la temporada 2013-14 del Gran Teatre del Liceu, i que ha servit per acomiadar José Luis Basso com a director del cor titular que, tanmateix, té poc paper en les dues òperes.
Davant de l’orquestra del Liceu, Edmon Colomer va complir amb un acompanyament precís i concís i amb un rendiment més que òptim de la formació instrumental del teatre de La Rambla tenint en compte les dificultats de la pàgina de Dallapiccola, escrita amb plantejaments dodecatònics.
En escena, Ievgeni Nikitin va ser un presoner amb força expressiva al costat del cant intens de Jean-Michèle Charbonnet i de les sinuositats del doble paper Carceller/Inquisidor de Robert Brubaker i amb els notables complements sacerdotals d’Albert Casals i Toni Marsol.
Debutava al Liceu Maria Agresta com a Suor Angelica, amb un cant intens, sentit però allunyat de sentimentalisme, més mare que monja. La Zia Principessa és un paper massa petit per a Dolora Zajick, que va demostrar una vegada més el poderós cant de gran volada expressiva al servei de l´únic gran rol de Puccini per a mezzosoprano. A destacar, entre l’aplec conventual, l’abadessa de Gemma Coma-Alabert, la zeladora de Marina Rodríguez-Cusí i la mestra de novícies d’Itxaro Mentxaka.
Un cop més, el rendiment de l’orquestra del Liceu va ser òptim, tot i que la direcció d’Edmon Colomer va tendir a una certa fredor i a deixar el melodramatisme expressiu de la pàgina pucciniana en un discret segon terme. Parlo de la segona funció, la de dimecres... Diumenge, el dia de l'estrena, era a Viena, on entre d'altres perles vaig poder gaudir d'una memorable Ariadne auf Naxos a la Staatsoper... però aquesta és una altra història...

6.6.14

CHRISTINA SCHEPPELMANN: QUO VADIS, LICEU?



El Liceu ha anunciat amb retard (la cosa s’havia de saber a finals d’abril o principis de maig) el nom de qui regirà els destins artístics del teatre de La Rambla: l’alemanya Christina Scheppelmann. Tot i que apareixia en algunes de les llistes que es discutien en converses improvisades, no semblava el nom més ben posicionat.
Cal recordar que el Liceu buscava un perfil condicionat a les circumstàncies (econòmiques) actuals, a la programació ja confegida i prevista per a les dues properes tenporades –elaborades per Joan Matabosch, tot i que amb retocs de la nova direcció general- i a la tradició d’un teatre de reconeixement internacional. Un reconeixement avalat tant per la modernització i posada al dia del repertori en els darrers quinze anys com per la tradició de grans veus que han passat pel seu escenari.
Tot fa pensar que Scheppelmann s’adiu a aquest perfil, encara que d’entrada, i repassant breument la seva biografia (poc documentada a Internet), hom sospita que hi haurà un retrocés en la qualitat artística, d’altra banda gens sorprenent si tenim en compte el que la direcció general del Liceu ha anat filtrant darrerament.
Fins ara, Christina Scheppelmann ha estat la directora artística de la Reial Òpera de Muscat, al sultanat d’Oman, però prèviament havia estat directora d’operacions artístiques a l’Òpera de Washington i administradora artística de l’Òpera de San Francisco. És a dir, que prové de teatres amb una programació molt conservadora, condicionada pels capricis del mecenatge. En aquest sentit, els enllaços a les temporades de la ROH de Muscat no fan esperar res de bo. Almenys per als qui pensem que un teatre d’òpera públic no és un equipament cultural per fer pessigolles a quatre ociosos tancats en els seus cercles de poder, sinó que ha de tenir una funció social i artística, és a dir ètica i estètica.
Diuen que Scheppelmann és molt treballadora. No ho dubto. I en relació amb el Liceu té al seu favor que va ser deixebla i mà dreta d’Albin Hanseroth, el qual va ser també mestre de Joan Matabosch. Però d’entrada tot fa pensar que Scheppelmann és als antípodes del seu antecessor en la direcció artística del Liceu.
Evidentment, cal donar tots els vots de confiança que es vulguin i, a més, tots sabem que el Liceu no es pot permetre segons quines gosadies. Però tampoc no s’ha de reduir la seva programació al que ens espera, per exemple, la temporada 2014-15. I em temo que la cosa serà així durant força anys més i que aquesta serà la tasca de Scheppelmann: programar òperes de gran repertori amb repartiments més o menys atractius (però que no surtin molt cars) i amb posades en escena previsibles i en technicolor. Quo vadis, Liceu?